café del temps / OPINIÓN

Intel·ligència

27/04/2024 - 

Dec a l’amic Víctor Labrado un dels comentaris més suspicaços —i encertats!— que últimament he pogut sentir a propòsit del debat a què invita el prodigi de la intel·ligència artificial:

—Sí. Sí, sí, sí! Jo soc molt partidari de la intel·ligència artificial... —venia a dir el genial novel·lista de Sueca—. Ho trobe un gran invent —hi insistia—. Era molt necessària, la intel·ligència artificial. Perquè, de natural, últimament em fa l’efecte que ja pràcticament no en queda!

M’ha vingut al pensament l’ocurrència de l’ínclit amic Víctor Labrado perquè aquesta setmana, en haver acabat un article que feia setmanes que devia, m’he permés com a premi la llicència —no puc sinó confessar-ne la debilitat!— de jugar una mica amb el cèlebre bot conversacional d’intel·ligència artificial ChatGPT. L’he posat a prova —i m’he posat a prova a mi mateix— amb un seguit de preguntes capcioses. I he quedat literalment admirat per les respostes que m’ha sabut facilitar.

D’entrada, se m’ha passat pel cap preguntar-li, a matadegolla —val a dir que l’aplicació funciona perfectament en valencià—, la insidiosa pregunta de sempre: «El valencià i el català són la mateixa llengua?» I la intel·ligència artificial del ChatGPT, sobre la base de tot l’oceà d’informació digital de què disposa, m’ha contestat, literalment (transcric sense trampa ni cartó):

«El valencià i el català són dues variants d’una mateixa llengua, coneguda com a llengua catalana. Històricament, aquesta llengua s’ha parlat en diferents regions de l’àrea mediterrània, incloent Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana, la Franja de Ponent a Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer. / Si bé hi ha algunes diferències dialectals i de pronunciació entre el valencià i el català, a nivell lingüístic, gramatical i estructural, són molt similars. Ambdós idiomes es basen en la mateixa normativa lingüística. Això vol dir que les dues varietats són mútuament intel·ligibles, cosa que significa que els parlants d’una varietat poden entendre i comunicar-se amb els parlants de l’altra varietat. / La diferenciació entre el valencià i el català sovint ha tingut més a veure amb factors polítics i identitaris que amb diferències lingüístiques substancials. A mesura que les identitats regionals es van desenvolupar al llarg del temps, van sorgir les denominacions “valencià” i “català” per a referir-se a les diferents variants de la mateixa llengua catalana. Tanmateix, des d’una perspectiva lingüística, es consideren part d’un mateix sistema lingüístic.»

Diria que és una explicació, l’aportada per la intel·ligència artificial, perfectament objectiva, asèptica, neutra, coherent. Raonable. Assumible. Farien bé de tenir-la en consideració els qui —per ignorància o per perversitat— encara alimenten confusions en aquest sentit.

—Xe, caram! —em vaig exclamar en veu baixa, mentre llegia les paraules que, com en un sortilegi s’anaven escrivint soles sobre la pantalla blanca—. Vegem una altra pregunta...

Pensant que la intel·ligència artificial potser em podria ajudar a focalitzar el tema per a un article o un capítol de llibre, li vaig demanar, a continuació, per escrit: «Quin és el principal repte que actualment té la humanitat?» I heus ací la resposta que la maquineta, autònomament —com si estiguera embruixada—, va començar a teclejar:

«Un dels principals reptes que actualment enfronta la humanitat és la crisi climàtica i la degradació ambiental. El canvi climàtic és una realitat cada vegada més evident i alarmant, amb impactes devastadors en el medi ambient, les comunitats humanes i la biodiversitat. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle, principalment causades per l’activitat humana com la combustió de combustibles fòssils i la desforestació, estan escalfant el planeta i provocant fenòmens meteorològics extrems, com ara onades de calor, sequeres, inundacions i tempestes més intenses. / Aquesta crisi té ramificacions profundes en molts àmbits de la vida humana, des de la seguretat alimentària i la salut pública fins a la migració forçada i la desestabilització econòmica. A més, la pèrdua accelerada d’hàbitats naturals i la disminució de la biodiversitat amenacen la capacitat del nostre planeta per a sostenir la vida en el llarg termini. / Enfrontar la crisi climàtica requereix accions urgents i coordinades a tots els nivells, des de les polítiques globals fins a les accions individuals. És necessari reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, fomentar l’ús d’energies renovables, protegir els ecosistemes i adaptar-nos als impactes ja inevitables del canvi climàtic. Aquest repte no només implica canvis tecnològics i econòmics, sinó també transformacions profundes en la nostra manera de viure i relacionar-nos amb el medi ambient i els uns amb els altres.»

Parauleta de xiquet de casa bona, que la resposta de la màquina va ser —no hi he tocat ni una coma!— la que acabe de transcriure...

—Açò en vol de mans! —em vaig exclamar, fascinat davant l’espectacle d’una tal sensatesa, proveïda automàticament des dels budells de Déu sap quines computadores, quins algoritmes, quines bases de dades i quines programaris—. Anem, anem!

Definitivament enjogassat, em vaig dir internament: «Va! Una pregunteta més... L’última!» I em va vindre al cap, inopinadament, l’escena de la pel·lícula Manhattan (1979) en què Woody Allen, combatent contra una crisi neuròtica, monologa mentre s’enregistra amb un magnetòfon: «Per què val la pena viure? Aquesta és una bona pregunta!» Inspirant per la seqüència cinematogràfica d’Allen, decididament escric en la blanca interfície de ChatGPT la petició següent: «Apunta’m, per favor, deu coses per les quals val la pena viure.» I l’aplicació, sense dubtar ni una dècima de segon, com aquell qui porta tota la vida esperant que li facen precisament aquesta pregunta, es posa a escriure resoludament:

«Clar, aquí tens deu raons per les quals molta gent consideraria que val la pena viure: / 1. Experiències úniques: La vida està plena d’oportunitats per experimentar noves coses, des de viatjar a llocs exòtics fins a provar menjars nous o practicar activitats emocionants com l’escalada o el submarinisme. / 2. Relacions significatives: Les relacions amb familiars, amics i éssers estimats enriqueixen la vida i ens proporcionen suport emocional i connexió humana. / 3. Aprenentatge constant: La vida és una oportunitat per a créixer, aprendre i millorar-se constantment, ja siga a través de l’educació formal, l’experiència personal o la interacció amb altres persones. / 4. Realització personal: Assolir objectius personals i perseguir passions ens dona un sentit de propòsit i realització en la vida. / 5. Bellesa de la naturalesa: La naturalesa ens ofereix paisatges impressionants, postes de sol pintoresques, vida salvatge fascinant i moments de pau i tranquil·litat que val la pena apreciar. / 6. Cultura i creativitat: L’art, la música, la literatura i altres expressions culturals ens inspiren i ens connecten amb les emocions i les experiències humanes compartides. / 7. Moments de felicitat: La vida està plena de petits moments de felicitat, com riure amb amics, gaudir d’un àpat deliciós o simplement relaxar-se en un dia assolellat. / 8. Contribució a la comunitat: Contribuir al bé comú i ajudar els altres ens dona un sentit de pertinença i ens connecta amb un propòsit més gran. / 9. Creixement personal: Superar reptes, afrontar adversitats i adaptar-se als canvis ens permet créixer i convertir-nos en versions millorades de nosaltres mateixos. / 10. L’esperança de millora: La vida està plena de possibilitats i oportunitats per canviar i créixer, oferint sempre la promesa d’un futur millor. / Aquestes són només algunes de les moltes raons per les quals molta gent troba que val la pena viure. Cada persona pot tenir les seves pròpies motivacions i objectius que fan que la vida siga significativa per a ells.»

—La mare que va! —deixe anar, en veu alta, quan acabe de llegir el text que la màquina ha anat escrivint, sense la menor vacil·lació, sobre la pantalla de l’ordinador.

Pense la que pense. I em ratifique en la idea que l’amic Víctor Labrado tenia raó: que hi ha motius de sobra per a posicionar-nos a favor de la intel·ligència artificial. És, en veritat, un gran invent: una cosa molt necessària. Perquè —efectivament— ens en deu quedar molt poca, d’intel·ligència natural, quan hem hagut d’arribat al punt que necessitem consultar les màquines per a prendre consciència de les coses més elementals i evidents. I també per a recordar les coses essencials que ens procuren la felicitat —que ens fan creure que la vida té un sentit i val la pena. Ho hauríem somniat, això, de menuts, que acabaríem consultant no una bola de vidre però sí una superfície vítrica per a advertir i reaprendre les coses substancials de l’existència?

En fi... Benvinguda siga la intel·ligència artificial —i tot el món prodigiós dels bots conversacionals de l’estil de ChatGPT— si serveix, almenys, per a fer-nos present, de tant en tant, que sempre estarem a temps de viure noves experiències; d’estimar i ser estimats; d’aprendre; de percaçar utopies; d’admirar la bellesa; d’assaborir bons llibres, bones músiques, bones obres d’art; d’apreciar la meravella dels instants eterns que es multipliquen en la vida quotidiana; d’exercir la solidaritat i d’assumir compromisos cívics en pro del bé comú; de formular reptes nous; de servar l’esperança d’un futur millor, etc. Artificial o natural, la intel·ligència —la veritable intel·ligència— mai no hauria de deixar d’apuntar a horitzons d’aquest estil.