Iaieries. És el que em ve al cap quan m’enrecorde la meva àvia, la iaia Filo. Una dona histriònica i de caràcter que potser no havia rebut molta educació però a la que li sobrava empemta i cap dur. Dona forta marcada per les circumstàncies, pobra però amb orgull. Bellesa tossuda que em deixa al darrere un somriure pel seu caràcter que no anava bé amb tothom. Tanque els ulls i encara la veig fent ‘maganyes’ o trampes a les cartes o assomant-se darrere la cortina per veure qui passava pel carrer. Enviant-me per un ‘xàmbit’ a la gelateria del poble i amagant-se amb molt poca traça el xocolate i les magdalenes perquè ningú li digués res -era diabètica-. Hi havia moments per tot, uns millors i d’altres pitjors. Com quan cada matí li ficava la pròtesi de cama ortopèdica i ella amb més nervi que tots plegats pujava agarrada a la barana de l’escala els quatre pisos de la casa per posar la llavadora i regar les plantes.
A vegades l’anyore, no ho puc evitar. Amb tot el que va patir i els bons moments que almenys a mi em va donar. El plat de macarrons, el cinema d’estiu, les corregudes de bous a la tele on enlloc de braus veia gats, i sobretot el seu sentit de l’humor punxant. Reclamava de cop i volta la meua presència a crit pelat, i jo, bona xiqueta, baixava corrent escales avall i allà la trobava esperant-me al menjador per tot seguit tirar-se sobre la taula imitant aquell antic i mític anunci d’un producte de neteja que deia ‘Tú pasa el Pronto yo el paño’. Quins records!
I tot això perquè tot just m’enrecorde que divendres passat va ser el dia internacional dels avis. Qui t’ha vist i qui et veu Clara, t’has tornat una sentimental. Tu que mai havies estat familiar. Com pesen els anys. De renegada a filla pròdiga i fins i tot seguint el santoral. Que aquest dia de iaos té la litúrgia cristiana ben present. No ho oblidem, que Santa Anna i Sant Joaquim tenen a Maria de filla i al nen Jésus de net.
Enguany no he pogut baixar a Benissa per celebrar les festes de Santa Anna a l’ermita amb el berenar-sopar i verbena habitual. Ma mare tampoc. La costera li costa i més en plena canícula de juliol. Ni missa, ni aigua-llimona, ni pa beneït, ni coca-maria, ni pasdoble espanyol. Ara li toca guardar forces que ha tornat a ser àvia per segon cop.
Comença el calendari estival de festes en les partides del pobles de la comarca. Ja siguen de costa o d’interior. Dies enrere Sant Jaume, d’aquí no res -hui- els Sants de la Pedra, Abdó i Senent. Aprofitem aquests moments d’esbarjo per retrobar-nos amb la família i amics en indrets propers no habituals. Espais de comunió rics en patrimoni arquitectònic i religiós. D’ermita a capella i d’església a convent. Aquestes estimades -o no- edificacions guarden al seu interior memòria i històries de cada poble i la seua gent. De tots aquells temerosos llauradors que encara tenien fe. Celebracions populars arrelades a la terra i al nostre paisatge sentimental.
Quantes d’elles recordem amb el nostre iao o iaia al costat? Quantes històries, refranys i receptes ens hauran ensenyat? Quantes es van inventar?