En la litúrgia electoral l’anomenada jornada de reflexió sempre m’ha resultat especialment curiosa, suggeridora, estranya, desconcertant. Em fa el mateix efecte que el racó de pensar, tan socorregut en segons quines formes de la didàctica i l’educació infantil. Vull dir: cal establir un racó específic per a poder pensar? Que a la resta dels espais de l’aula —o de la casa— no s’hi val (o no és menester) pensar? Paral·lelament: com és que cal una jornada reservada per a reflexionar al final de la campanya electoral? Que la resta de les jornades —abans, durant i després de la campanya electoral— potser no són hàbils per a la reflexió?
Dedicar un dia a un assumpte, motiu, fet, valor, projecte o condició, si bé es mira, no fa sinó delatar-ne i subratllar-ne el caràcter inusual, extraordinari, excepcional: la seua indiscutible anormalitat o disfuncionalitat. M’explique: mentre hi haja la necessitat de convocar i celebrar —posem per cas— un dia de la dona, un dia de l’arbre, un dia contra el càncer, un dia dels drets humans o un dia de l’orgull gai, serà innecessari discutir aquestes evidències: que la igualtat de gènere és encara un desig més que no una realitat; que les investigacions oncològiques, lamentablement, continuen sent un assumpte prioritari en les ciències de la salut; que la desforestació és un problema irresolt; que la conculcació de drets fonamentals continua estant en l’ordre del dia de no pocs racons del planeta; o que els prejudicis envers les opcions sexuals no majoritàries continuen condicionant i coartant la normalitat, la llibertat i la felicitat d’una part important del veïnat, etc.
La qüestió, per tant, és: quin sentit té la jornada de reflexió que la llei imposa en un dia com el d’avui, vespra d’eleccions? Ens cal, als electors, un dia específic per a reflexionar el sentit final del nostre vot? Els cal potser més, als mateixos candidats, aquest dia de recés i de descans, per a reflexionar sobre les promeses fetes i els compromisos públicament assumits durant la campanya? Quina reflexió hi hem de fer, les ciutadanes i els ciutadans a peu de carrer? I els polítics? Els entra, en aquesta jornada de reflexió, l’examen de consciència, el penediment, la contrició i el propòsit d’esmena? O, durant la jornada de distensió que és el dia d’avui s’han d’acontentar de saber —ai!— que, com sempre, en els pecats portaran la penitència?
És curiós que el concepte de jornada de reflexió no apareix, com a tal, en la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General (que, com se sap, és el referent jurídic que regula els procediments, les obligacions i les garanties dels processos electorals a Espanya). La present jornada de reflexió es dedueix, sense majors retòriques, del punt tercer de l’article 51 d’aquesta llei, on simplement es regula que la campanya electoral «acaba, en tot cas, a les zero hores del dia immediatament anterior a la votació.»
Val a dir que aquest model amb vint-i-quatre hores de veda electoral o silenci electoral (en anglés se’n sol parlar d’election silence, pre-election silence, electoral silence o campaign silence; en francés, de silence électoral; i, en italià, de silenzio elettorale) no és únic ni exclusiu del marc legal espanyol: també països com Armènia, Azerbaidjan, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia França, Filipines, Hongria, Itàlia, Macedònia del Nord, Malta, Pakistan, Polònia, Rússia, Singapur, Sèrbia, Ucraïna i Uruguai tenen regulat, com Espanya, un període de vint-i-quatre hores de silenci reflexiu abans de la jornada dels vots. I hi ha, de més a més, alguns estats en què aquest període de treva electoral és encara major: dos dies, per exemple, a l’Argentina, Egipte, Montenegro, Moçambic, Nepal i Paraguai; i tres dies a Austràlia, Indonèsia i la República Txeca.
Tanmateix, em sembla molt significatiu i interessant observar que, en una democràcia tan prestigiosa, sòlida i consolidada com la dels Estats Units d’Amèrica, el Tribunal Suprem va dictar l’any 1992 una sentència segons la qual la campanya només es pot limitar el dia de la votació en una petita àrea al voltant del col·legi electoral: aquest Tribunal màxim va entendre que qualsevol altra limitació major seria per força inconstitucional, ates que col·lidiria frontalment amb el dret fonamental de la llibertat d’expressió. En aquest mateix sentit, a Bulgària, el Tribunal Constitucional va resoldre el 2009 que tant la jornada de reflexió com la prohibició de sondejos abans de la votació representava, també, una violació del dret a la llibertat d’expressió. I tres quartes parts de la mateixa va passar a Hongria i a Eslovènia, on els respectius tribunals constitucionals (anys 2007 i 2011) s’han pronunciat, igualment, en el sentit que prohibir sondejos no pot ser, de cap de les maneres, una mesura constitucional. Fins i tot a l’avançada Canadà, on sembla que abans del 2012 es prohibia la distribució de resultats electorals en regions del país on encara no s’havia acabat el període de votació, s’ha hagut de canviar el criteri i s’ha reformat la llei, de manera que ara sí que se’n permet la lliure circulació d’informació.
En el cas que ara ens afecta, que és el del model espanyol, és sobradament sabut que —justament en el sentit contrari al de les resolucions i les reformes apuntades— la limitació jurídica no solament afecta a la ja tradicional jornada de reflexió, sinó que la mateixa Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), del 1985, també regula (en el punt 7 de l’article 69): «Durant els cinc dies anteriors al de la votació queda prohibida la publicació i la difusió o la reproducció de sondejos electorals per qualsevol mitjà de comunicació.» Per això, justament, el passat dilluns va ser, en el present calendari electoral, l’últim dia hàbil per a poder publicar sondejos. Dit d’una altra manera: des del dimarts la llei prohibeix expressament publicar els resultats de cap tipus d’enquesta electoral sobre intenció de vot.
On vull anar a parar? La veritat: no ho sé. A cap lloc concret... Direm que, simplement, com que avui és jornada de reflexió, m’hi he aplicat uns instants, disciplinadament, i les cavil·lacions m’han portat en aquest punt: a sospesar que, en ple segle XXI, qualsevol tipus de prohibició quant a «la publicació i la difusió o la reproducció» d’informació interessant per a la ciutadania és potser un pur anacronisme. S’entén, si de cas, que els legisladors de l’any 1985 —abans de la revolució de les pantalles: quan encara no hi havia la quotidianitat dels mòbils, els ordinadors, les tablets; Internet, WhatsApp, Facebook, Twitter, Instagram, Google, Youtube i el sursum corda— pogueren estimar coherent aquesta mesura prohibitiva respecte de la llibertat informativa. S’hi pot col·legir, si es vol, fins i tot, una bona intenció per part dels legisladors, en el sentit d’evitar aquella màxima segons la qual «el profeta més que endevinar provoca» (les enquestes, més que sondejar opinions, acaben condicionant descaradament el vot de la ciutadania). Però en els nostres dies... La bona veritat: no fa riure, ridículament, una tal pretensió, de regular, prohibir i sancionar «la publicació i la difusió o la reproducció» d’informació?
Aquesta és, als meus ulls, una bella reflexió per a un dia com el d’avui: les llibertats que ens ha proveït la tecnologia mundialitzada, i que poc a poc hem anat conquerint en els últims trenta-quatre anys de revolució científica i del coneixement (des d’aquell 1985 fins ara) són molt més sòlides i poderoses que qualsevol forma de restricció o proscripció: més sòlides i poderoses, fins i tot, que les mateixes interdiccions legalment prescrites en les lleis orgàniques de l’Estat, quan aquestes, per més vigents que siguen, queden descaradament desfasades i anacròniques. Ja ho veurà qui ho veurà, però prompte o tard el poder legislatiu, forçat per la realitat informativa i tecnològica, haurà d’encarar la reforma d’aquest punt prohibitiu de la LOREG: ni que siga per evitar el ridícul flagrant a què aboca un tal anacronisme.
Aquesta és la qüestió de què ens hauríem de felicitar efusivament, tots els demòcrates del món sencer: que en l’era digital cada vegada és més difícil posar portes al camp de la llibertat informativa. Reparen, per favor, en l’exemple: a pesar de les prohibicions totes, i de qualsevol interpretació coercitiva del marc legal vigent, és segur que vostés, com jo, al llarg d’aquests últims cinc dies de veda informativa, han pogut accedir al resultat de sondejos electorals publicats —feta la llei, la trampa no pot ser més senzilla!—, per exemple, en periòdics digitals ubicats en països estrangers: a Andorra, posem per cas, sense necessitat d’anar més lluny. I no solament això: com se sap, els mitjans de comunicació espanyols, per a burlar la prohibició informativa imposada en l’article 69 de la LOREG, fan servir en la reproducció dels sondejos andorrans el conegut, ridícul i irrisori eufemisme de les verdures, i apel·len —per fer-se entendre, sense delinquir— a «enquestes prohibides» i al «mercat andorrà» de les Roses, l’Aigua, el Bròcoli, les Albergínies, les Taronges o la Dacsa, a més dels productes catalans i bascos de les Llimes, els Alvocats i la Pinya. Ja s’entén: per a invitar a l’associació evidentíssima entre el color de les respectives fruites i verdures amb els de les corresponents sigles i partits polítics que concorren a les eleccions.
Avui, jornada de reflexió, sospese, si el dia de demà, qui estudiarà amb distància i perspectiva aquest temps nostre no se’n farà un fart de riure, quan analitzarà les nostres lleis, les nostres trampes, les nostres pràctiques, les nostres misèries, les nostres ridiculeses. I, igualment, m’espante de pensar si, al capdavall, les propostes i les alternatives que se’ns ofereixen per a triar en les urnes no deuen ser, en realitat —ai!—, veritables tomaques, cols, bròcolis, llimes, albercocs, bledes, albergínies... O moniatos. Potser moniatos. Una autèntica parada de moniatos!
No ho sé, la veritat. Però és això el que té, una jornada sencera dedicada a la reflexió, al racó de pensar: que potser acabem veient fruites i verdures on només proposen fruites i verdures. I moniatos allí on sembla que només ofereixen —i a l’engròs— això: moniatos.