ALICANTE. Els fusterianismes no estan de moda, tal vegada per això, Isabel-Clara Simó no ha estat la figura pública que havia d’haver estat al País Valencià contemporani, a qui tant li costa desfer-se dels seus complexos, ciclotímic entre la reafirmació a la contra del “no mos faran catalans” i el “València también existe” que traspuen declaracions com les de l’escriptor Enric Sòria, també domiciliat al Principat, a l’igual que l’escriptora alcoiana, fa uns dies: “Des de Barcelona València no es percep i punt”.
Dona, d’esquerres, ‘independentista dels països catalans’ i poc amiga dels discursos ‘post’, la seua literatura ha transcorregut entre el realisme social, la militància lingüística i una perspectiva de gènere mancada d’un discurs metòdic i encastat en l’ortodoxa heterodòxia de les noves generacions. No debades, la majoria d’aquestes noves veus del feminisme, l’esquerra i el progressisme en general, sembla que beuen directament de les fonts, i que ningú no ho ha fet abans que elles i ells. I és una llàstima, perquè sense noms com el d’Isabel-Clara Simó o Montserrat Roig, difícilment es podria entendre la transmissió del pensament feminista i d’esquerres entre les noves generacions de lectores i lectors en llengua catalana, siga quina siga la seua variant, si valenciana, si balear, si central, si això que en diuen barceloní i vaja vostè a saber.
Amb la seua veu ensinistrada a les aules i les ones, Isabel-Clara Simó, com a professora de Filosofia de Batxillerat i en les seues nombroses col·laboracions als mitjans radiofònics, cada vegada que apareixia en públic destrossava la imatge de iaia o tieta que molts li volien tirar a sobre, sense deixar de banda, en cap moment, la calidesa d’estes dues accepcions en la distància curta. L’abraonament de la passió, política, literària, social, deixava pas a l’anècdota vital i la preocupació més sincera per la quotidianitat dels seus contertulians.
Una vegada va dir, “la literatura no és una teràpia, no serveix per a res. És una obra d’art. No és útil: si en voleu, de coses útils, aneu a una ferreteria. La literatura és un instrument de pensar i de sentir. No és una eina”. En un país raret com el nostre, la literatura d’Isabel-Clara Simó ha servit per a crear lectors i lectors. En un moment històric en què possiblement hi haja més escriptors per metre quadrat que mai en la història, en què cada autor/a crea tendència i genera més grafomania que lectomania, Isabel-Clara Simó ha estat generadora de varies generacions consecutives de lectors i lectores en català de València o en valencià de Catalunya, tot i que ella ha conreat, principalment a les seues novel·les el registre dialectal central de la llengua.
“Podríem dir que una prestatgeria amb tots els meus llibres en renglera podria il·lustrar qui soc jo, com he evolucionat, sempre des de la imperfecció”, li va dir a la Xènia Bussé en una entrevista el 2017, una màxima que li havíem sentit repetir durant anys i que va començar amb tota una declaració de principis, des del títol del seu primer recull de contes, És quan miro que hi veig clar, declaració, també, de teoria poètica, que repetiria al llarg de tota la seua obra, conjugant, en cada nou treball, dos elements: una tesi de fons i la mirada esbiaixada des de l’univers profund de l’escriptora. Així, tota la seua obra es podria encabir sota el títol de Principi de Simó, parafrasejant (de manera molt creativa) el Principi de Heisenberg, segons el qual l’observació modifica allò observat, la qual cosa, de manera estranya, produeix efectes literaris sísmics.
En la mateixa entrevista esmentada abans, Isabel-Clara feia referència a dos fets íntims de la seua vida privada, relacionats amb els seus fills. Per un costat, que cap de les seus dues filles no havien volgut tenir fills, en record de la vida atrafegada que recordaven de la mare, i alhora la mort del seu únic fill home, tot just el dia que les seues menudes, les netes de la Isabel-Clara, feien dos anys. Anys enrere, a Els invisibles, novel·la publicada el 2013, llegíem això:
“La confusió és molt antiga: els pares creuen que tenen drets sobre els seus fills (a ensinistrar-los en la seva religió, a sotmetre’ls a la medicina oriental, a empènyer-los o a separar-los dels altres nens, a triar la llengua de la seva escola…), sense adonar-se que no en tenen cap, de dret. Només tenen deures. Aquests deures no seran pagats. El deute el satisfarà la generació següent: els seus fills, si esdevenen pares, tindran deures envers els seus fills. I així sempre. Una frase que comença dient: «Els pares tenim dret a decidir que…» és una pèssima idea. És, a més, una tergiversació moral. Els pares creuen que els fan un servei, als seus fills, i no veuen que és una imposició”.
23 novel·les, 13 llibres de relats, 12 obres juvenils, 2 poemaris, 3 obres de teatres, 6 obres d’assaig i crítica literària, guions de ràdio, articles de premsa, traduccions a l’alemany, anglès, castellà, èuscar, francès, gallec, italià, neerlandès i suec. Júlia tornarà a reptar Joan Fuster des de la seua revolució permanent.