Ingenus o adults 

El passat dissabte una bona part de les valencianes i valencians van alçar-se contrariats: ens anunciaven que fins a 3’5 milions d’habitants, incloent-hi les tres àrees metropolitanes més grans, es quedaven en fase 0 de desescalada de l’epidèmia, quan ja tothom havíem donat per assumit  que ens situaríem en bloc a la 1. 

En el moment d’escriure açò seguim encara a l’espera de saber amb exactitud els criteris tècnics concrets que orienten el Govern de Madrid per decidir o no la inclusió en la fase 1 de desescalada. Tampoc no coneixem el nom dels experts que l’assessoren. Només sabem que fins al moment se’ns havia posat com un exemple de bona gestió; que a les nostres àrees metropolitanes tenim un nombre de contagis i defuncions per habitant notablement més baix que Madrid o Barcelona, però també que Euskadi o la Rioja, que si han passat a fase 1. Sabem que encara esta setmana se’ns va situar -una vegada més- en el vagó de cua de la recepció del fons d’ajut a les Comunitats Autònomes per a l’impacte del COVID, aparentment perquè no teníem xifres d’afecció massa altes. Però hui aquells que han rebut més ajudes del Govern de Madrid perquè estaven pitjor que València, Alacant, Alzira, Elx o Crevillent han aconseguit la fase 1, nosaltres no. Més que la qüestió de les fases, la contradicció sobre els baixos recursos econòmics que ens enviaran és clarivident.  I el Govern no ens considera prou adults per conèixer els criteris i ni tan sols les persones que el guien en les seues decisions. 

 És un fet que les àrees de salut que no han passat de fase tenen una major densitat de població i una major presència de sistemes de transport públic, que són dos dels factors que, com hem vist a tot el món, més correlacionen amb risc de contagi. També que seguim tenint problemes per fer suficients proves PCR al dia i que ens falten mitjans per garantir la traçabilitat dels contagis entre els contactes dels pacients, fets que compartim amb la resta de territoris. Tot això se’ns podria explicar des de Madrid, en termes de salut pública, i seria comprensible. Però no s’ha fet adequadament. Estem en tota una altra història. 

Per compte d’això, ens hem vist immersos en un relat d'expectatives i emocionalitat; a falta de competicions esportives, ens trobem enmig d’una lliga de futbol entre territoris. Una competició que no tracta jade salut sinó de competició entre partits, entre estils i amb l’impacte a l’economia com a teló de fons sempre present. Una i altra vegada situar els sentiments com a bandera, futbolitzar la política. 

I així hem descobert, que la desescalada no és igual per a tots i el que és impossible a casa nostra al País Basc si que ho és: es podrà canviar de província durant la desescalada i que això serà competència autonòmica. Perquè els vots del PNV fan falta. Per què estos dies han sigut els socialistes valencians els més enfadats amb la decisió del govern central que és del seu propi partit?Perquè s’evidencien moltes coses.

La primera evidencia és que hem de tractar a la gent com a persones adultes, per una pura qüestió de respecte. La meua condició de membre del gremi de la comunicació podria impulsar-me per una banda a entendre millor aquesta mena de política: el gest, la fotografia, la inauguració. Alguns han acusat a Compromís de tenir poc olfacte per a la foto, que com ha passat en les successives DANA i incendis no tenim la capacitat política que si tenen altres partits per aparèixer al lloc i hora concreta i situar-se mig minut al telediari de migdia. Potser tenen raó. No negue que la política institucional pot impulsar-nos a apuntar-nos al carro del cinisme i dela simplificació. Però crec que no és el nostre món. 

No és només per la nostra orientació ideològica o perquè no disposem de les portes giratòries perquè els nostres portaveus acaben de CEO,de gerents d’una cambra de comerç o directiu d’una empresa regulada de l’IBEX-35 com en els casos d’altres. És més bé perquè venim de l’acord a voltes fràgil entre diverses tradicions polítiques que tenim en comú que vam saber plantar-nos, anar a contracorrent quan era molt fàcil apuntar-se al carro de la Fòrmula 1, dels camps de golf i del saqueig de les caixes d’estalvi; perquè era el que hi havia i el món era així i quines ganes teníem d’emprenyar i anar encontra del progrés. 

Nosaltres no ens vam apuntar a la festa urbanística, ni ala de Bancaixa i la CAM fa 20 anys com si ho van fer els que ara es fan tanta foto o fa uns mesos se’n feien amb el riu Segura ofegant Oriola.  Ens uneix esta convicció que les coses es poden fer de manera diferent i que no tot el peix està venut. En les cares dels nostres regidors i alcaldesses, càrrecs públics i consellers. el que veig és molta preocupació per les coses que no hem pogut fer bé, per allò que falta per fer més que pel que ja hem fet. No veig gent disposada a qualsevol cosa per seguir al càrrec ni a anunciar mesures rimbombants per eixir a la foto; perquè la majoria estan de pas per la políticai volen tornar al seu ofici amb el cap alt. I si no em creuen, miren el volum de la gestió del conseller Marzà en esta crisi que contrasta amb la seua expressió facial que denota el pensament permanent de voler fer sempre més. 

Malgrat que alguns seguiran dient-nos ingenus per no competir en la forma seguirem fentel que creiem correcte. Joan Baldoví seguirá fent crítica constructiva tot i que com a resposta Pedro Sánchez ens tracte com a infants. Però això sí prenem nota i denunciarem que a les valencianes i valencians sempre se’ns usa de moneda de canvi, siga amb Catalunya, Madrid, Andalusia o País Basc. A nosaltres mai ens toca, ni amb el PP ni amb el PSOE. 

Si poden miren com és el missatge de la canceller alemanya, Ángela Merkel a la seua ciutadania: els tracta com a adults i els parla més racional que sentimentalment, descentralitza decisions a riscde perdre protagonisme, parla sense por d’una societat de consum insostenible que caldrà canviar. En contrast teniu el model espanyol de la roda de premsa setmanal amb militars uniformats parlant-nos de guerra, nació i valentia. En contrast teniu la reacció d’un sector empresarial i polític contra Mónica Oltra per proposar -atenció- caminar cap a un turisme més sostenible. 

De tot això i de coses com el canvi climàtic hem d’aprendre i decidir moltes cose smés racionals que sentimentals en el futur. Veureu com els que ara es fan més fotos després seran els que més problemes posaran per fer els canvis valents que necessitem. És en este punt on el sistema polític està orfe, en l’impuls de propostes de fons per canviar les coses. 

Gerard Fullana és regidor de l'Ajuntament de Xaló i diputat provincial per la Marina Alta.