«Dani, una pregunta... Com fas perquè les criatures paren atenció i s’enganxen a l’espectacle? Com els portes a cantar en valencià, i a estimar-se el valencià, quan en el punt de partida hi ha desconeixença o mala actitud, o quan estan rebolicats i dispersos?», planteja una alumna. «Amb alegria: amb molta alegria», contesta de seguida Dani Miquel, des de l’escenari, amb un somriure rutilant, lluminós —inevitablement contagiós.
El moment es va viure dijous, a la sala d’actes de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, on Dani Miquel va oferir, en solitari sobre l’escenari, un espectacle davant de cinc-centes persones: quatre-cents cinquanta alumnes estudiants de Mestre d’Educació Infantil o Mestre d’Educació Primària, més una cinquantena de xiquetes i xiquets d’un grup d’infantil i un altre grup de primària del CEIP Benalua d’Alacant, situats a les butaques de les primeres files. L’objectiu era que els estudiants de la Facultat testimoniaren en directe un espectacle de Dani Miquel, i que, en acabar, ja sense escolars, tingueren l’oportunitat de comentar la jugada amb ell: analitzant i valorant els recursos i les estratègies fets servir durant la sessió.
Ho he de confessar: després dels meus fills, sóc el fan número u del senyor Dani Miquel. Ell solet, amb els seus espectacles i els seus recomanabilíssims llibres amb CD (o CD amb llibre), ha fet més per la vivificació, l’afecte i la promoció del valencià (i, més concretament, de la cançó popular valenciana) que totes les conferències, cursos, campanyes, seminaris, congressos, convencions i simposis monogràfics que les institucions públiques del rodal han estat capaces d’organitzar durant anys. I això, amb una fórmula sense secrets, que té com a ingredient principal, el que el cantautor va voler compartir amb l’alumnat de la Facultat d’Educació d’Alacant: una vocació docent adobada amb alegria.
Efectivament: és amb l’acolorida alegria de les gorres estridents, de les inconfusibles ulleres de pasta (redones i roges), de la llarga pereta que li creix mentó avall, dels pantalons rocambolescos, del calcer divertit, de l’armilla desconcertant i del somriure encomanadís —sempre franc, disposat i ofert—, que el mestre, músic i cantant de l’Alcúdia ha sabut crear un fenomen sense antecedents, que ben mereix una etiqueta: fenomen Dani Miquel. Però tal fenomen no s’ha improvisat. Al darrere de la imatge jocunda i festívola del personatge Dani Miquel —poca broma—, hi ha la garantia de molts anys d’experiència pedagògica en el difícil art de la seducció infantil; hi ha una extraordinària documentació prèvia en el fèrtil filó del cançoner popular valencià; hi ha igualment una exquisida fonamentació didàctica; hi ha l’admirable formació musical d’un equip de professionals de la música assessorant i realitzant els projectes discogràfics; i hi ha també —i sobretot— un convençut i bellíssim enamorament per les paraules: per la llengua, per la comunicació, per la fantasia, per l’espectacle de la música i el llenguatge.
La suggeridora humiliat del personatge, que tant es fa de voler entre menuts i grans (una clau del seu èxit rau en la facultat d’encativar alhora fills, mestres, pares i públic general), el van portar dijous a reivindicar davant del públic universitari les figures d’alguns il·lustres antecedents en l’àmbit de la cançó infantil valenciana: així, hi va parlar del disc d’Al Tall Som de la pelitrúmpeli (1980), i així mateix va voler homenatjar la trajectòria i l’obra de Paco Muñoz. Però la bona veritat és que mai abans ningú com ell no havia aconseguit popularitzar d’una manera tan eficient el propi patrimoni de la cançó tradicional entre les xiquetes i els xiquets valencians. Vestides de festa, amb una irresistible capacitat de seducció, enjogassada i moderna, cançons com «La Masereta», «Jo tinc una perereta», «El Micalet de la seu», «El sereno» o «La princesa Ratolina» (recreant, per cert, un relat popular que ja podem trobar documentat en la nostra llengua en l’obra de Ramon Llull, fa més de set-cents anys!) tornen a circular coralment i desacomplexada en la veu i l’imaginari de les xiquetes i els xiquets valencians, al costat d’altres cançons de creació pròpia que fan les delícies de les criatures. De més a més, el productiu diàleg d’una cançó seua com «La Maria no té por» amb el llibre homònim del crac alcoià Francesc Gisbert han fet possible un curiós best seller de la literatura infantil nostrada (l’Editorial Andana ja porta tres llargues i exitoses edicions de La Maria no té por) que ha posat de moda, entre una nova generació de valencians, espantacriatures autòctones tan atractives i intrigants com el Butoni, la Bubota, l’Home dels Nassos, la Quarantamaula el Moro Mussa, les serps amb cabellera, la Cuca Fera, l’Home del Sac, els donyets, les encantades, les bruixes, els gambosins, etc.
El fenomen Dani Miquel és, per tant —això em sembla—, una propina colossal com a antídot per a l’amenaça de dissolució identitària i aplanament cultural que els valencians, com tots els pobles del món, vivim en el món de la postmodernitat. «Amb alegria: amb molta alegria», ressonarà durant temps la veu clara i riallera del genial cantant a la sala d’actes de la Facultat d’Educació. I no puc deixar de sospesar, com a corol·lari per a la magistral sessió impartida en la Universitat, que les paraules (l’amor a les paraules) aliades amb l’alegria (la joia de viure en alegria) són la més bella garantia per a l’òptim usdefruit de la fantasia. I ens atorguen a les persones un poder inefable, capaç de redimir la il·lusió, la cultura i la imaginació col·lectiva d’un poble sencer. Potser això també un dia ho estudiaran els manuals universitaris d’història, etnopoètica o sociologia. En el cas valencià, ja en propose l’etiqueta: «fenomen Dani Miquel». I la consigna: «Amb alegria».