Com ha canviat, la cultura del tabac, en a penes un parell de lustres! Ningú no ho podria qüestionar: s’ha produït, en l’assumpte del fum, un canvi de mentalitat extraordinari; com en pocs altres àmbits. Recorde ara mateix un admirat professor —una admirat col·lega ara— que era pres per boig per tot el món quan a les primeries dels anys noranta reivindicava a la Facultat de Filosofia i Lletres la prohibició de fumar dins de classe i als corredors. "Hauria d’estar prohibit fumar dins de la Facultat...", reclamava l’home, tímidament. "Sí, home! Veges si prohibeixes menjar, o beure, o respirar, també!", li replicava convençudament i irònicament l’alumnat, dins de classe —amb ulls decadents i veus rogalloses—, enmig d’una boira de fum nicotínic provocat per les cigarretes enceses.
La insolència de la resposta, òbviament, responia a l’actitud qui se sentia amb la possessió d’una veritat i una raó incontestables. Però la veritat i la raó —aquesta és la gran qüestió!— han mudat, han canviat, s’han transformat, han evolucionat i s’han capgirat... I aquest trasmudament decisiu en els usos i els costums del fum de tabac que hem pogut testimoniar al llarg dels últims vint o trenta anys suggereix, si bé es mira, l’existència d’una finestra oberta a l’aire fresc de l’esperança en qualsevol àmbit de la vida. Vull dir, que com en l’exemple reportat de la regulació del fum en els espais públics, m’agradaria pensar que qualsevol canvi de mentalitat resulta possible quan és assistit per la raó: ni que siga una raó dissident de les practiques, les actituds i les conviccions majoritàries entre els membres d’una determinada societat.
Per dir-ho a la manera d’un dels personatges d’El Cullerot Alacantí (que era una revista satírica molt popular a l’Alacant de finals del segle XIX): "El dia de demà ningú no l’ha vist, i açò no se sap en què es pot girar!" Fet i fet, aquesta és, precisament, la idea subjacent al conjunt de consideracions que Karl Popper va exposar en La misèria de l’historicisme. És a saber —en quatre paraules i amb perdó per la simplificació—: que "el futur és impredictible".
Aquesta indeterminació de l’avenir, si s’interpreta amb ulleres pessimistes, ens mena a acceptar que cap predicció sobre la vida social és infal·lible, i que la sociologia, en conseqüència, és una disciplina científicament incompetent per a calcular, preveure, planificar i regular el futur. Tanmateix, vist l’assumpte amb ulleres optimistes, aquesta "misèria de l’historicisme" comporta, implícitament, que cap causa no és perduda si té uns fonaments mínimament consistents: que, com diria el poeta, "tot està per fer i tot és possible".
De la inefable voluntat humana dependran, per tant —perfectament possibles o impossibles—, futuribles tan lloables com l’amor a les paraules, l’estimació del coneixement, la valoració i el respecte de la diversitat cultural, l’eradicació de la pobresa, l’empatia amb el proïsme, la igualtat de drets i oportunitats (amb abstracció de gènere, raça, sexe o extracció social), la fi de les formes del fonamentalisme (polític, religiós, patriòtic o moral), la democratització efectiva de les formes de la comunicació i de l’art, etc.
"De més verdes en madures", sentenciaria la veu popular. I sí, és cert: la verdíssima cultura del tabac —fa quatre dies encara es podia tallar amb un ganivet el fum que espesseïa l’atmosfera de les escoles, els instituts, les aules universitàries, les oficines bancàries, els restaurants, les consultes mèdiques o el Congrés dels Diputats— ha madurat cap a una nova forma d’organització i convivència sens dubte més raonable, higiènica i saludable.
El futur de les societats és impredictible: el de les persones, també. Perquè imprevisibles són els camins, les raons, els instants i els instints de la felicitat. Una cosa és certa, tanmateix. I és que resulta ben legítimament nostra l’esperança d’un demà sense el fum tòxic del totalitarisme: sense la fumera tuixegosa de l’odi, l’opressió i el monolitisme; sense les irrespirables fumasses negres dels patriotismes, els fanatismes, els feixismes, els supremacismes, els colonialismes, els autoritarismes i els nacionalismes —tots— devastadors, aplanadors, anorreadors, homogeneïtzadors, excloents.
"El dia de demà ningú no l’ha vist, i açò no se sap en què es pot girar"... Certament. Per això convé no deixar d’estimar i somniar mai, contra el fum de la intolerància, totes i cadascuna de les paraules de la llibertat. Reivindicar emfàticament la diversitat sexual, ideològica, estètica, cultural i identitària. I respirar profundament l’aire salobrenc —net, pur i fresc— d’una mar pròpia que permeta albirar totes l’Ítaca necessària de la sensatesa, l’equitat, el respecte, l’alegria, la dignitat i la justícia social.
No al fum. Sí a la vida. Dolor punyent per Samuel Luiz. Inconformisme. Esperança. Trellat. Deler de llibertat.
Joan Borja i Sanz