Fortuna 

La roda de la Fortuna m’ha regalat una setmana entretinguda. Va començar dissabte i diumenge, al Monestir de Santa Maria de la Valldigna, on vaig participar en diferents actes de la Vall dels Llibres, una nova fira d’editorials independents ideada per l’incombustible manifasser Juli Capilla, en què es propicien trobades entre autors, editors, llibreters i lectors. I hi vaig compartir instants de glòria amb amics, coneguts i saludats com Ferran Garcia-Oliver, Jordi Raül Verdú, Toni Mollà, Isidre Crespo, Isabel Canet, Lourdes Toledo, Antoni Prats, Tomàs Llopis, Carles Mulet, Josep Daniel Climent, Víctor Labrado, Mercè Climent, Manolo Gil, Rosa Mengual, Francesc Bodí, Vicent Luna, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz i un llarg i llustrós etcètera. Dilluns vaig fer classe a la Facultat. Però dimarts i dimecres vaig pegar cap a Barcelona i em vaig trobar el privilegi de viatjar amb Luis del Romero Sánchez-Cutillas (el fill de Carmelina, autor entre molts altres llibres de La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas), per participar, juntament amb un pomell impagable de representants institucionals, especialistes, acadèmiques i actrius —Isona Passola, Àngels Gregori, Verònica Cantó, Lluïsa Julià, Maria Àngels Francés, Imma Cerdà, Tudi Torró, Maribel Guardiola i Mercè Sampietro—, en la jornada sobre Carmelina Sánchez-Cutillas «Matèria de Carmelina», a l’Ateneu Barcelonès, amb motiu del centenari de «la gran escriptora valenciana del segle XX». Dijous, a boqueta de nit, presentàvem al Campus de la Universitat d’Alacant la primera edició de la «Festa Valor. Nit de rondalles»: un esdeveniment amb vocació de continuïtat, en què, a la manera de les Festes Estellés, vam celebrar sentidament i lúdicament la memòria de l’escriptor de Castalla per mitjà d’una simple i deliciosa litúrgia: la narració de rondalles en públic a càrrec de Joaquim Gonzàlez Caturla, Emma Lobo, Almudena Francés i Xavi Castillo. I encara ahir, divendres, vaig tindre l’oportunitat de participar, en la Universitat de València, en la Trobada 2021 de la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià, sobre «Xarxes territorials valencianes. Claus del desenvolupament territorial».

Vull dir: que aquesta setmana no he parat en torreta. I la bona qüestió és que no sabria dir quina d’aquestes activitats que he tingut l’oportunitat de testimoniar en primera fila ha estat més interessant i suggeridora. Percep, això sí, que totes tenen, en últim terme, potser, un denominador comú: el repte de la vertebració territorial de la cultura. Aquest va ser, precisament, el tema que va amenitzar el sopar de dimarts, a Barcelona, en què vaig departir amb la productora, guionista i directora de cinema Isona Passola (productora de pel·lícules com El mar, Pa negre o Incerta glòria, i presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català i de l’Ateneu Barcelonès).

—Joan, com és que arriben tan poques propostes i creacions culturals valencianes a Barcelona? A què creus tu que es deu la desconnexió? Això no era així, abans... Diria que, ara mateix, hi ha molta més relació de Catalunya amb Mallorca que no amb el País València. Per què?

A l’hora de temptejar hipòtesis, poc a poc van anar eixint a conversa aspectes tan evidents com el de la misèria de les infraestructures ferroviàries —l’AVE recorre la distància entre Alacant i Madrid en dos hores i vint minuts, just la meitat que l’Euromed que connecta Alacant i Barcelona en quatre hores i trenta-cinc minuts (que sovint es converteixen en cinc, pels retards)—, el tabú del pancatalanisme i el terrible substrat de catalanofòbia que l’origina, el dèficit d’estructures culturals sensibles i solvents que faciliten ponts de connexió entre els respectius mercats culturals, la inexistència d’un espai comunicatiu comú en premsa, ràdio i televisió...

—Veritat que tu saps qui és Paquirrín? —li deixe caure, en un moment determinat de la conversa, a l’enèrgica presidenta de l’Ateneu.

—Sí, clar: Paquirrín, Kiko Rivera. El fill de la Pantoja... —admet Isona, una mica desconcertada per la referència inesperada.

—Veus? Aquest és l’imaginari que compartim: el que ens proveeix l’únic sistema comunicatiu comú a catalans i valencians. L’Espai Comunicatiu Paquirrín: Antena 3, Tele 5, TVE, Cuatro, la Sexta; la Ser, la COPE, Onda Cero, RNE; El País, El Mundo, La Razón, ABC... En canvi, si bé ho mires, a penes no hi ha cap estructura comunicativa compartida relativa a la llengua i la cultura pròpies, relativa al territori on tu dius «bon dia» i et contesten «bon dia». Vull dir: no disposem d’un Espai Comunicatiu Bon Dia alternatiu a l’Espai Comunicatiu Paquirrín. Mira tu com són les coses que, en temps de Zaplana, els valencians encara podíem veure normalment a casa TV3 i Canal 33, a més de Canal 9 i Punt 2. Quatre cadenes televisives en la llengua de Martorell i March. Ara, en canvi, després de sis anys llargs de Govern de Botànic, TV3 i Canal 33 continuen sent absurdament censurades en l’espai televisiu valencià: tant com À Punt a les cases catalanes o mallorquines, per cert. És demencial, perquè es tracta de recursos públics que costen una pasta i que es rendibilitzarien molt millor ampliant-ne les respectives audiències potencials. Tal com jo ho veig, la reciprocitat entre IB3, À Punt i TV3 és la gran pedra de toc en la construcció d’un gran espai comunicatiu vehiculat en valencià. Simbòlicament és, a més, l’indici que amb una major clarividència delata la voluntat (o la no voluntat) dels nostres governants de fer viable un mercat ampli per a la producció cultural en la llengua compartida.

—Tens raó, suposo... —admetia la senyora Isona, amb mirada pensativa—. Però diga’m: què és això del «Govern del Botànic»?

—És la denominació que té l’actual Govern de coalició en la Generalitat Valenciana. En la legislatura anterior el conformaven el PSOE i Compromís; i ara són PSOE, Compromís i Podem. Com que el pacte es va acordar el 2015 al Jardí Botànic de la Universitat de València, se’l coneix mediàticament així: el Govern del Botànic... —vaig provar d’explicar.

—Sí que és cert que desconeixem molt la realitat valenciana... —va sospesar en aquest punt la presidenta.

Jo hi estava d’acord:

—Doncs mira que et dic, Isona: en el pecat porteu la penitència; la portem tots, els uns i els altres. Perquè set milions i mig de catalans són, sens dubte, un bon mercat per a la indústria cultural, no et dic que no. I cinc milions llargs de valencians fan viables, certament, projectes culturals amb una certa entitat. Però fins i tot una criatura de vuit anys sabria comprendre perfectament que un mercat de catorze milions de potencials consumidors culturals és molt millor que la fragmentada realitat de cinc milions llargs per un costat, set milions llargs per l’altre, i un milió llarg més a les illes, però tots tres en compartiments estancs.

No ho vam poder arreglar, això, naturalment, durant el sopar. Però vam entretenir la sobretaula... Tampoc ahir divendres no vam aconseguir arreglar el món en la Universitat de València pel cantó de la vertebració territorial de la cultura durant la trobada sobre «Xarxes territorials valencianes» de la Federació d’Instituts d’Estudis. Però ens vam regalar el plaer de repensar-lo una mica, el món nostre, ja en clau estrictament valenciana. «Què sabem a Alacant dels projectes culturals que es coven a Morella o a Peníscola? Què saben a Vinaròs o a Vila-real de la vida cultural d’Elx, la Vila Joiosa o Oriola? De quina manera participen Crevillent, Benicarló, Gandia, Benissa o Ontinyent de la cultura emanada des de la mateixa ciutat de València? Quines estructures, quines xarxes, quines circuits consolidats i estables tenim per a la promoció literària, artística, teatral, musical, etc.? Amb quina confiança treballen ara com ara escriptors, editors, agents literaris, actors, grups de teatre, pintors, escultors, galeristes, fotògrafs, ballarins, companyies de dansa, compositors, músics, cineastes i productores culturals? Poden aspirar a creure que trobaran els necessaris canals de distribució, promoció i exhibició per a les seues creacions, per més genials que siguen?

No em vaig estar, en un dels debats de la Trobada, d’esgrimir com a model de referència el cas excepcional de l’Institut d’Estudis Culturals de la Marina Alta, amb més de sis-cents cinquanta socis que hi garanteixen una autonomia financera que fa possible la publicació anual de dos revistes especialitzades —L’Aiguadolç, possiblement la revista literària més antiga del país; i Aguaits, una exemplar revista d’investigació i assaig—, la creació i distribució d’exposicions, l’edició de llibres i materials, la producció d’audiovisuals, l’organització de congressos... «Som capaços d’imaginar una realitat en què a cada comarca valenciana hi haguera una entitat com l’IECMA, amb sis-cents o mil socis participant activament de la festa de la cultura, i una òptima cooperació entre totes aquestes entitats comarcals, de manera de cada soci de cada entitat tinguera un accés franc a l’oferta generada al si del conjunt d’aquestes entitats comarcals?» La imaginació de seguida es va disparar: «Que cada soci, per exemple, puga triar quatre publicacions a l’any, entre totes les publicacions comarcals. Si a mi m’interessa, posem per cas, l’ornitologia, em demane un llibre sobre pardals de l’Albufera; i si a tu t’interessa l’etnopoètica, et fas enviar un llibre, què sé jo, sobre llegendes de Morella! Seria una manera d’incentivar l’associacionisme cultural i de fer circular el coneixement que es genera en l’àmbit comarcal...» «Millor encara! Si la Generalitat volguera enrotllar-se i promoure i coordinar l’associacionisme cultural del conjunt de la societat valenciana amb una vertebració territorial com cal, podria orientar les ajudes destinades al sector editorial de manera que, a canvi dels fons públics que les editorials rebrien, els socis dels instituts culturals oportunament federats pogueren rebre a casa, gratuïtament, un parell de llibres a l’any: els que més gràcia els fera, de l’immens catàleg que la producció editorial valenciana genera anualment. Així es garantiria un moviment mínim en la indústria editorial, sempre tan patida, i s’aconseguiria una cosa potser mai no vista: que els llibres que s’editen —aquells llibres que realment valen la pena— tinguen perill d’arribar a les mans dels lectors interessats.» «Ah, sí! I, de més a més, amb uns centres culturals forts en l’àmbit cultural, es podrien coordinar cinefòrums que facilitaren la distribució de pel·lícules de la incipient indústria audiovisual valenciana.» «I exposicions, i conferències, i presentacions de llibres.» «I recitals i concerts.» «I obres de teatre.» «I tota classe d’espectacles que es podrien produir, per iniciativa pública o privada, per a un circuit que seria potentíssim...»

Però no. Ni a Barcelona ni a València no vam arreglar el món, aquesta setmana. Lamentablement. Però sí que vam ser capaços de somniar una altra realitat possible quant a la vertebració territorial de la cultura valenciana. I ja se sap: somniar una utopia és, indefectiblement, el primer pas per a aconseguir-la. De la mateixa manera que ambicionar la perfecció i la felicitat, de vegades, és l’únic camí per a assolir, si més no, unes quotes mínimes de dignitat i decòrum. Somniar un món millor: més bell, més culte, més ric, més digne. Millor vertebrat. Per què no? Al capdavall, la facultat de somniar —el benefici de la il·lusió i l’esperança— no deixa de ser una bella fortuna de la condició humana: especialment quan es tracta de somnis possibles, reals, justos; legítims, necessaris, raonables. Perfectament materialitzables.