La cançó del temps

Hi ha històries —relats, vull dir— que venen a buscar-te. I et troben. I t’entren dins, dins, dins, molt endins: fins al moll dels ossos, que és on diuen que rau l’esperit. I, sense adonar-te’n, comencen a formar ja part de tu per sempre. Aquest és el cas de la narració que fa uns dies vaig sentir contar a la genial alquimista de fantasies que és la rondallaire d’Ontinyent Almudena Francés durant un acte que vam compartir —ella, l’escriptor Víctor Labrado i jo mateix— al Campus de la Universitat d’Alacant.

Aquest conte que Almudena va explicar magistralment, amb la seua habitual capacitat de seducció, era totalment nou per a mi. Mai no li l’havia sentit contar abans. I mai no li l’havia sentit contar per una raó molt senzilla: perquè era una recreació lliure d’un sorprenent relat amb què un xiquet de tretze o catorze anys havia guanyat el Premi Literari Dia del Llibre que des de fa prop d’una trentena d’anys convoca la Biblioteca Pública Municipal de Guadassuar modèlicament dirigida per Teresa Gomis. Tal com Almudena va explicar, l’autor de la versió original recreada per Almudena és Bernat Barberà, alumne de segon cicle d’ESO quan va escriure la història. Només que —m’explicava Almudena—I, en pro d’un major realisme màgic, la pinya d’un pi centenari que apareixia en la versió original del joveníssim Bernat Barberà va ser substituïda, en la versió oral d’Almudena, per una delicada i peculiar caixeta de música: una d’aquelles entranyables caixetes que, en fer girar una diminuta manovella, deixen anar subtilment les notes malenconioses d’una o una altra cançó.

O pot ser no: potser tampoc no era ben bé així. Potser soc jo, qui acabarà inventant-se ara aquest o aquell altre detall de la narració i n’acabarà desvirtuant la història. Però, en essència, l’argument primigeni del relat —senzillíssim i genial— té l’origen en la creativitat d’aquest joveníssim estudiant de Guadassuar, Bernat Barberà, que m’ha deixat amb l’ull quadrat. Siga com vulga, el cas és que, en la versió d’Almudena, la història tractava sobre una caixeta de música: una caixeta de música prodigiosa que servia per a fer una màgia molt concreta i especial. És a saber: la de dominar el temps. Perquè, amb aquella caixeta, prodigiosament, cada vegada que s’accionava la manovelleta i es feia sonar la musiqueta del temps es podia aconseguir que el temps discorreguera més de pressa. Instantàniament, fins i tot, si així es volia. I, d’aquesta manera, resultava possible suprimir o fer passar d’una manera feliçment ràpida i fulgent un determinat segment del temps, cosa que —ja s’entén— permetia estalviar patiments, dolors, enuigs, avorriments i sacrificis amb la simple estratègia de menar-hi la palanqueta i fer-hi sonar la melangiosa música de la cançó del temps.

En fi... El cas és que aquesta caixeta de música que permetia fer lliscar més apressadament la música de les hores, els dies, els mesos i els anys va ser el regal d’aniversari amb què un dia, quan encara era molt menuda —posem que tenia tretze o catorze anys— va ser obsequiada Maria: una xiqueta que pecava de ser una mica rebeca, malcriada, malcarada, insociable; poc propensa a la festa, l’amistat, el joc i l’alegria. I clar: amb una tal actitud vital, Maria tothora estava fent servir aquella caixeta: per a fer passar més ràpidament a l’Institut la soporífera classe d’Història o de Biologia; per a deixar enrere l’odiós abatiment dels dilluns; per a aconseguir que arribe més prompte el cap de setmana; per a superar sense sofriment el període d’exàmens; per a superar sense angoixes la preparació d’aquelles oposicions tan importants i difícils; per a oblidar més de pressa el terrible pessic al cor que va significar aquella passional història d’amor i desamor; per a travessar dolçament, quasi sense adonar-se’n, les molèsties de l’embaràs del primer fill i els dolors insofribles del part de la seua filleta; per a minimitzar el dol i la pena per la mort dels iaios, primer, i dels pares, després; per a negligir la por davant la imminència d’aquella tan delicada operació quirúrgica; per a depassar el tràngol dolorós dels dies postoperatoris i la lenta recuperació; per a millor obviar els fracassos de la vida pròpia i la dels seus dos fills; per a guanyar més prompte el premi de la jubilació laboral i la definitiva tranquil·litat d’una vida retirada i contemplativa...

Adesiara Maria feia sonar la seua prodigiosa caixeta de música. I aconseguia, així, travessar la mar immensa dels dies i les nits dolçament, amb indolència; eludint tempestes, sortejant esculls, esquivant situacions i moments difícils. Íntimament celebrava, per això, la gran sort d’haver sigut obsequiada, des de menuda, amb un regal tan pràctic, benèfic, útil, confortant. Fins que un dia, inopinadament —oh, sorpresa—, es va adonar que la imatge que li retornava l’espill del lavabo de casa ja no semblava la seua, sinó la d’una dona gran, nua, amb el rostre ple d’arrugues i els cabells blancs esbullats: amb un aspecte decrèpit —en pits, boca, pòmuls, braços, ventre, orelles i mans— que la va arribar a espantar.

Aquell dia Maria complia setanta-cinc anys, però tenia la sensació que només n’havia viscut divuit o vint: que la vida —la vida sencera— li havia passat en un bufit i se li havia esmunyit entre els dits de les mans. «Déu meu! Com pot ser?» I llavors se’n va penedir, amargament, per tantes i tantes voltes que havia fet sonar, despreocupadament, maldestrament i injustificada, la prodigiosa caixeta del temps. Va anar corrents a buscar-la, aquella caixeta seua que feia una música tan portentosa. I, en tenir-la al davant, va voler fer-la funcionar al revés, amb urgència, menant la manovelleta en sentit contrari a les agulles del rellotge. Però va ser inútil. No hi va passar res. Cap resultat. Perquè la música del temps es coneix que flueix només en una direcció: cap avant, cap al futur, sempre endavant. I el gir de la manovella en sentit contrari, talment com en les caixetes de música convencionals, no produïa cap so, cap melodia, cap efecte, cap cançó.

Una llàgrima de tristesa infinita va regalimar galta avall, entre els plecs del rostre estrafet de Maria. Mai més no la faria sonar, aquella maleïda caixeta de música. Perquè amb un cos vell de setanta-cinc anys —però un esperit jove de divuit o de vint— es va decidir, per fi, a jugar intensament tots els jocs que mai, fins a aquell dia, no s’havia atrevit a jugar, a regalar al món els somriures i les rialles que sempre havia regatejat, a temptejar carícies i arraps, a recuperar els besos perduts, a compartir abraçades, a festejar paraules i versos, a albirar els paisatges del món amb ulls plens de bellesa... A sentir nous sabors a flor de llavis; a assaborir, a frec de pell, la calor i el fred; a palpar la foscor i tocar la llum refulgent, a flairar simfonies, mar endins, a cavall de les ones; a albirar el perfum amorosívol de les roses entremig del vent salobrenc...

Però no. No. Ja no. La mort, la senyora mort, va dir que no: que era tard per a això. «Vols començar a viure quan realment has d’aprendre a morir», sembla que hi va sentenciar. I Almudena Francés hi va insistir: «Amb aquestes exactes paraules ho va escriure el xiquet Bernat Barberà, amb només tretze o catorze anys: “Vols començar a viure quan realment has d’aprendre a morir!”» Perquè Maria, en efecte, va morir a l’edat de setanta-cinc anys i un dia: tot just a l’endemà del dia en què havia començat a escoltar i a comprendre —a fruir i a estimar— les misterioses harmonies de la cançó del temps: una cançó que mereix ser escoltada i compresa —fruïda i estimada—, tant com podrem, mentre solquem les inevitables adversitats de la vida.

Ho sabem, prou i massa, que aquesta cançó, la cançó del temps, és la que ens trasllada absurdament des del no-res d’abans de nàixer fins al no-res de després de la mort: la cançó  que prompte o tard devastarà, s’emportarà i esborrarà totes les coses que fem, que apreciem, que tenim, que volem, que som. I, tanmateix... Tanmateix, val la pena sentir-la, aquesta cançó del temps: amb tots els sentits i totes les conseqüències; amb tota la intensitat i tota la joia; amb tota la serenitat i tota la calma. Talment com jo mateix, aquests dies, amb motiu de Tots Sants, he tingut l’oportunitat de sentir-la: en el relat del jove escriptor de Guadassuar Bernat Barberà, i en la veu recreadora de la impagable alquimista de fantasies que és Almudena Francés.

Gràcies, a l’un i a l’altra, per fer-me-la sentir tan clara i viva —tan perínclita—, la cançó del temps.