Història d’amor

A cavall entre l’adolescència i la joventut em vaig enamorar. Perdudament. A cor nu. Amb la decidida intenció de lliurar-hi vida, cos i sentiments. I amb la conspícua convicció que la jove destinatària de les il·lusions, les emocions i els pensaments que m’inquietaven l’ànima era, inequívocament —aquella volta sí!—, «l’amor de la meua vida».

Diuen que l’amor —l’amor de veritat: l’amor que val la pena— és sempre així: sorgeix imprevistament, obnubila la raó, inhibeix la voluntat, abroga la prudència; ens fa intrèpidament immunes a les limitacions que, en condicions normals, imposa el sentit del ridícul... I insta, així, a jugar-nos a tot o res, temeràriament, l’honor i la decència: a cada instant i en cada gest.

Ho confesse: entre l’adolescència i la joventut hi va haver un any en què vaig celebrar cenobíticament el dia de Sant Valentí. I, embolcallat amb el corresponent paper de corets i angelets alats, vaig regalar a la joveníssima criatura —dolcíssima— que em feia perdre els sentits un pomell de cançons d’amor, un llibre de paraules boniques i, per descomptat, la reglamentària rosa roja del color de la passió. En defensa pròpia, i com a atenuant, he de dir que jo comptava —hi insistisc— que aquella esplendorosa joveneta potser seria «l’amor de la meua vida». I és cosa certa, documentada i coneguda que —Fuster dixit—: «L’amor ens permet de ser imbècils impunement.» Per fortuna, potser!

Tanmateix, ni sóc, ni em considere —de cap de les maneres, en absolut— un devot adepte als bisbètics cerimonials de Sant Valentí. Tot el contrari. Aquella ocasió que ara he recordat (amb el llibre, les cançons i la rosa d’amor) va ser l’única excepció. Cap altre «amor de la meua vida» no m’hi ha fet reincidir en la litúrgia postissa, impostada i indecent del 14 de febrer. No: que em perdonen, però personalment no m’escalfa gens ni mica la fe en aquesta psoudofestivitat recentment importada de l’imaginari anglosaxó amb finalitats tan descaradament mercantilistes. Però la vida no és justa. I el sant dels corets, els arcs, les fletxes i els angelets de cotó-en-pèl es veu que no deu ser ni massa recte, ni massa ressentit, ni massa venjatiu. Perquè no solament no em castiga l’agnòstica indiferència —la irreverent descreença, proferida als quatre vents— sinó que cada any em regala, encara, la propina d’una història d’amor sensacional.

La d’enguany se’m va produir dijous, al sendemà de la diada del sant. Imprevistament, Inopinadament, Inesperadament. Com una gratificació immerescuda de la vida. Dijous al migdia —dic— vaig quedar amb dos bons amics per visitar la casa de la Pau, a la partida del Bassars, al Camp d’Elx. És la casa que en els anys seixanta es va fer construir l’investigador, historiador i escriptor alteà Ramon Llorens Barber. Allí ens esperava la seua filla, Cristina Llorens, amb qui tinc la sort de compartir complicitats, il·lusions, projectes i alegries al si de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Cristina hi exerceix, en el referit Institut Juan Gil-Albert, les funcions de subdirectora de Documentació. Però no solament coordina, amb el rigor i la professionalitat que la caracteritzen, els incomptables i delicats treballs de l’Arxiu i la Biblioteca de la institució: dirigeix també el cicle sobre poesia Alimentant Pluges; organitza conferències, seminaris i congressos; gestiona amb diligència (juntament amb Elvira Rodríguez) la projecció institucional en el complex oceà blau de Twitter, i indefectiblement apareix cada volta que cal una col·laboració qualificada, amb un somriure sincer i generós, i les dues mans esteses oferint amistat, sensatesa, treball, bonhomia i sensibilitat.

«Has de vindre a vore-ho un dia, Joan», em va dir, ja fa alguns mesos. «Ho tenim tot allí, a la casa de la Pau». Dijous va ser el dia que, per fi, vaig poder anar a aquella casa de la Pau, situada al bell mig de —com diria un amic ortopèdic— «una terra pobra, eixuta i miserable; i, tanmateix, tan estimable». La casa feia honor al nom. I Cristina ens va rebre amb el somriure radiant de sempre. «Passeu, passeu: està ací, dins d’esta habitació». I ens el va ensenyar: l’arxiu personal de son pare. 

Ningú com Cristina en pot tindre una consciència tan clara, de l’interés inequívoc que ofereixen els papers amorosament recollits, classificats i guardats per son pare al llarg de tota una vida. Perquè Ramon Llorens Barber (1931-2004) va arribar a publicar títols com Fraseología popular valenciana (1981), Diccionario de Altea y sus cosas: síntesis y breviario de vocablos alteanos (1983), Estampas al paso, retazos y retozos por los vericuetos de 1984 (1985), Refranero de los frutos del campo (1986), Altea 1896-1955: álbum familiar de la memoria de Altea (1986, conjuntament amb Lluís Fuster i Pedro Juan Orozco), Historia de Altea. S. XVIII (1988), Altea descubierta. Apuntes históricos (1991), Vida y obra de un escultor alteano: Antonio Moltó y Such (Altea 1841-Granada 1901) (1992), Altea: la mar y sus gentes (1995, conjuntament amb Lluís Fuster i Pedro Juan Orozco), El Condestable Zaragoza. Francisco Zaragoza y Such (1875-1898): crónica de la vida y del heroísmo de un marino benidormense (1997) o La prensa en la Marina Baixa (1882-1999) (2008, obra pòstuma completada, precisament, per la seua filla Cristina Llorens). Però va espigolar documentació per arxius, biblioteques i llibreries de vell molt més enllà d’aquests llibres que van veure la llum. 

En l’arxiu de Ramon Llorens, a la casa de la Pau, s’insinuaven carpetes amb rètols incitants, de llibres que haurien pogut ser: «Francesc Martínez i Martínez», «El còlera», «Altea, s. XIX», «La prensa», «El Poble». I la Gran Supercristina m’anava mostrant joies i més joies, aleatòriament: «Mira, veus, Joan? Ací hi ha la documentació del llibre que mon pare volia fer, sobre l’Altea del segle XIX: com a continuació del seu Historia de Altea. S. XVIII.» «I mira: tot açò són les fitxes del Diccionario de Altea y sus cosas. Imagina’t!» 

En un dels armaris de l’habitació també hi havia guardades calaixeres i més calaixeres. Amb milers de fitxetes manuscrites. «Crec que és ací on hi ha el recull de frases fetes i refranys en valencià que et vaig dir», m’anuncia Cristina. «Puc trapassejar-ho?», li pregunte, emocionat fins a la borratxera. «Clar que sí!» Trac a la llum del saló un parell d’aquelles calaixeres allargades. Contenien centenars de fitxes. I en cada fitxa hi havia escrita una frase feta, amb tot d’explicacions sobre el significat, el sentit i el context en què s’havia pogut documentar. En el silenci de la Pau, enmig de tota aquella documentació, vaig comprendre que al costat del de la dona i el dels quatre fills que havia tingut (Ramon, Cristina, Mari Paz i Antonio, presidint el saló des dels corresponents retrats), el del coneixement, la història i les paraules havia estat l’altre gran amor d’aquell investigador infatigable que va ser Ramon Llorens. 

«L’amor de la meua vida», em venia al pensament, com una musiqueta. «L’amor a les persones, l’amor a les paraules...» Vaig traure a l’atzar una de les fitxes de la calaixera. Em continuaven surant paraules soltes en la consciència: «Els fills, la dona, la vida; els papers. La Pau» Vaig llegir per a mi la frase feta que hi havia consignada en aquella fitxa extreta a la sort: «Animetes santes, obriu eixe finestró», hi havia escrit. I no vaig poder evitar pensar que el «finestró» en qüestió ben podria ser —a pesar de tots els santvalentins amb corets de plàstic, angelets de suro i tiquets regal per als centres comercials— el finestró d’una història d’amor: amor adolescent, amor jove, amor madur; amor gran reserva; amor per la vida, per les paraules, pel coneixement.