Als 7 anys Pessoa deixa Lisboa i se’n va a Durban, amb sa mare i el futur cònsol portugués. Allà viurà deu anys.
Des de la coberta del vaixell, el jove Fernando té la sensació d’haver perdut l’ancoratge. Fins fa ben poc, Lisboa era una talaia sòlida, estable, i els ecos del brutal terratrèmol que assolà la ciutat segle i mig abans encara li eren remots, una música llunyana i desganada que no acaba de comprendre. La mar sempre havia estat ahí, però la seua visió era com la contemplació plàcida d’un quadro d’estructura exacta i de colors canviants, una immensitat presta a desaparéixer a voluntat, només girar-li l’esquena, i tornar a tot el món càlid i sorollós de la ciutat que ja sent seua.
Però ara, i des de fa molts dies, només eixa massa inacabable d’aigua l’envolta, i la ciutat que era tot ha anat esvaint-se, difuminant-se com aquells poblets que quedaven arrere i ell contemplava allunyant-se des del carro, en les excursions pels voltants de Lisboa que feien en estiu i que Fernando recorda immerses en una llum daurada, quan son pare encara vivia. Ara només veu des del vaixell, alguns dies, fragments de costa o la silueta de menudes ciutats esguitades ací i allà, deixades caure damunt d’una terra groguenca. I qui acompanya sa mare ja no és son pare, sinó João Miguel Rosa, un comandant de l’exèrcit i cònsol de Portugal a Durban, ciutat africana on es dirigixen des de fa ja massa dies.
A pesar dels seus 7 anys, el jove Fernando ja intuïx canvis radicals en la seua vida, horitzons impensables, situacions estranyes i noves, com la de vore eixir cada matí de l’habitació de sa mare el comandant, eixe home que pareix, tot i la profanació diària, una bona persona.
Potser el jove Fernando encara ni imagina les verdors esplendoroses, luxurioses i selvàtiques que prompte haurà de contemplar. Ni la força i la fúria de les tempestes tropicals tan freqüents, que tant hauran d’impressionar-lo i que tanta empremta deixaran en ell. Tampoc sap que Durban és la ciutat més important de la província de Natal, a Sud-àfrica, i que és colònia anglesa on haurà de viure prop de deu anys, ni sospita que l’anglés serà la llengua de la seua instrucció, del seu creixement, i que es convertirà per a ell en una segona pell, un assaig primerenc de la multiplicitat d’heterònims que poblaran els seus escrits, tota eixa alteritat que suma i dividix les arestes de la seua vida, en un futur no massa llunyà.
Però ara el xiquet Fernando Pessoa només veu i absorbix l’estranyesa i l’estupor, i la verdor bellíssima i insòlita, la calor apegalosa i nova que s’adherix al seu cos com una salutació de complicitat, els crits del port i els colors de tot, i sent el pols lleument accelerat quan desembarquen a Durban els primers dies de 1896.
Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).