X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 25 de mayo y se habla de benidorm LUIS BARCALA ALICANTE la vila joiosa

S’APROPA DEL DESERT / OPINIÓN

Friday I’m in love

31/05/2018 - 

No tenim perspectiva per saber si som feliços, només podem detectar llampecs de felicitat. La felicitat, per tant, només seria possible en acte, mai com un estat, com una condició de la persona individual. A les entitats socials, supraindividuals, sembla que els passa el mateix. El passat divendres, 25 de maig, va caure sobre la ciutat d’Alacant, un aiguat cultural perfecte. El dia que es commemorava una de les efemèrides més indesitjables de la memòria propera, el bombardeig indiscriminat de la ciutat i, en especial, de la zona del Mercat Municipal, per l’aviació feixista italiana, aliada de l’exercit nacional en la Guerra Civil Espanyola, la massacre més gran de civils a causa d’un bombardeig en tota la Guerra, més de 300 persones mortes (recordem que en el bombardeig de Guernika es fa una estimació d’entre 100 i 200 víctimes), la ciutat d’Alacant recordava i, al mateix temps, enfrontava la seua vitalitat i les seues ganes de viure a la misèria i la barbàrie.

On es troba el límit en què una redacció de cultura estima que s’ha passat del comentari “per quatre coses de cultura que es fan ací, ja podrien coordinar-se millor perquè no coincidisquen el mateix dia i la mateixa hora” en “no donem l’abast per arribar a tota l’oferta cultural que està generant la ciutat”. Quan es passa d’un problema dels programadors a un problema de no gaudir del do de la ubiqüitat.

A banda dels diferents actes directament relacionats amb la commemoració del bombardeig, Las Cigarreras Centre Cultural apostava pel teatre vespertí, la Seu Universitària de la UA a prop de Canalejas acollia les jornades Mayo Negro de novel·la negra, a càrrec de Marià Sánchez Soler i Fran J. Ortiz, amb la visita de la gran esperança blanca del noir i el white en castellà, el barceloní Carlos Zanón, mentre a la sala del costat havia de competir, ni més ni menys, que amb la xerrada-col·loqui d’un dels pocs gran genis del segle XX que encara ens acompanyen, el dramaturg, escriptor i patafísic Fernando Arrabal. Pràcticament a la mateixa hora, s’encavalcava l’acte de presentació de la nova editorial alacantina Mankell, fruit del treball de Marina Vicente, Jorge Chillón i el seu equip, a la Casa Mediterráneo, amb la presentació de la novel·la d’Enrique Botella El silencio y el mar, una història sota les bombes a l’Alacant ja no tant a la rereguarda, i la trobada literària amb Carolina Bescansa, diputada per Podemos al Congrés dels Diputats, en plena tempesta gürteliana.

I per acabar d’adobar-ho, dos grans esdeveniments tenien jornades farcides el mateix divendres, tot i que la seua programació l’allargava una mica més enllà: Alacant Desperta, al parc del Tossal, i l’Spring Festival a la zona final del port. 

Arf, arf, arf… haurem de panteixar per agafar alè i començar a redactar els missatges de disculpa (whatsapp, facebook, mail, nota en mà, entrada al blog, conversa telefònica, topada fortuïta cara a cara,...) amb les persones que esperaven veure’t aparèixer, almenys allò que diuen “fer acte de presència”. Si haguera fet “acte de presència” a tots els llocs on hauria d’haver estat, ho hauria fet vestit de marededéu d’Agres. Ja sabeu que quan l’Església de Santa Maria d’Alacant, ara Basílica, es va cremar el 1484, la figura de la Verge va desaparèixer, per ser trobada l'endemà per un pastor, dalt d’un lledoner en les ruïnes del castell musulmà d'Agres. I tot i que un oscil·la entre el agnosticisme i l’ateïsme, no es pot estar d’admirar el singular salt de 72 kilòmetres en línia recta, des del cor d’Alacant fins a la falda de Mariola.

“És una meravellosa sorpresa / veure com el teu esperit i les teues sabates es belluguen / per deixar enrere la cara de disgust / i fer un somriure només sentir el so…”, que cantava amb cara de joker en Robert Smith. A vore si al tardeo afegim la sobreexcitació cultural dels divendres com a alacant way of life.


next