Des de fa dos o tres mesos —ho he de reconéixer— patisc una nova addicció. Pensava que a la meua edat no era possible contraure formes inèdites de dependència compulsiva. Però sí. Les debilitats de la psicologia humana —incloent-hi, naturalment, les debilitats psicològiques pròpies!— són com els camins del Senyor: inescrutables. I és un fet constatat que a qualsevol edat es pot debutar en una o una altra forma de la perversió, del vici, de la desmesura, de la perdició. Un servidor de vostés, sense anar més lluny, ha caigut ara —a les velleses!— en el parany d’una conducta que em té enganxat fins a l’extrem de la laceració. No es tracta, per sort, d’una dependència fisiològica a cap tipus de substància estupefaent: sospite que no dispose ja de prou salut corpòria per a una tal imbecil·litat. És, la meua, tanmateix, una addicció patològica de manual: no per cap condicionament bioquímic, però sí per la subjugació psicològica a una pràctica esdevinguda dèria, cabòria, fal·lera. Heus ací el cas: soc un ludòpata. I fa setmanes que visc immers en un procés valetudinari d’inestabilitats humorals i emocionals com a conseqüència d’una atracció obsessiva; una atracció obsessiva pel joc.
Bé... Matise. No soc un ludòpata a l’ús. Vull dir: no en el sentit d’haver-me deixat embolicar pel món de les travesses, les apostes i la sort. No: això, no. Mai no he sentit la menor inclinació pels casinos, ni pels bingos, ni pels salons de joc, ni per les timbes clandestines. Tampoc no faig quinieles ni tinc el costum de sovintejar les administracions de loteria. Mai en ma vida no he invertit en borsa a cegues. I l’última cosa que em passaria pel cap seria perdre temps i diners alimentant els budells de les màquines escurabutxaques de les cafeteries i els bars. La família pot estar tranquil·la, en aquest sentit, que no arriscaré el patrimoni en la nova addicció que patisc des de fa dos o tres mesos. Perquè no va de diners, la cosa: va d’enginy, de càlcul, de tàctica, d’estratègia, d’intuïció, d’atenció, d’habilitat, de prospecció, de fantasia.
Ho confesse: soc un addicte als escacs.
Últimament, sense saber-ho —ni voler-ho— evitar, puc passar hores i hores al dia obsedit en l’infinit prodigi del joc d’escacs. Tant és així que, a les nits, quan em gite i tanque els ulls, mentalment elucubre jugades, analitze moviments, temptege formes de defensa i d’atac. Fins i tot fantasiege, en somnis, possibles situacions i solucions plausibles per als peons, els alfils, les torres, els cavalls, la reina, el rei. I hi projecte desplaçaments de peces pel geomètric i fascinant camp de batalla que és —oh, racional meravella!— l’escaquer reglamentari: vuit files, vuit columnes; trenta-dos quadrets blancs, trenta-dos quadrets negres; seixanta-quatre caselles; il·limitades, inacabables, inabastables combinacions.
Bé... Torne a matisar: en realitat, l’escaquer que ara mateix m’obsedeix no és blanc i negre, sinó blanc i verd. Perquè l’obsessió pels escacs que em tenalla és, clarament, un tipus ciberaddicció. És a dir: un trastorn comportamental vinculat a això que els anglosaxons, tan propensos a les sigles, denominen IAD (internet addiction disorder, ‘trastorn d’addicció a Internet’). Perquè és a través d’Internet, amb el mòbil, que m’encone a jugar partides d’escacs semiràpides, de deu minuts, en la xarxa de xarxes, contra adversaris desconeguts que, friquis com jo, comparteixen aquesta mateixa habitud des dels racons més remots i insospitats del planeta. Fet i fet, tinc el lloc web «www.chess.com» configurat com un dels preferits en el navegador del telèfon. Així, sempre que vull hi accedisc i m’apareix de seguida en la pantalla l’escaquer blanc i verd dels meus desficis. No ho puc evitar: prem el botó —també verd— de «Jugar» a la part inferior de la pantalleta. I comença la fantasia.
Només en aquesta plataforma, «chess.com» —supose que n’hi deuen existir moltíssimes més: tampoc no ho he indagat—, hi ha més de seixanta-sis milions de jugadors, de tots els països del planeta, que s’hi han donat d’alta per compartir el plaer i el vici de jugar als escacs. Cada dia s’hi juguen més de deu milions de partides. I no importa quan ens envaeix la necessitat de jugar: en qualsevol moment hi ha centenars de milers de persones connectades, disposades a moure peça, que la plataforma emparella de manera instantània. És tan senzill com això: prems el botó «Jugar» i hi jugues. Contra un pakistanés, un neozelandès, un sudanés, un alemany, un brasiler, un iranià, un xinès o, posem per cas, un nord-americà: una altra persona amb qui compartiràs uns minuts de la teua vida jugant als escacs i amb qui, difícilment —de manera quasi impossible, si atenem les estadístiques—, mai més no tornaràs a coincidir. Això sí: tens la garantia que aquest contrincant tindrà un nivell de joc equivalent al teu, perquè cada partida guanyada suma punts i cada envit perdut en descompta, de manera que cada jugador disposa d’una puntuació i una posició en un rànquing mundial, i és estratègicament emparellat amb altres jugadors d’un nivell semblant.
El cas: que ara i adés em sorprenc a mi mateix amb el mòbil en la mà, febrilment capficat en l’anàlisi d’una situació més o menys còmoda o compromesa al verdiblanc tauler digital. I, al final, oferisc a ningú un somriure de rabosa vella per la satisfacció d’una partida guanyada; o bé, quan perd, em maleïsc en veu alta, colpejant-me enèrgicament la cama dreta amb el puny: «Burro, burro, burro! Seré burro! Me cague en mi cinquanta voltes!» Tant és així que, en una de tantes ocasions en què, a més d’una partida als escacs que pensava guanyada, he perdut també la serenitat, el decòrum, la decència i la calma, he sentit que el meu fill li deia preocupadament a la germana, en veu baixa, a l’habitació del costat: «Haurem de llevar-li el mòbil al papi. Si no, no sé com acabarà tot açò...»
Té raó, el meu fill: ni jo mateix no sé on em pot arribar a portar aquesta addicció sobrevinguda. Sé només que el trastorn dels escacs em té atrapat amb una força que mai no hauria sospitat abans. Quan guanye una partida, la satisfacció íntima és tan gran que necessite tornar-la a experimentar immediatament. I, instintivament, prem de nou el sabut botonet de «Jugar». Quan la perd, la sensació de frustració és tan neguitosa que m’impel·leix a rescabalar-me’n sense dilacions. I, volent o sense voler, el dit índex pressiona maquinalment i indeliberada aquest mateix boto verd, d’inici d’una nova partida. És així que, si guanye perquè guanye, i si perd perquè perd, mai no en tinc prou. I no em puc estar d’enllaçar partides d’escacs una darrere de l’altra: com delitosament s’entrellacen les cireres madures; o com, irrefrenablement —goludament i dolça—, capriciosament se succeeixen els besos dels enamorats.
Escacs. Escacs d’amor. Escacs... Infinita meravella de la creativitat humana. Cada partida és un món diferent, uns nous reptes, uns problemes renovellats, unes sensacions inèdites, unes combinacions imprevisibles, una bellesa distinta, uns camins mai no transitats per la raó i la intuïció. Sembla cosa de no creure que la capacitat analítica dels ordinadors més potents i sofisticats no haja pogut tancar definitivament aquest antiquíssim joc amb rutines que permeten guanyar infal·liblement jugant amb negres o amb blanques. És indiscutible que les màquines han contribuït de manera decisiva a analitzar partides, a entrenar jugades, a sospesar possibles combinacions. Però encara no han aconseguit extirpar la màgia de les infinites aventures possibles dels alfils traçant diagonals, els cavalls saltant inesperadament pel tauler, els peons generosament sacrificats —o bé anhelant la culminació d’un camí que els permetrà una transfiguració en reines—, la torre que albira un rei en la distància, la reina que es desplaça omnipotent d’un extrem a l’altre, el rei —poruc, raquític, fràgil, vulnerable—, arrecerat darrere d’uns súbdits sense els quals queda la seua trista i lamentable inoperància queda en flagrant evidència... No: no és fàcil d’explicar, la fascinació que els escacs poden arribar a despertar en la sensibilitat humana. Només els qui patim —i fruïm!— l’amor als escacs (no importa el nivell: fins i tot els burros calçats i vestits com jo!) comprenem com de punyent és la seducció que operen en la consciència i l’esperit de les persones, com a forma d’evasió riquíssima, preciosa, enlluernadora, sorprenent, insuperable.
No és d’estranyar que el joc d’escacs, situat en els atractius confins de la raó on es confonen l’art i la ciència, siga un dels jocs més populars del món. Seixanta-sis milions de jugadors més o menys assidus, només en la plataforma «chess.com» de les meues debilitats, constitueixen una referència quantitativa suficientment eloqüent sobre l’afecció universal a un joc, el dels escacs, que constitueix, sens dubte, un dels més referents més portentosos de l’imaginari lúdic universal. Si deixàvem al marge els esports físics (com ara el futbol, el tennis, el bàsquet, l’handbol, l’atletisme, etc.), convindríem, sense por a equivocar-nos, que els escacs són el joc més conegut, més reconegut i més practicat —el joc més important— del món.
Precisament per això resulta curiós que la dilatada història del joc dels escacs, antiga de segles, siga tan poc coneguda. Més encara: resulta cosa de no creure que s’haja pogut esborrar de la consciència col·lectiva —no solament en àmbits internacionals: també al si de la mateixa societat valenciana, fins i tot— un fet que, com a apassionat confés d’aquest joc, em sembla molt i molt rellevant: que el joc d’escacs, tal com actualment el coneixem, és, en realitat, un invent valencià del segle XV.
Sí. En efecte: l’esplendor econòmic, polític i cultural del Regne de València durant la tardor medieval no solament va fer possible el miracle d’una literatura que en aquell moment jugava en Champions (i hi guanyava!), amb autors i obres que van arribar a condicionar —es diu fàcil, això!— l’esdevenir del conjunt de la literatura universal. Pensem, per descomptat, en el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i en l’obra poètica d’Ausiàs March; però també en el Llibre dels fets, de Jaume I, el Curial e Güelfa, els sermons de sant Vicent Ferrer, L’Espill de Jaume Roig, Joan Roís de Corella, Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Jaume Gassull, Jordi de Sant Jordi, sor Isabel de Villena i tutti quanti. Tanmateix, com és normal, aquell temps esplendorós no solament es va traduir en una intensa i excelsa creativitat en el vessant literari: també en altres àmbits de la vida. La pintura, l’escultura i l’arquitectura de l’anomenat gòtic valencià —de la Llotja de la Seda, el Palau de la Generalitat o les torres de Serrans al Palau Comtal de Cocentaina, el Palau Ducal de Gandia o l’Almodí de Xàtiva; del Miquelet de la Seu, l’església de Santa Caterina o el convent de Sant Domènec a la basílica de Santa Maria d’Alacant, l’església de les Santes Justa i Rufina a Oriola o l’església de Sant Bartomeu a Xàbia— en podrien ser gloriosos exemples. Doncs bé: al costat dels uns i els altres prodigis de la tardor medieval valenciana és on hem d’ubicar —en l’àmbit del joc, la creativitat, la imaginació, l’oci i l’esperit lúdic—, la invenció dels anomenats escacs occidentals o escacs internacionals. Per entendre’ns: el joc d’escacs, tal com ara els coneixem.
Aquest és el fet històric: la primera partida d’escacs mai documentada és la del text Escacs d’amor, de Francesc de Castellví, Bernat Fenollar i Narcís de Vinyoles. Hi podem observar els moviments de la dama (que substitueix l’antiga figura de l’alferes), s’hi defineix la mobilitat dels alfils i, fins i tot, hi queda registrat el moviment de l’enroc. Podem datar aquest valuosíssim text de Castellví, Fenollar i Vinyoles el 1475, a partir del fet que aquell any es va produir a València l’alineació dels planetes Venus, Mercuri i Mart, i considerant la circumstància aquest fenomen astronòmic, precisament, es troba en l’origen de la composició en qüestió, que portava per títol: «Obra intitulada Escacs d’amor, feta per don Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles i mossén Fenollar, sots nom de tres planetes, ço és Mart, Venus i Mercuri, per conjunció i influència dels quals fon inventada.»
Escacs d’amor és una disputa entre dos rivals (Castellví i Vinyoles) moderats per un àrbitre o jutge (Fenollar), d’acord amb una planificació plena d’elements simbòlics que remeten a l’univers del joc dels escacs. Així, el poema conté 64 estrofes, tantes com caselles té l’escaquer. Aquestes 64 estrofes s’estructuren de tres en tres, de manera que una representa el moviment de les peces vermelles (blanques, en l’actualitat); la següent, el de les verdes (les actuals negres, exactament igual que en el meu «chess.com»); i la tercera, un comentari del jutge Fenollar. Les tres primeres estrofes són de presentació; les seixanta centrals són les que reprodueixen el desenvolupament de la partida; i l’última es correspon amb l’escac i mat resolutiu.
En el debat dialèctic tot té —hi insistisc— un marcat valor simbòlic. Castellví, amb les peces vermelles, representa el «joc de Mart». El seu crit de guerra és «Amor!». El rei és la raó; la reina, la voluntat; els rocs (o torres), els desigs; els cavalls, les lloances, els orfils (o alfils), els pensaments; i els peons, els serveis. Vinyoles, per la seua part, amb les peces verdes encarna el «joc de Venus». El seu crit de guerra és «Glòria!». El rei és honor; la reina, bellesa; els rocs, vergonya; els cavalls, desdenys; els alfils, dolços esguards; i els peons, cortesies. D’aquesta manera, s’opera tot un complex joc d’al·legories en què cada escomesa dialèctica es correspon amb un moviment de la partida. I resulta possible, per tant, reconstruir-la sencera. [Es pot veure reproduïda, per exemple, en https://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1259987]
Sí. Els escacs es van inventar en la València del segle XV. Però la qüestió és... Qui ho sap i qui ho recorda ara, això? Com és possible que no se’n faça difusió, projecció, orgull i pedagogia, d’un fet tan extraordinari? Per què no ho tracten ni en celebren l’efemèride els diaris, les ràdios, les televisions ni els llibres escolars? Com és que una aportació així al patrimoni universal de la humanitat ha estat tan silenciada? Delata, aquesta veritat oculta de l’origen dels escacs, la miserable capacitat que les valencianes i els valencians hem tingut sempre —políticament parlant, s’entén— per a fer sentir i escoltar la veu de la nostra cultura en la complexa simfonia de la universalitat? Per què la imatge que de la «marca Espanya» s’ha projectat sempre en els escenaris internacionals remet sistemàticament —posem per cas— als bous, els toreros, el pernil, la sangria, les sevillanes o el flamenc, i no a la prodigiosa creació d’un joc com el dels escacs en la València del XV? Si els escacs s’hagueren inventat a Madrid, a Toledo, a Sevilla o a Salamanca... La invisibilitat, el menyspreu, el desinterés i la desconeixença haurien estat els mateixos? Quants dels més de seixanta-sis milions d’usuaris d’una plataforma com «chess.com» —pakistanesos, neozelandesos, sudanesos, alemanys, brasilers, iranians o xinesos— saben, quan hi juguen, que estan jugant a un joc valencià, producte d’una molt singular, culta, mediterrània i internacionalista capacitat de creació exhibida pels nostres avantpassats a les acaballes de l’edat mitjana?
No ho sé, la veritat. Però diria que aquesta ignorància universalment perpetrada al llarg de la història sobre els orígens valencians del joc dels escacs —aquest inexplicable infraconeixement— és un assumpte que potser resulta indestriable de problemàtiques tan actuals, concretes i crucials com l’infrafinançament autonòmic, la infrainversió en infraestructures, la infradotació de funcionaris, la infrarealitat —diguem-ho així— del tren de la costa, la indecent i colossal estafa de la infraexistència corredor mediterrani o la nul·la capacitat política per a aportar als mercats internacionals els productes d’un paradigma cultural propi i genuí. Vull dir: per a exportar llibres, pintures, escultures, músiques, pel·lícules, sèries i espectacles valencians. Fa un pam de goig veure de quina manera països com Suècia, Noruega, Finlàndia o Dinamarca, demogràficament més menuts que nosaltres, han sabut invertit i s’han sabut posicionar globalment en les més diferents indústries culturals. Els valencians i les valencianes, per contra... Tenim ningú que ens valga en els mercats internacionals de la cultura, la creativitat i la imatge?
No ho sé, no ho sé, no ho sé. Certament: no ho sé. Vulguem dispensar-me si els sembla que he dit cap inconveniència, en el paràgraf anterior. Però és que necessitava acabar d’una manera o una altra —com fora— aquest article. Se’n poden fer càrrec: fa ja trenta-set minuts que no jugue cap partida als escacs! L’ànsia em pot. La síndrome d’abstinència em corrou. La sang em crema. Ho he de reconéixer: aquesta obsessió m’estrafà l’humor i el caràcter. Ja no m’hi puc contenir més. Em cal posar ja mateix el punt final per poder prémer el botonet verd. «Jugar».
Ai! Ens toca jugar amb negres. Les blanques juguen e4. Volen dominar l’escaquer. Què els sembla si intentem estratègicament una «defensa escandinava», d5? Per què no? És la defensa més antiga documentada en la història dels escacs. Sí, en efecte, òbviament: la de la partida Escacs d’amor. Per què no intentar-la?
«Jugar».