Era un secret de tres: de casa, del poble i dels forasters. Tot el món acceptava, respectava i donava per bona la convenció expressament reivindicada en vida per Carmelina Sánchez-Cutillas, que el seu any de naixement era el 1927. Fins i tot les entrades de la Viquipèdia i de totes les enciclopèdies digitals d’Internet airejaven aquesta data de convinença i exhibien la referència de l’1 de gener de 1927 com a dia de naixença. També les enciclopèdies de paper. Però qui més i qui menys estava en el secret que Carmelina havia volgut jugar coquetament el joc de l’esborrament i la dissipació de l’edat real: per llevar-se anys i adaptar el compte del temps biològic a la jovenívola vocació del seu riquíssim esperit. Tant és així que, en totes les iniciatives i tota la documentació generada en el marc de l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar per al 2020 (i va prorrogar per al 2021), sistemàticament es va optar per consignar la data fins ara convinguda a proposta de l’autora, 1927, amb un elegant interrogant final, sense trencar-ne el pacte: «1927?».
Tanmateix, el passat 30 de març aquest tàcit «secret de tres» es va desbaratar completament i per sempre. I va començar a circular públicament per les xarxes socials la veritable data de naixement de l’autora tal com constava en el certificat de defunció. El somni es va dissoldre. I el joc d’equívocs es va finir. No sabem si Carmelina es degué retòrcer dins la caixa —o si potser hi va somriure, picardiosament—, però el cas és que pertot arreu es va escampar la referència de la data exacta: el 23 de juny de 1921. Que es tractava del 23 de juny i no de l’1 de gener és cosa que ja podíem deduir a partir de la dedicatòria que l’avi, Francesc Martínez i Martínez, havia fet en un exemplar de les Obras propias i traducciones de latín, griego i toscano, con la paraphasi de algunos salmos i capítulos de Job, de 1761: el primer llibre de la biblioteca de Carmelina, regalat a la neta amb motiu del seu catorzé aniversari. Aquesta dedicatòria, reproduïda en el llibre La meva cambra més estimada. La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Luis del Romero Sánchez-Cutillas (el fill de Carmelina, tot un cavaller en la gestió de la memòria de la mare), es mostra amb la datació calculadament oculta, a fi d’evitar —ja s’entén— que els lectors pogueren fer càlculs sobre l’any exacte de la naixença.
Però no: la neulia de les incerteses al voltant de l’edat de Carmelina Sánchez-Cutillas sembla que s’ha dissipat ja definitivament i sense remei. I el mateix 30 de març, en poc més del temps que dura un sospir, la Viquipèdia i la resta d’enciclopèdies digitals van corregir la data de l’inici vital de l’autora: «23 de juny de 1921». «No tenen mans, tenen ales!», s’exclamava una bona amiga, en un grup de WhatsApp, mentre observàvem i comentàvem les reaccions que la notícia anava provocant.
El cas és que, per fi descobert el pastís de la naixó dels dies de Carmelina, d’ara endavant ja no caldrà fer més malabars cronològics ni més dissimulacions subtils i interrogatives al voltant de la data de naixement de la gran escriptora valenciana del segle XX. Desinhibidament podrem parlar, per exemple, del fet que és lògic i coherent que l’autora haguera pogut conservar records en primera persona respecte de l’episodi de la insurrecció de Jaca, el desembre de 1930, i el subsegüent afusellament dels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, els quals, segons una hipòtesi absolutament plausible que dec a l’escriptor i investigador Víctor Labrado, devien ser, per força, els «dos homes afusellats» protagonistes del capítol «Un fermallet rodó» del llibre Matèria de Bretanya —la lectura del qual aprofite per a recomanar de tot cor.
Més encara: ara que el «secret de tres» ha passat inopinadament a ser de domini obert i públic, el primer compte que caldrà fer és que, aquest pròxim i immediat 23 de juny —quines coses!— podrem commemorar joiosament el centenari de la genial escriptora d’Altea: en plena commemoració de l’Any Carmelina! «És com si l’atzar i el destí s’hagueren volgut posar d’acord amb una pandèmia mundial per a fer possible que celebrem enguany l’efemèride d’aquest centenari inesperat, en ple Any Carmelina!», raonava la meua amiga, emocionada, en el xat de WhatsApp.
Em consta que tant l’Ajuntament d’Altea com la Comissió Carmelina Sánchez-Cutillas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua tenen ja ben present la data de l’efemèride en el dia de la vespra del pròxim Sant Joan, i que ja estan treballant per commemorar-la com cal. Però la part més bonica de l’assumpte és que ni a una institució ni a l’altra —potser, com diu l’amiga, per aquelles coses de «l’atzar i el destí»!— la celebració no els agafarà a contrapeu. En absolut. Perquè, precisament, el passat 18 de març de 2021, vespra del dia de Sant Josep —quines coses té, de vegades, el calendari màgic!—, el Ple del Consell Valencià va aprovar el conveni de col·laboració entre la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports i l’Ajuntament d’Altea per a la creació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas a les dependències de Vil·la Gadea d’Altea: davant per davant de «la casa de la mar» que ella tant s’estimava. El centenari de l’escriptora serà, per això, una fita històrica immillorable per a presentar el projecte. De més a més, el dissabte immediatament anterior a aquest dia de l’efemèride, hi havia ja prèviament programada —hi ha coses que no semblen de creure!— la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació, amb el lliurament del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa 2021, finançat per la Fundació Caixaltea, com a moment àlgid de referència.
Personalment, tot això de banda —vull dir: al marge d’efemèrides, actes, reconeixements, projectes, conferències, estudis, seminaris, gales i convencions—, també he estat celebrant aquesta setmana de primavera la memòria de Carmelina a «la meua cambra més estimada». Com? Rellegint goludament algunes parts de la seua obra: Matèria de Bretanya, sobretot. Al capdavall, un clàssic no és sinó això: un llibre que permet ser revisitat tantes voltes com es vulga, inesgotablement, i que sempre ofereix lectures diferents; un llibre que, precisament per això, conserva incòlume la potencialitat comunicativa amb independència del pas del temps. I aquest em sembla que és, exactament, el cas de Matèria de Bretanya, un clàssic de la literatura contemporània.
La bona qüestió és que, en les noves lectures fetes a aquest estimat llibre de memòries, he reparat en un detall que fins ara se m’havia passat sempre per malla. Es tracta d’un passatge del capítol «Les coses que sabíem», en què l’autora dona compte d’un curiós i intrigant motiu llegendari que, segons sembla, era viu en l’Altea dels anys vint i trenta del segle passat que el llibre evoca: els focs follets. Es tracta, en paraules de la mateixa Carmelina, d’unes «flames tremoloses, d’un verd blavós» que, segons l’imaginari popular, s’apareixen de nit als cementeris ballant «com si les empentàs el vent»: «una dansa de flametes sense trellat». Reconta, exactament, Sánchez-Cutillas: «Els morts feien focs de flametes tremoloses, d’un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs. I si caminaves de nit pel camí del cementeri, te n’eixien les llums al mig del camí i vinga de ballar com si les empentàs el vent, i era una dansa de flametes sense trellat, i per això la gent els anomenava focs follets. Però la nit del dia de Tots Sants les animetes dels morts s’escampaven pertot arreu, i el mateix te les trobaves ajocades al costat del Baluard, com en la platja o caminant pels tossals. (Matèria de Bretanya, 1976, p. 86)
Aquests focs follets de què parla Carmelina es corresponen, evidentíssimament, amb els famosos ignis fatuus, que en deien, en llatí: un motiu d’abast pràcticament universal sobre la manifestació d’ànimes o éssers fantàstics en forma de llum. Així, en l’imaginari popular gal·les, per exemple, aquests focs es coneixen com pwca; en anglés en diuen will-o'-the-wisp; en basc, sutxakurra, argi-txakurra o arima-argia; fogo fatuo en gallec i portugués; fuego fatuo en espanyol; fuoco fatuo en italià... En diferents obres literàries, tant de tradició oral com de tradició escrita, aquests focs follets sovint han simbolitzat metafòricament les esperances, les utopies o les quimeres de les persones: la meta que guia i pot dotar de sentit els nostres actes, però que, tanmateix, és sempre inabastable, inassequible, inassolible. A Mallorca, sense anar més lluny, és ben coneguda la llegenda del llumeneret blau, que és com una llum de la felicitat que fuig quan t’hi apropes i mai no es deixa atrapar. I en la literatura universal, les llums màgiques i meravelloses dels focs follets han inspirat passatges cèlebres en obres d’autors tan coneguts com Samuel Taylor Coleridge, George Patton, Alfons-Jozef De Ridder, J. R. R. Tolkien, Michael Ende, J. K. Rowling, José Saramago, Stephen King, etc.
Tanmateix, en el context cultural valencià un servidor de vostés coneix molt poques referències literàries sobre aquest motiu llegendari dels focs follets. Per això l’interés que m’ha despertat aquesta setmana la referència de Carmelina, desapercebuda fins ara per a mi. Sí: és cert que l’arxiver, historiador i escriptor valencià Jesús Ernest Martínez Ferrando ja feia referència als «foscs follets» [sic] en el seu llibre La botiga dels llibres vells, publicat l’any 1919: «La confusió de foscs follets i de veus [...] és indescriptible; una resplendor blavosa il·lumina tota la vall fantàsticament; el petit cementiri sembla convertit en un capriciós castell de focs d’artifici». També el poeta Lluís Guarner al·ludia a aquestes llegendàries aparicions lluminoses en un parell de bells versos de la «Cançó marinera», publicada l’any 1939: «La lluïssor de la lluna / posa argent viu a la mar [...] / La lluïssor de la lluna / fa focs follets a la platja». I, igualment, la novel·lista i poetessa Maria Beneyto i Cuñat va saber recrear aquest fenomen llegendari en Ratlles a l’aire, de l’any 1956: «Nosaltres, els callats, muts, pescadors. / Hem vist amb llum / dels focs follets marítims / el tremolar fosquíssim que s’engronsa / per avisar presències inefables i eternes.» Però —hi insistisc— no conec cap recull de llegendes ni cap treball etnopoètic en què aquest motiu llegendari haja estat recollit, documentat i degudament analitzat de manera sistemàtica.
Tampoc no importa, la veritat. És, en qualsevol cas —em sembla—, un bell producte de l’imaginari col·lectiu valencià —i universal—: els focs follets, llums i flames incertes, equívoques, tremoloses i dansaires; com un signe d’esperança i, alhora, un foc de recordança per a les ànimes dels morts que ens han precedit en la incerta, fugaç i inaprehensible aventura de la vida.
Per cert: no deixa de ser curiós que tant Lluís Guarner com Maria Beneyto parlen dels focs follets referint-se a la platja i a la mar... Sempre m’ha semblat que el joc de la llum del sol o de la lluna temptejant camins a flor d’aigua sobre la mar és una de les fantasies més suggeridores i belles que la natura pot oferir als ulls dels humans. Un dia em vaig preguntar amb veu alta —potser al final d’una classe a la Facultat— com podia ser que el llenguatge no haguera encunyat, encara, una paraula concreta, justa i exacta, per a referenciar aquests camins de llum trèmula que atzarosament tentinegen sobre l’aigua de la mar. «Segons quines coses boniques de la vida no mereixen restar innominades!», recorde que, si fa no fa, hi venia a argumentar. «Perquè allò que no té un nom costa més de conceptualitzar i de comprendre, costa més de conéixer i de estimar...» Fins i tot, em vaig fer el propòsit íntim de, si molt convenia, inventar jo mateix una paraula nova per a denominar aquest joc de les llums que tremolen i dansen sobre l’aigua de la mar: esplendorosament i joiosa amb el sol del dia, misteriosament i amorosa en les nits tèbies de lluna plena. Però l’amiga Susi Molina Penalva, de Crevillent, em va observar: «Sí que hi ha un nom, Joan. Jo l’he sentit: es diu mangata.» Me’n vaig prendre nota, de la paraula, en un quadern que sempre porte darrere per a aquestes ocasions. I amb el temps vaig poder comprovar que tenia raó, l’amiga Susi: efectivament existeix, sí, una paraula en suec que, amb traducció literal impossible, sembla que significa precisament això: ‘reflex que, com un camí, deixa la llum de la lluna sobre l’aigua’.
Però no. No em calen mangates. D’ara endavant no hauré de recórrer a la llengua sueca per a nominar, conceptualitzar i estimar el camí de la lluna sobre la mar. Gràcies a Ernest Martínez Ferrando, i a Lluís Guarner, i a Maria Beneyto, i a Carmelina Sánchez-Cutillas, quan miraré la bella, enigmàtica i impenetrable dansa de les llums a flor d’aigua sobre la meua mar d’Altea —suggerint camins de fantasia en les nits tèbies de lluna plena—, el sintagma que inevitablement em vindrà al cap (i al cor) serà aquest: focs follets. O potser foscs follets, tan se val. Perquè sabré veure en cadascun dels reflexos titil·lants de la lluna sobre les ones de la mar les pròpies quimeres, les pròpies pors, les pròpies fantasmes, les pròpies esperances, les pròpies morts. I, així mateix, sabré endevinar en la dansa tremolosa de cada llum el testimoni indicible de les ànimes estimades de tots els meus morts —i totes les meues mortes— que tant trobe a faltar.
No sé, encara, com serà la celebració oficial del centenari de Carmelina Sánchez-Cutillas, el pròxim 23 de juny, a Altea. Sé només que aquella nit, vespra de Sant Joan —la nit més màgica de l’any—, serà nit de lluna plena: com quasi plena era també, per cert, la lluna que presidia el cel de Madrid la nit del 23 de juny de 1921. I sé, igualment, que si hi tinc l’oportunitat, aquesta pròxima nit de Sant Joan aniré a buscar l’ànima de Carmelina per retre-li el degut homenatge, juntament amb tots els meus morts, en els focs follets que ballaran a flor d’aigua sobre la badia d’Altea —«la casa de la mar».
Al capdavall, per a això serveix també la literatura, no? No solament per a viure, en la que tenim, altres vides de propina, que també: sinó per a enriquir, amb el benefici d’una determinada significació o semantització o culturització o —diguem-ne— fantasia i meravella els elements de la mateixa vida real, concreta, tangible i quotidiana de què disposem. Ço és: la fosca, la il·lusió, la por, la utopia, l’esperança, la memòria i la llum nostra de cada dia. «Lluïssor de la lluna», «focs follets marítims», «confusió de foscs follets i de veus», «presències inefables i eternes», «tremolar fosquíssim que s’engronsa», «resplendor blavosa», «focs de flametes tremoloses», «llums al mig del camí», «argent viu a la mar», «una dansa i vinga de ballar»... Vol dir-se: que el 23 de juny, en la tel·lúrica nit de Sant Joan, focs follets ballaran enguany sobre la mar d’Altea la dansa fosca i lluminosa de la literatura —reflex màgic de les foscúries de la mort i dels llampecs fulgurants de la vida.
Però no ho digueu a ningú, per favor, no. No desveleu que el 23 de juny de 2021 passarà tot això —i més. Convé que siga un secret. Un secret de tres: de casa, del poble i dels forasters.
