Ennio

Dilluns va córrer la notícia. I de seguida es va fer viral per les teranyines de la comunicació digital, amb els corresponents enllaços als fragments més coneguts de les pel·lícules i les més variades versions de les composicions. Ha mort Ennio Morricone, a Roma, als 91 anys. Al llarg de la seua dilatada vida el senyo Ennio Morricone va compondre —es diu fàcil!— la banda sonora de més de cinc-centes pel·lícules i sèries de televisió, entre les quals, som se sap, es troben genialitats com les de La Missió, Els intocables d’Eliot Ness o Cinema Paradiso. Ha mort Ennio. I, amb ell, em fa l’efecte que se’ns ha mort a totes i tots un temps, una innocència, una tendresa —un bellíssim i sentidíssim fragment de les nostres vides.

Hi ha músiques que reblaneixen l’ànima. Que ens fan ser més permeables, més sensibles, més conscients: millors persones. És el cas de la música —de molta de la música— escrita pel senyor Morricone. Ara mateix, mentre escric aquest «Café del temps», sona al despatx de casa la música de Cinema Paradiso. Sempre m’ha acompanyat, aquesta música, arrapada al cervell com una obsessió —com una part de mi mateix: com un braç, com una cama, com una forma de l’amor sempitern. M’invita al joc de la memòria i l’enyorança. I no puc evitar que els ulls se m’humitegen. Ni tampoc que aquesta aigua dels ulls em recorde que continue sent l’idiota fràgil, vulnerable, tou, ingenu, càndid i sentimental de sempre —a pesar de màscares, vernissos i aparences.

A l’altra part del vidre de la finestra hi ha ara mateix l’estiu despietat —rutilant, excessiu, estrident; lluminós, pandèmic, calorós—, però la música de Morricone que, vidres endins, sura entre les parets, i els mobles, i els llibres, em transporta als carrers plujosos d’Alacant quan una nit de tardor vaig entrar a veure, en la meua primera i innocentíssima joventut, la pel·lícula La Missió en la impressionant pantalla gegant del desaparegut Cinema Avenida, a la Rambla. La malenconia dels violins i els suggeridors arpegis del piano que emanen dels altaveus de casa em fan presents ara, igualment, amb dolorosa claredat, els records de tots els altres cines d’Alacant que vaig freqüentar en aquells anys d’estudiant: el Monumental, el Casablanca, els Aana, l’Ideal, el Carlos III, els Astoria, el Navas, l’Arcadia... Eren aquells locals ara enyorats amb la música d’Ennio, com una mena de Cinema Paradiso per a tota una generació d’alacantins. I quan la bèstia del temps els va voler devastar —desapareguts per sempre mai més—, tots els Totò d’Alacant vam perdre, també, com el Salvatore de la pel·lícula, una part important de la joventut, de la innocència, de la imaginació, de la bohèmia, de l’esperança, de la fantasia. De la vida que aleshores teníem: que era tota una altra vida.

Per cert, un incís, que no sé —ni vull— evitar. És a propòsit de l’edifici històric de l’antic Cine Ideal. Llig aquests dies que l’Ajuntament d’Alacant, a l’empara de la situació derivada de l’emergència sanitària (i amb un punt d’estivalitat i traïdoria), està tramitant un procediment exprés per a fer viable la rehabilitació i l’hotelització de l’històric edifici a càrrec d’un conegut grup empresarial, que adquiriria l’immoble si aconseguia llum verda per al seu projecte d’explotació comercial com a hotel. Enrere quedarien —definitivament derrotades, vençudes i ignorades— les propostes reivindicades pel moviment «Salvem l’Ideal», en el sentit de propiciar l’adquisició per part de les institucions públiques. Ja s’entén: un moviment de l’administració per a garantir la dedicació de l’emblemàtic edifici, com a bé comú, a usos culturals. Que em perdonen els qui m’hagen de perdonar per açò que diré, però aquest possible final per al llarg, penós i molt significatiu culebrot del Cine Ideal crec que assumiria el valor de les coses clarividentment simbòliques en una ciutat com Alacant. No me n’amague. I ho vull dir —i reivindicar— amb totes les lletres: si entre l’Ajuntament d’Alacant, la Diputació i la Generalitat no són capaços d’adquirir i rehabilitat l’Ideal per a un ús públic; si els representants d’aquestes institucions són igualment ineptes i miops —dramàticament eixuts d’esperit!— per a no saber somniar, imaginar i intentar, en aquest edifici estratègic, un projecte de revitalització del centre de la ciutat (dialogant i creant sinergies amb l’ADDA, el Teatre Principal, la Casa Bardín, el Conservatori Òscar Esplà, la Fundació CAM, la Universitat d’Alacant, el MARQ, el MUBAG, el MACA, etc.) en clau planter de produccions teatrals, taller de projectes musicals, centre d’arts escèniques, laboratori d’idees, aula experimental d’espectacles, centre de creació artística, catalitzador d’esdeveniments vinculats a la indústria audiovisual, espai expositiu, viver de les més diverses, raonables i necessàries aventures culturals... Si es confirma aquesta lamentabilíssima incapacitat per a imaginar projectes ambiciosos i il·lusionants de dinamització cultural de la ciutat —si definitivament es desaprofita l’oportunitat de recuperar per a la cultura l’edifici de l’Ideal—, dic, una tal negligència mereixerà ser emmarcada com a pífia històrica: signe d’un temps, una ciutat i un país, els nostres, on definitivament tots els ideals laudables hauran desaparegut de la política. Literalment: fins l’últim Ideal...

Però perdó per l’incís... Torne a Ennio. Al meu Ennio. Tanque els ulls. Respire profundament. Sospire. I novament em deixe bressolar per les delicades notes del piano que introdueixen el tema «Cinema Paradiso», en el primer tall del CD. Em ve al cap la cançó de Luis Eduardo Aute, que també enguany ha fet (el passat 8 d’abril) el darrer i definitiu viatge fins a l’altre costat de la mort: «Cine, cine, cine, / más cine por favor, / que todo en la vida es cine / y los sueños, / cine son», venia a reivindicar l’ascètic i malenconiós cantant en el memorable disc Cuerpo a cuerpo (1984), publicat un parell d’anys abans de l’estrena de La Missió (1986), i quatre abans de Cinema Paradiso (1988).

D’una glopada, la inaprehensible boirina de la música d’Ennio que m’ompli ja tota l’estança, em fa reviure totes les pluges —i totes les quimeres— dels remots anys vuitanta, anteriors a Netflix i Spotify: anteriors, de fet, a la generalització dels ordinadors, i d’Internet, i de la informàtica, i dels telèfons mòbils. I torne, sense adonar-me, a la ingènua felicitat d’aquell Alacant en què els joves compràvem discos, i no aplicacions app; i organitzàvem tertúlies (al Forn, a la Rebolica o a la Naia), i no grups de WhatsApp; i ens atrevíem a somniar pel nostre compte, i no induïts per Instagram; i acudíem massivament al cine (200 pessetes, dimecres, dia de l’espectador) pels carrers del centre d’Alacant, just abans o després d’anar a escoltar jazz al Desafi, o al Jamboree, o a l’Aula de Cultura de la CAM.

Recorde també ara, de la mà de la música d’Ennio, els mesos de l’aventura d’Itàlia. Un Walkman gris i blau em va ser el més preuat equipatge. Per poc no vaig desgastar, volta i volta, la cinta casset amb la banda sonora de Cinema Paradiso per una cara i la de La Missió per l’altra: juntament amb mitja dotzena de cintes més, igualment seleccionades amb càlcul i premeditació, em van proveir d’una inoblidable banda sonora vital per a la llarga experiència viscuda en aquella ocasió irrepetible. Sent ara, a casa, l’aquàtic so de les làmines sobre el coixí de violins, violes i violoncels, en l’inici del tema «First youth» (el tall 8 del CD), i se’m fa present —amb ganes de plorar i tot, per la bellesa de l’instant!— el moment en què, a primera hora del matí, amb vint-i-cinc anys acabats de fer, vaig baixar d’un tren a Venècia i hi vaig descobrir, en la més absoluta de les solituds, els ponts, els canals, les cúpules, els campanars, les façanes, les gòndoles, els vaporettos, els vianants i aquella boirina d’irrealitat que tot ho embolcallava. És precisament aquella boirina la que ara sembla que es vol reïficar vivament entre la pantalla de l’ordinador i els meus ulls entelats de nostàlgia: per mor de les notes que diu una flauta, o el cant melòdic que més tard ofereix la melositat d’un saxòfon i que de seguida encerta a recollir el so harmònic d’una trompa —que troba la drecera justa, directa i infal·lible fins al fons de l’esperit que escolta.

Amb les emocions a flor de pell torne a sentir, avui, la música de Morriconi que m’ha acompanyat sempre. Evoque, inopinadament, el dia que vaig quedar corprés davant per davant de les cascades d’Iguazú, des de la part del Brasil estant. Enmig de la remor tronadora de l’aigua, al cervell se’m representava, inevitablement, el tema «River» de la banda sonora de la pel·lícula La Missió. I què dir del tema «Gabriel’s Oboe», interpretat en la litúrgia d’incomptables bodes i celebracions afectives, joioses, sentimentals? O el «Te Deum Guarani», capaç d’escalfar, si més no, la fe en la capacitat il·limitada de la veu i la creativitat humanes?

L’estiu canicular travessa els vidres de la finestra del despatx, però ja fa estona que, gràcies a la música d’Ennio, m’he abstret de la realitat sufocant i no soc capaç de mirar sinó despatx endins, ànima endins, recordacions endins. Fins que arriba el moment, per fi. I després del tall 12, el vell reproductor Sanyo que al seu dia em va regalar ma mare —que tothora m’acompanya quan escric o llig— executa l’estimada i esperada música del tall 13, «Projection for two». Un tsunami d’emocions —automàtic, inefable, incontenible— em recorre el cos des de la planta dels peus fins a la punta dels cabells.

Tot d’una em ve al cor, al cap i als ulls —cos, memòria i esperit—, una mescla de records que em són més de mitja vida. Perquè aquesta és la música que vam triar com a sintonia per al programa de ràdio Café Montcau, de Ràdio Altea, que cada divendres, de quatre a cinc, vaig estar fent des del febrer de 2008 fins al juny de 2015, amb els «cafeïnòmans habituals» Pep Gamba (2008), Toni Ripoll (2008-2011), Pere Soler (2011-2015), Patrícia Alberola (2008-2015), Paqui Aznar (2008-2015) i Diego Zaragozí (2008-2015); i amb Ferran Cortés o Paco Lloret com a directors tècnics. Es diu fàcil: més de dos-cents trenta programes, amb prop de tres-cents «convidats excepcionals», van ser presentats i inspirats, indefectiblement, amb aquesta expressiva música de Morrinone que activava les il·lusions, reblania els ànims i propiciava una rara i entranyable permeabilitat d’idees, vivències i sentits.   

Indestriablement mesclats amb els records del Café Montcau de Ràdio Altea —ara l’entrevista a Carmelina Sánchez-Cutillas, ara la de Pere Maria Orts; adés la de Ferran Torrent, després la de Bernat Capó; adesiara les rialles, les confidències i els somriures del qui ja han faltat: persones estimades com el Polo, Andrés el Torrater, Paco els dels Magnífics, Mariano Pérez, Rafael Talens, Paco Rostoll, Pilar Tejadillos, Antonio Signes, Florencio la Leona, Carme Miquel, Pepe el del Bodegó, Lluís el Bou... Dic que indestriablement mesclats amb aquells records de Ràdio Altea m’irromp a la superfície de la consciència la primera volta que vam poder fer cinema a la sala d’actes de la Seu Universitària de la Marina, a Benissa. Se’m fa present el somriure picardiós de l’infatigable company de ventures Ramiro Brea —un cel d’home!—, quan em va anunciar: «Ja està muntat! Vine Joan i ho veuràs...» El bon Ramiro, coneixent la meua debilitat per la cèlebre seqüència dels besos recuperats en Cinema Paradiso, havia deixat la sala a fosques i l’aparell estratègicament preparat per a projectar la seqüència en qüestió. Devia ser l’any 2003 o 2004: no ho sé. Però mai no oblidaré, mentre visca, la sensació de visualitzar, tot sol, a la sala d’actes de la Seu Universitària, la famosa escena de la projecció dels besos, amb mi mateix fent de Salvatore dins la sala d’actes de la Seu, reflectint fil per randa —galtes humides incloses!— el paper interpretat per Jacques Perrin en la ficció cinematogràfica.

I és cosa de no creure, que totes aquestes imatges —conglomerades en un mateix glop de records— se’m puguen mesclar encara amb la projecció que de la mateixa pel·lícula Cinema Paradiso vam voler programar en els Cursos d’Estiu de Benissa, al carrer, a l’aire lliure, sobre la façana de l’edifici contigu a la replaceta del Taller d’Ivars. I també el muntatge audiovisual que vam fer, per a Pibe’s Vídeo, l’any 2014, amb motiu del 125 aniversari de la Societat Filharmònica Alteanense, en què es recreava aquesta mateixa seqüència dels besos censurats i se suggeria que, als pobles valencians, les bandes de música potser són —al canvi— com el Cinema Paradiso del fictici poble de Giancaldo: un element de cohesió i continuïtat al voltant del qual discorre la vida, amb totes les formes, les vicissituds, els problemes i les il·lusions.

Finalment, quan als vuitanta-tres segons del tall «Projection for two» el discurs sonor cedeix pas definitiu al motiu principal de la banda sonora n’adquirisc una consciència plena: és l’esperit del mateix compositor el que alena dins de la música! Sí: talment com tot l’esperit sencer de la Mediterrània nia dins de l’imaginari poble de Giancaldo; talment com totes les pluges són en realitat la pluja que amera el Salvatore adolescent interpretat per Marco Leonardi; talment com tots els amors de totes les dones i tots els homes de la història de la humanitat són l’amor de Salvatore i Elena; talment com tots els somnis que ens atrevim a somniar són els de la llum que es projectava sobre la pantalla de vell Cinema Paradiso (o els desapareguts cinemes d’Alacant); talment com totes les morts són, en realitat, la mort del vell i entranyable Alfredo, interpretat per Philippe Noiret; talment com tots els besos que no hem fet són en realitat els besos robats —i finalment recopilats— de la magistral escena final de Cinema Paradiso.

Per això, ara que és mort el senyor Morricone, em fa l’efecte que la seua mort és també, una mica, una mort nostra: una petita mort definitiva i irremeiable per a totes i tots els qui ens hem sentit emocionar amb la fantasia de la seua música, de les seues pel·lícules, de la seua sensibilitat exquisida. Perquè, ben mirat, el senyor Morricone, enllà de les més de cinc-centes pel·lícules i sèries, potser ha escrit la banda sonora de la vida de dos o tres generacions en el conjunt de la humanitat, entre les quals, sens dubte, es troba la nostra.

I és així que avui, escoltant per enèsima volta la banda sonora de la pel·lícula com Cinema Paradiso —que ara mateix la meua filla taral·leja distreta—, em sembla haver pres certesa d’un fet que abans només sospitava: que quan morim, a tot estirar, només deixem enrere un rastre de paraules, colors, formes, imatges. A penes uns bocins de record... i una música. El temps que passa —el temps passat— és ja mort per a tots: per a difunts i vius. Només que els vius encara en preservem el prodigiós joc de la història, la memòria i l’enyorança. Què en quedarà dels últims cinquanta anys de peripècia individual, col·lectiva, humana? Què en queda ara? Quina herència ens deixa la palpitació de la vida? Potser només això: a penes un rastre de paraules, de colors, de formes, d’imatges. Unes il·lusions, unes quimeres, uns delers, unes esperances. Una història, una memòria, un pomell d’enyorances. I una música: la música d’Ennio com a penyora d’un temps en què, per primera volta, la humanitat sencera va ser capaç de compartir unes mateixes fantasies sobre l’amor i l’amistat, sobre la censura i els besos, sobre la bogeria i la creativitat. Sobre la mort. I sobre la vida.