Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

mar i muntanya / OPINIÓN

Gos i Garrot

16/07/2019 - 

Encara tinc imatge viva de ma ma mare pelant un conill al pati de casa ma tia quan jo era una xiqueta. El cop de gràcia al cap i escorxar tot d’una el pobre animalet que després ens menjàvem la mar de bé en una paella familiar de diumenge. Probablement -aquestes són memòries diluïdes pel pas del temps- el conill o la llebre havia estat objete de la perícia del meu tio Toni que escopeta en mà i acompanyat dels seus gossos se n’anava de bon matí a la partida del Binyent de Benissa quan començava la temporada de caça. Al Binyent, a Pinos o a Marnes, sempre zona rural.

Tot aquest tema ve a col·lació perquè en breu, el tercer diumenge de juliol, comença la temporada de ‘Gos i Garrot’, una modalitat cinegètica tradicional estimada al nostre territori en la qual no s’utilitzen ni les armes ni els perdigons. Prohibit caçar de nit i destrossar madrigueres i murs de pedra per agafar el conills. El que caça és el gos, que en lloc de perseguir la presa li talla el pas. Per cada caçador fins a vuit podencs o xarnegos valencians. També coneguts com conillers. Aquesta especialitat primerenca serveix de pretemporada als caçadors, una posada a punt per a quan puguen fer un tret al bosc. En breu pujarem a la muntanya i veurem els caçadors camuflats de verd militar esmorzant al bar amb el remolc ple de podencs.

Haig de dir-ho, aquest tema, el de la cinegètica desperta en mi sentiments barrejats i contradictoris. D’una banda conec a uns quants caçadors que estimen els seus animals i tenen una espècie de relació litúrgica amb ells. Persones que amb consciència del territori estimen la natura i vetllen per l’ecosistema, i en conseqüència aprofiten la caça per socavar el superàvit de segons quins animals (com per exemple conills o porcs senglars…) que amenacen cultius treballats tot l’any.

D’altres caçadors però no guarden tanta sostenibilitat. Més aviat es recreen en la crueltat. Manca d’empatia i bestialitats vàries. Tenim exemples a dojo de maltractament animal. Gossos conillers amuntengats en corrals, zulos, o gàbies, morts de fam i en situació penosa. Abandonats cada any a la intempèrie o encara pitjor, nugats en curt sense aigua ni menjar.  I puc continuar amb més atrocitats… que només gosem fer els humans. Les protectores i les xifres que mouen fan por. Des de fora els estrangers no acaben d’entendre aquesta situació. Se’n fan creus.
I ja ni m’endinse en l’ètica actual d’aquesta activitat ancestral. Caça i medi rural. És un esport, una tradició, una forma de control d’algunes espècies, una manera diferent de gaudir de la natura o és una excusa per infringir la mort, per a retrobar-nos com a éssers depredadors? Sempre hi haurà mirades cap ambdós costats. No es posaran mai d’acord.

Hispania, Terra de Conills. I de gossos que ajuden l’home a caçar. Són els primers animals domesticats. Hi ha qui pensa que són dos coses diferents tenir un gos de caça i un dins la llar. Un a la caseta de camp, a la gàbia, amb d’altres com ell, i una mascota a casa per jugar amb els infants.

En el meu cas vaig rescatar dos podenques abandonades. Viuen a Dénia ciutat. No sóc neutral.

next
x