Josep Vicent

És relativament senzill seguir els passos de Josep Vicent, el músic, comunicador i alquimista d’emocions que des del passat abril de 2016 dirigeix l’ADDA. Perquè Josep Vicent és d’aquelles persones que —no se sap com— sap compatibilitzar una intensa agenda personal i professional amb una no menys intensa activitat digital en xarxes socials. Els seguidors i admiradors que ell mateix ha anat sembrant en les incomptables gires internacionals que ha protagonitzat (com a percussionista, com a compositor o com a director d’orquestra) estan d’enhorabona perquè ara mateix Josep Vicent no para en torreta: encara no ha acabat de dirigir un concert amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya a la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, davant de 15.000 persones, i de seguida el trobem fent una producció simfònica de Hamlet amb l’actor Juan Echanove en el Festival de Música i Dansa d’Úbeda; fa —com qui diu— quatre dies que va guanyar el cor i els sentits a 10.000 personetes de Ljubljana (amb la trepidant versió de Carmina Burana que ha muntat amb la Fura dels Baus), i ja l’estan esperant en la Belgian National Orchestra, per al concert el pròxim 20 de juliol oferirà al Palais des Beaux-Arts de Brussel·les.

S’ha menjat el món, Josep Vicent. I tots els qui hem tingut la sort de conéixer-lo de prop, dins i fora de la música (els amics, coneguts i estimats de tota la vida), n’estem senzillament orgullosos, dels èxits que ha collit i continua recollint pels escenaris de mig món: quasi tant com sempre n’ha estat sa mare —i segur que continua estant-ho, des del cel de la memòria on viuen les dones fortes, generoses, vitals, sofertes, humils, bondadoses, sacrificades, expansives, gaudioses, admirables. 

A Alacant li va tocar la grossa de la loteria el dia que Josep Vicent va fitxar com a director artístic de l’ADDA. Perquè és dels qui tenen clar —cite literalment una declaració seua que ha fet fortuna— que «els auditoris no són com caixes de sabates, on es posen unes coses i unes altres no. Són espais de creació, on cal reforçar la personalitat de la societat en què viu, la personalitat de l’entorn que té». I la part més important: com a garantia per a l’èxit infal·lible en tot allò que toca, Josep Vicent disposa d’una enigmàtica capacitat per a contagiar —a tort i dret— apassionament, il·lusió i entusiasme en cada nou projecte que mamprén.

Josep Vicent —no ho pot (ni ho vol) evitar— és un seductor. Altrament dit: un mestre de la comunicació. Amb els gestos, el cos, la paraula i la música té el do de fer sentir als qui l’envolten aquesta simple evidència: que el present és un prodigi; i que en la vida, a cada instant, val la pena assaborir, sentir i fruir intensament l’ara i ací. Al costat de Josep Vicent, un queda de seguida enganxat a l’enamorament vital que professa, practica i traspua; i recobra la consciència que l’ara i ací —cada ara i ací— és únic i irrepetible. Recorde que, fa molts anys, en una llarga conversa de café a la vora de la mar d’Altea, Josep Vicent m’explicava: «Que d’on trac tanta energia? Mira: el dia després d’una estrena, la depressió és brutal; un contrapés proporcional a l’eufòria creativa. Ho done tot, absolutament tot cada volta, perquè... I si és l’última? És que mire cap arrere i recorde coses, moltes coses, que van ser les últimes! Sobre l’escenari practique el carpe diem fins a les últimes conseqüències.» «En la música un moment de plaer es fa curtíssim. Però... És la cosa més pròxima a la mort. O a l’orgasme. La petite mort. Perquè, de sobte, no hi ha pas del temps: és l’ara, l’ara només. I l’ara pot durar l’infinit. Perquè estàs totalment en l’ara.»

Conserve aquestes paraules de Josep Vicent anotades en una llibreta que vaig embrutar —ja ho he dit— ara fa un bon grapat d’anys, quan quedàvem per conversar i conspirar un llibre que mai no vam arribar a escriure. Si he volgut rescatar-les ací, després de tants anys, és a propòsit d’un comentari recent que el músic d’Altea ha fet públicament sobre el Bolero de Ravel i la modulació espectacular de do a mi major que sorpresivament es produeix en el fort final —a penes trenta o trenta-cinc segons abans del final de l’obra. Diu: «Per a mi, aquest és l’instant exacte en què Ravel ens permet mirar envers l’univers amb l’atreviment de dir: “I nosaltres, què?” És només un instant. Però en aquest instant, per un moment, l’ésser humà parla de tu a tu davant de la divinitat...»

No n’ha canviat l’essència. Aquest és Josep Vicent: un existencialista permanentment instal·lat en l’ara. Exactament: en un ara com el que habilita aquest moment orquestral esplendorós del Bolero de Ravel. I això, sense deixar de ser el fill de Pepe el Moreno i Anna la Xinela, que un dia va començar a jugar el joc de la música amb els amics del poble (alguns encara recordem la cèlebre i extraordinària tècnica d’«el contratemps del Mestre Pérez» en els assajos del grup Equiliquà!), i que a força de treball i talent ha esdevingut un dels músics més prestigiosos i cotitzats —es diu fàcil!— en l’àmbit dels espectacles orquestrals contemporanis. Li’n devia una, a l’amic Josep, de la setmana passada. Fa una eternitat que no coincidim. I des d’algun racó anònim de la seua actual gira em va enviar un missatge de WhatsApp que em va entendrir. Faria lleig, que el reproduïra sencer ací. No m’ho perdonaria. Però diré només que parlava «del record de tantes coses que ja quasi mai puc viure de prop»; de «deixar escapar una llàgrima com una evidència del pas del temps», d’«una sensació d’alegria en reconéixer la pròpia memòria en les paraules quotidianes», i d’«una tristor profunda que evidencia la melangia de la vida que deixem enrere i que a poc a poc perdem per sempre».

Se’m va fer un nuc a la gola en llegir-lo. I se’m van aigualir els ulls. «Després el conteste», em vaig dir, una mica torbat. Però no ho vaig arribar a fer. Abans he volgut rellegir el vell quadern de notes, amb les antigues paraules conversades amb ell. Hi trobe anotat, una mica més avall: «Que si tinc enyor de la terreta, en les llargues temporades de gira? Ja ho crec! Les nits a soles són criminals. Comence a pensar en la gent que fa temps que no veig i... I ma mare, tio. Ma mare. I tots. Açò és al·lucinant. No ho sabem bé. És un tòpic, però la qualitat de vida és massa ací... Crec que hauríem d’aprendre a mirar i donar gràcies. Tu imagina’t, Joan, la calma amb què estem ací xarrant! Sí. Hauríem d’aprendre a estimar-nos una mica més el país. I, al final, potser, tot canviaria —efectivament— de color.»

Amb un mig somriure recorde el poema que Josep Vicent va escriure sent encara un adolescent, per a la caràtula d’un disc. És el que permetia contextualitzar aquell fragment de conversa: «Al final del camí, tot canvia de colors», en feia l’últim vers. Potser sí, que al final tot canviarà de colors, ja es veurà... Però constatant en ell, després de tant de camí recorregut, la insubornable fidelitat a una mateixa manera abrandada de viure i conviure, en què cada nova coneixença és un gran amor —cada paraula, una revelació; cada gest, una sentència; cada projecte, una fantasia; cada nota, una esperança; cada espectacle, un niu d’emocions—, comence a intuir que, en aquest camí dubtós de la vida, tant com els nous colors que el temps al final acaba forjant, mereixen ser emfàticament celebrats els colors indelebles de sempre, que es mantenen —i ens mantenen— inalterables a pesar de les vicissituds, les absències i la indefugible tirania dels anys. Posem per cas: la paleta dels blaus de la mar i el cel d’Altea, testimoni de converses, anhels, músiques, rialles, somnis, entusiasmes, festejos, quimeres, assajos i afanys; i també dels moments, els estremiments i les persones que hem enyorat, enyorem i continuarem enyorant fins que, al final del camí, tot potser mudarà —efectivament— de color. O no...

Xe! Això, Josep: que disculpes per no haver-te contestar abans el WA. Ho faig ara que n’he trobat el moment i l’oportunitat, d’acord? Un abraç gran, i de cor, estimat!