Juli Mira: "Jo sempre dic que aquesta professió és la més bonica… i la més puta"

ALCOI. L’hem conegut en català, del nord, del sud o valencià, mallorquí, també en la pell de Blasco Ibáñez. “En tots els ‘idiomes’ de la contornà”, com bé defineix el nostre protagonista. Ens endinsem al darrere de tota una personalitat, de veu i presència, d’un dels grans intèrprets del nostre temps, l’alcoià Juli Mira, qui precisament va rebre aquest divendres el Premi d’Honor de l’Audiovisual Valencià 2019, a la ciutat de Castelló, a l’Auditori.

No podria pensar en fer un ‘Romeo i Julieta’ a estes altures

Des de sèries populars com ‘Velvet’ o ‘Cuéntame cómo pasó’, fins al famós Ventura Vergés de la catalana ‘Ventdelplà’, arribant a ‘Porca misèria’, ‘Crims’, ‘Héctor’ –amb un altre alcoià de referència, l’Ovidi Montllor- i ‘La portentosa vida del pare Vicent”, al cinema. Solament per citar alguns dels prop de cent títols on Mira ha treballat en televisió. “Tota la meua feina està plena de bons records, també en teatre i en cinema, i en doblatge”. En aquest sentit, Mira ens recorda la famosa frase: “Hom pot tenir molts fills, i certes predileccions”. Subratlla, entre d’altres, el seu paper a ‘Gràcies per la propina’, i el Doctor Ferrús, a ‘L’illa de l’holandés’.

L’audiovisual valencià està conforme estava quan jo començava; és una pena que en aquesta terra aquesta feina estiga sempre començant, partint de zero

La seua trajectòria suma ja 50 anys. Un mig segle que començà, un bon dia, a la que fou la cantera de tants i tants actors i directors, La Cazuela (passat al valencià com ‘La Cassola’), a Alcoi. “Va ser el començament; era el lloc on podies deixar de sentir-te frustrat, d’alguna manera, per no poder dedicar-te professionalment a estos vicis”. Recorda montatges “preciosos”, amb amics i companys amb qui es va juntar no fa gaire temps, com ara Adolfo Mataix, un director “magnífic”, diu, i Ximo Lloréns. Des de llavors, assegura, “no ha estat un camí de roses”, precisament. “Jo sempre dic que aquesta professió és la més bonica i la més puta de totes: et dóna les majors alegries i les majors penes, a voltes no trobes els camins per fer coses més interessants”. I assegura: “Com el temps va passant, cada volta els papers són diferents”. Diu que el tema és anar “acomodant-se”, físicament, als personatges: “Jo ara mateix no em veig fent un ‘Romeo i Julieta’” (riures). De fet, ara mateix l’actor alcoià no té cap projecte en ment, ja que es troba “delicat” per assumptes de salut, explica. Però també deixa clar un objectiu: “Amenaço amb continuar”(riures).

El premi

“Jo no considere que tinga cap virtut especial per a recollir aquest premi, hi hauria que preguntar als altres per què me l’han donat”. Juli Mira, però, ha rebut “amb molta alegria” el producte de la decisió conjunta entre l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual i la Generalitat Valenciana, a través de la Conselleria de Vicent Marzà. “Supose que la raó és haver estat treballant sempre, en bons papers, bona gent, bons companys, bons directors”, reconeix, finalment. “No sé si l’homenatge arriba tard o d’hora; està bé, però no canvia en absolut el fet de què jo estiga satisfet del meu treball i d’haver-me dedicat a açò”, conclou. A mesura que avança la conversa, de fet, confessa que el tema dels premis i aquestes “punyetes”, diu, no sap com digerir-les: “No sé com menjar-me allò de l’ego, vaja”.

La Cazuela (“La Cassola”) va ser el començament; era el lloc on podies deixar desentir-te frustrat, d’alguna manera, per no poder dedicar-te professionalment aestos vicis

I és que sempre l’han caracteritzat dos qualitats: el treball fet “amb dignitat”, com detalla, i la seua potent autenticitat als distints papers que ha interpretat a la xicoteta i gran pantalla valenciana. Un àmbit que, com si fos el seu nadó, ha vist créixer. O no. “L’audiovisual valencià està conforme estava quan jo començava; és una pena que en aquesta terra aquesta feina estiga sempre començant, partint de zero”, denuncia. Al respecte, té una altra opinió; sobre la ràdio i televisió que hi reben una herència. “Quan sembla que la cosa està millorant, i va pujant, sempre ocorre quelcom que ho rebenta i ho tira tot per terra: és com les Falles. Se li bota foc, i comencem de nou”. Mira troba a faltar, remarca, el Centre Dramàtic Valencià, el circuit de teatre. “Abans, la televisió funcionava i també el doblatge. Un bon dia ens quedem sense res, per unes raons o altres, normalment, polítiques”. Però el seu tarannà és augurador, i enfocat a allò positiu. “Volen i podran, però ha de passar temps. S’ha de tenir paciència perquè açò no es remonta en dos dies: si hi ha voluntat, la resta pot anar venint”. Als joves que comencen els desitja “la meitat de sort” que ha tingut ell. Igual que amb els seus èxits i la seua grandesa a l’altra vida, la ficcionada, afegim nosaltres.