Juju

Últimament he estat llegint l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Els llibres Famiglia  i Lessico familiare, concretament. Aquesta pròxima setmana tinc compromesa una intervenció en el congrés de l'Associazione Italiana di Studi Catalani, a la Sala del Lucernario de l’Accademia Pontaniana de Nàpols, amb el títol Carmelina Sánchez-Cutillas i Natalia Ginzburg: literatura, memòria i vida des de les fronteres del silenci. I clar: l'exercici que m'he autoimposat aquests dies consisteix a contrastar la literatura memorialística de la nosatra Carmelina amb la de la cèlebre escriptora italiana, que també recrea, amb la força evocativa de les paraules, el paradís perdut de la pròpia infantesa.

Però no és de Natalia Ginzburg ni de Carmelina Sánchez-Cutillas que voldria parlar ara, sinó, en realitat, d'una idea que apareix implícita en les respectives obres, i que emergeix "des de les fronteres del silenci" —per dir-ho a la manera del cèlebre vers de Carmelina que l'amiga Mari Àngels Francés va saber remarcar un dia— tant en l'obra de l'escriptora  italiana com en la de la valenciana: que, modelats poc o molt pels atzars, els avatars i les circumstàncies posteriors de la vida, tots som, en essència —più o meno—, el resultat d’allò que vam viure (i que preservem en la memòria) durant el temps innocent, idealitzat i aproximadament feliç de la infantesa.

I és que —ja se sap— la condició humana és feta de memòries. Ben mirat, no som sinó això: la memòria de la vida que hem viscut. Un cos més o menys esplendorós o estrafet; el prodigi del llenguatge; el tresor dels records que conservem; i —si es vol— un pomell  d'esperances. Però memòria: memòria de vida, essencialment; memòria de la infantesa, molt particularment. Potser per això tant Carmelina Sánchez-Cutillas com Natalia Ginzburg coincideixen a recrear, en les seues respectives obres, els records del temps en què eren a penes xiquetes: quan tot just començaven a veure, viure; atendre, entendre; comprendre, corprendre; aprendre i aprehendre el món.

Fet i fet, potser la meua personal tendència a assaborir obres literàries de caire memorialista rau, precisament, en el fet que mai no han deixat d'intrigar-me les causes i els atzars que van forjant els camins de la membrança humana. Vull dir: que sempre m'ha intrigat d’una manera especial com és que recordem amb una particular intensitat uns determinats instants del passat i, en canvi, uns altres se’ns dissolen irremissiblement al pou de l’oblidança. Com opera el filtre de mitificació de la recordança? Per quines raons o quins capricis del destí un moment puntual de la infantesa queda preservat, indemne, al rebost de la consciència, durant anys i més anys, i els altres, en canvi, se'ns esborren per sempre?

La qüestió ve al cas perquè, cada cert temps —diria que açò ja ho he explicat en una altra ocasió—, em tornen inopinadament al present imatges molt determinades de l'infant que un dia vaig ser. Les revisc sovint, aquestes imatges, com si foren la seqüència d'una pel·lícula en blanc i negre visionada a càmera lenta. Corresponen a un instant remot i somnolent en què, a primeríssima hora de la matinada —encara nit fosca—, accedia amb ma tia Juju (Juana Sanz Cabrera, la germana més menuda de ma mare) a l'autobús de la mítica línia de La Alcoyana. Devia ser a l’estiu de l’any 1977. Jo a penes tenia nou anys, per tant. I ma tia em portava de la maneta cap a l’aventura d’uns dies de campament amb ella, sense els pares, ni la iaia, ni els germans.

Com són les coses: amb els records passa com amb les cireres —o els besos dels enamorats—: que una imatge invita a la següent, i la següent a l’altra, i a l’altra, i a l’altra, i és difícil parar... L'escena en què puge a l’autobús de La Alcoyana, a la matinada, amb ma tia, encara de nit, em fa recordar que, per aquell temps, la criatura que jo era tenia una salut fràgil, precària, preocupant. Discutible: molt discutida. Vivia greument condicionat pel problema de l’al·lèrgia i els seus tractaments. En forma d'erupció cutània —o, encara pitjor, de bronquitis—, el meu cosset d’infant es veu que reaccionava malament a la ingesta de qualsevol producte que continguera ou, plàtan o xocolate (i els seus derivats). I responia encara d’una forma més virulenta —fins al punt de posar-me contra les cordes de l’asfíxia— a la inhalació del pol·len de la flor de l’ametler.

Contra aquest problema de salut, un metge especialista de València —el doctor Don Emilio López Botet— m’havia pautat un tractament que consistia, essencialment, a injectar-me regularment un extracte d'aquelles substàncies tòxiques davant de les quals el meu organisme reaccionava tan nocivament, a fi i efecte que poc a poc el meu sistema immunològic s'hi anara acostumant i les començara a tolerar. Així, primer m'inoculaven diàriament una dosi molt reduïda d’aquelles substàncies per a mi verinoses; després, tres injeccions a la setmana, però amb doble dosi; a continuació, una única injecció setmanal, però sempre amb ració doble. Tot seguit, la punxada infernal m’arribava cada quinze dies, amb una xeringa de proporcions temibles. I, per fi, passats els anys, el tractament va acabar amb una única injecció al mes, però gran com una pota de matxo.

Aquelles punxades prescrites per l’al·lergòleg, expressament preparades en un laboratori que el mateix metge tenia muntat a la consulta, supose que van ser un veritable suplici per a la criatura que jo era. No solament per la regular, traumàtica i dolorosa perforació de la pell —hi havia dies que fugia de casa, bancals a través, quan pressentia que arribava el sis-cents de don Florencio, el practicant que venia a punxar-me!—, sinó perquè em produïen allò que se’n deia la reacció. I és que, òbviament, la inoculació d’aquells al·lergògens en tan altes dosis comportava una resposta inevitablement virulenta del meu organisme en forma de malestar general, febra, cruiximent i, molt especialment, inflamació i dolor a les galtes del cul.

Quaranta-i-tants anys després d’aquell dia del viatge amb autobús des d’Altea fins a Alcoi, perfectament recorde que la vespra m'havien posat una d’aquelles horribles injeccions del tractament contra l'al·lèrgia. I que, quan ma tia Juju i jo vam arribar per fi a Alcoi, encara de bon matí —amb tota la somnolència del món als ulls—, baixant de l’autobús me’n va passar una de ben grossa. Com un cove de grossa! Amb una motxilla més gran que jo penjant dels muscles, quan em disposava a baixar la breu escaleta de l’autocar, mig endormiscat com anava hi vaig entropessar i hi vaig caure. I vaig anar davallant l’escala d’aquell autobús literalment a culades, fins a l’asfalt: "Pum. Pum. Pum. Pum. Pum". Cada escaló, una culada amb la motxilla xorrant...

—Però xico! —se'm reia ma tia, amorosament. I jo no sabia si plorar o riure, amb el culet adoloridíssim pels colps reincidits sobre la natgera, just a la zona inflamada per la injecció.

Sovint m'he preguntat què deu haver fet que aquesta accidentada imatge se m'haja quedat gravada en la memòria entre els records indultats de la meua ja remota infantesa. I ara que he llegit, per contrastar-los amb la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, els llibres de la senyora Natalia Ginzburg sobre els seus records de família en l’edat més tendra, crec que hi he trobat una possible resposta. I és que aquell viatge amb autobús des d’Altea a Alcoi va ser el de l'inici d’una descoberta meravellosa: la de les il·lusions palpitants que, com a criatura dolcíssima que era, vaig tindre l’oportunitat de sentir davant l'expectativa del primer campament scout en companyia de ma tia. Fet i fet, ma tia i jo havíem fet aquell viatge —amb les respectives motxilles— perquè ens dirigíem al campament que el Grup Brownsea havia organitzat, aquell estiu de 1977, al mas del Fondo d'Ibi. I aquell campament —i els que el seguirien— van resultar ser un regal de la vida, en què de la mà de ma tia vaig descobrir noves amistats, noves experiències, noves paraules, noves maneres d'entendre l’existència i noves actituds a l'hora d'encarar el món.

Aquell dia —vull dir— va ser el primer de molts altres dies especialment feliços durant  la meua infantesa: dies en què les hores eren fetes de coneixences, jocs, cançons, somriures, focs de campament, nits estrellades, tendes de campanya, excursions, aprenentatges increïbles, promeses benintencionades i bones accions.

—Juju, Juju, Juju! —vaig cridar a ma tia el primer dia del campament.

I tot van ser rialles. Perquè allí a Alcoi es veu que tot el món li deia Juana i no Juju, a ma tia. Tanta gràcia degué fer, aquell hipocorístic afectiu i familiar amb què sempre hem anomenat ma tia a casa, que des d’aquell mateix moment Juju va passar a ser el nom amb què em van conèixer a mi mateix tots aquells nous amics que vaig fer a Alcoi. 

Encara ara, tants anys després, trobe de tant en tant gent per a la qual Juju soc jo, i no ma tia. De vegades, fins i tot, en el moment més impensat puc sentir una veu que em crida així: "Juju". I se'm desferma l'evocació d'un temps en què, després de mi, una bona colla de xiquets d’Altea també va formar part del Grup Brownsea i va participar en acampades i campaments: un temps en què els scouters venien cada estiu a Altea, i es quedaven a dormir a casa dels meus pares, i compartien instants de felicitat jovenívola en les nits joioses, festives i tèbies, a la vora de la mar.

Més encara: cada volta que dic "Juju", ni que siga parlant amb ma tia Juana, tornen a mi l'olor dels pins, el tacte aspre de la corda de pita, el fred a la pell per l’aigua d’aquell riu de muntanya on ens banyàvem a Pañalcón, aquella satisfacció del dia que per fi es va revelar que jo havia estat el "Zorro" de no sé quin campament, les cançons que cantàvem mentre recorríem mig Europa amb autobús o les rialles espontàniament compartides al voltant d’un foc de campament. I torna a mi el record accidentat d’aquell dia en què tot va començar, a culades, pels escalons d’un autobús de La Alcoyana: amb la son als ulls i l’esperit farcit d’innocència i il·lusió.

Hi ha qui diu que la infantesa no és una edat, sinó una actitud: una manera mirar i sentir les coses; una forma d’encarar el món. I hi ha qui sosté, per això mateix, que el paradís de la infantesa mai no és un paradís perdut, sinó un paradís guanyat que viu sempiternament en nosaltres: en el caràcter que forgem, en l’actitud que prenem, en la memòria que som. Potser és veritat això. I de la mateixa manera que, per fortuna, aquell tractament dolorós contra l’al·lèrgia es va mostrar del tot eficient i ja mai més no vaig tenir problemes amb l’ou, el plàtan, el xocolate i la flor d’ametler —de la mateixa manera que aquell tractament em va resoldre feliçment les disfuncions materials de l’organisme—, l'experiència d'aquells campaments amb ma tia va ser igualment benèfica i determinant en les instàncies de l'ànima i l’esperit: en l'aprenentatge de valors com l'amor a la natura i el respecte al medi ambient; la responsabilitat i el treball en equip; la planificació, l'esforç i la perseverança; la lleialtat i la confiança; la curiositat, l'afany de llibertat i l'esperit d’aventura; l'amor a les paraules; la solidaritat, l'amistat i la germanor; la insubornable propensió a l’alegria...

Sí. Encara ara algú, de tant en tant, em diu "Juju". I torna a mi, com un glop de vent, la memòria d’un temps feliç viscut al si del Grup Scout Brownsea d’Alcoi. I em sent privilegiat per un tresor de records dolços com cireres  madures —o com els besos dels enamorats—: pel luxe d'una memòria compartida que encara ara continua forjant el present amb totes les il·lusions, tots els anhels i totes les esperances. O bé soc jo qui diu «Juju», en veu baixa, per a mi mateix. Com qui diu «amor», o «vida», o «mare», o «filla», o «Déu»: com qui diu una paraula màgica que obri, ànima endins, la caixa íntima de la nostàlgia, dels records, dels sentiments. I, talment com la senyora Sanchez-Cutillas o la senyora Ginzburg, encerte a comprendre que ens els records dels familiars que van escriure les nostres respectives infanteses hi ha el veritable secret de tots els paradisos retrobats: de l'única felicitat certa, segura i perdurable que ens és dat d'assaborir en la vida.

Ma tia Juju no solament em va regalar la plenitud dels estius en el temps de la infantesa, sinó també, durant la joventut i l'edat madura —durant anys, i anys, i més anys— l’esperit inefable de la il·lusió del Nadal. Potser per això, en aquesta setmana d’Advent, a les envistes ja d’unes noves festes nadalenques, mentre assaboria deliciosos glops de nostàlgia en les paraules de Carmelina i de Natalia —i de totes les Carmelines i totes les Natàlies que desafien el temps i la mort des de les pàgines dels llibres—, m'ha tornat a flor de llavis el nom, la memòria i l’estima de ma tia, que es troba ara mateix a Stuttgart, amb mon tio Miguel, les meues cosines Laura i Núria, el seu gendre Ricardo i la seua neta Júlia, donant la benvinguda al nou membre de la família: el fill de Ricardo i Laura, que es diu també Miguel.

"Juju", dic per a mi, en el silenci de la lectura dels libres de Ginzburg, mentre enyore la família distant. I, com en un sortilegi, torna Nadal. I la infància. I la tendresa. I la felicitat. I la certitud que els paradisos —els veritables paradisos— mai no són perduts, sinó guanyats. Perquè viuen i reviuen en la memòria. I en l’estima. I en l’amor a les paraules i a la vida. I és així que un dia potser també Júlia i Miguel, els nebodets que encara no he pogut conéixer, diran també en veu baixa, en fer-se grans, la prodigiosa paraula màgica que conjura l’esperit del Nadal: "Juju". I sentiran per dins el caliu d’una estranya sensació de goig i benaurança: com el caliu que jo ara mateix sent. I serà que hauran aprés a degustar la glòria en la tanta felicitat amb què ma tia, Juana Sanz Cabrera, Juju, sempre ens ha obsequiat —talment les paraules familiars de Natalia Ginzburg o la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas— any rere any, estiu rere estiu, Nadal rere Nadal.