Elx: cultura en clausura

Ha volgut la casualitat que dues exposicions sobre cinema a Elx durant l’any que ara acaba ens puguen servir extraordinàriament per a verificar l’estat de la cultura a la ciutat. Va començar el 2021 amb una exposició que celebrava els cartells que s’havien utilitzat als cines de la ciutat durant el segle XX i ha acabat amb una altra exposició que commemora la feliç aplicació dels trucs de màgia de Méliès en l’invent parit pels Lumière a final del segle XIX. La naturalesa i organització de cadascuna d’aquestes activitats ens permet traçar una anàlisi −gens optimista, donat el punt de partida− de la deriva que està prenent la cultura a Elx, entrats plenament en el segle XXI, després d’haver sigut durant dècades una referència entre les poblacions més pròximes

A pesar que les dues exposicions eren divulgatives, la primera tenia un caràcter merament lúdic, una espècie de showroom dels fons d’un museu, sense una línia argumental clara, però amb peces molt vistoses que apel·laven solament als qui coneixien aqueixa pràctica de publicitat de les pel·lícules a les façanes dels cinemes que ja no existeixen als nostres carrers. Semblava que no es convidava a visitar l’exposició a qui seria necessari ensenyar que va existir no fa molt una altra forma d’exhibició que no va ser únicament les plataformes digitals. 

Amb la pretensió de suplir la desconvocada celebració del centenari del Gran Teatre, no va encertar amb algunes precisions històriques ni va consignar les referències bibliogràfiques, però l’element que va tindre realment en contra va ser l’elecció de l’espai, una antiga capella per a unes monges de clausura, no preparada arquitectònicament per a mostrar les peces d’un museu (ni per a concerts, que també n’hi va haver), utilitzada en altres exposicions de la mateixa índole mentre les sales d’exposicions municipals −que van costar un import considerable eixit dels pressupostos que conformem els tributaris il·licitans i les despeses de manteniment dels quals provenen de les mateixes arques− continuaven tancades. I continuen tancades. Un turista que vinga a la ciutat a veure el Tàpies d’Elx, no tindrà oportunitat de fer-ho, sumit el Museu d’Art Contemporani en la boira municipal, infravalorat pels seus gestors, mentre esperem l’arribada de la Dama.

En canvi, el final d’any ens va portar la millor exposició que hem vist en molt de temps a Elx, clar que com a part de l’obra social d’una entitat bancària. Quan l’impuls cultural d’una ciutat, més o menys gran, ha de recaure en la iniciativa privada alguna cosa va malament en la gestió d’aquesta àrea per part del govern municipal que ha de fer valdre el principi d’igualtat perquè els ciutadans de la seua ciutat puguen accedir a activitats culturals de la mateixa manera que en una altra ciutat de característiques similars. Recentment un periodista i escriptor que ens va visitar per a presentar el seu llibre se sorprenia, per exemple, que en una ciutat amb els habitants d’Elx no quedara ni un cinema al centre i que el que existeix (a part de l’activitat infatigable del Cineclub Luis Buñuel) siga municipal. 

El valor d’aquest cinema ha d’adquirir la importància que mereix la seua existència per a erigir-se en un referent en una ciutat que compta amb estudis universitaris audiovisuals i ha de comptar amb la col·laboració efectiva de la Filmoteca Valenciana, encara que en aquest assumpte encara no han sigut capaços de posar-se d’acord sobre els fons fílmics que hi ha a l’Arxiu Municipal i que han de ser conservats com mereixen, tal com ha denunciat en repetides ocasions el Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó. Com aqueix material de cel·luloide que es va desfent amb el pas del temps, així estan moltes associacions culturals de la ciutat, a expenses, en alguns casos, únicament de la força dels seus socis (que han minvat durant la pandèmia) juntament, en alguns casos, amb l’ajuda d’entitats provincials o autonòmiques, mentre s’espera que la gestió privada assumisca el paper que li hauria de correspondre a l’administració pública.

En aquesta tessitura, finalment, la capella del convent de la Mercé no tornarà a ser utilitzada com a sala d’exposicions, en una posada al dia de la desamortització clàssica que ara menyscaba el poder municipal sobre els seus béns patrimonials. Però, té l’Ajuntament una alternativa? O ja deixarà per perduda la divulgació mitjançant exposicions? Suposem que continuarà recorrent al comodí que suposa la sala de la Fundació Mediterrani, en una entrada al Gran Teatre desmerescuda. Així que continuarem trobant a faltar les exposicions que, amb el pretext de commemorar una efemèride o simplement per l’interés de cridar l’atenció sobre un aspecte de la nostra història poc conegut, un conjunt d’investigadors rigorosos organitza per a fer d’aquesta societat una població més sabuda, més sagaç, capaç de discernir quan ens donen gat per llebre, una ciutat que tinga cura pel valuós llegat dels seus escriptors, pintors, escultors o cineastes. Sí, a Elx es fa molt per l’art, tenim molts certàmens, en quasi tots els àmbits artístics i alguns per duplicat, però no caldria preguntar-se per a què serveix una ingent quantitat (amb les seues respectives despeses que no poden excedir-se perquè hi haja per a la resta) sinó per a cobrir un expedient entre una certa elit mentre els dos festivals més importants, l’internacional de cinema independent i el de música i teatre medieval no dinamitzen la cultura quan arriba l’estiu i la tardor, respectivament.

Una de les excuses de la gran plaça pública que es crearà sota l’esquelet i la façana de l’antic Mercat Central (en un edifici que tenia el seu valor en la gràcia racionalista de les seues línies) és precisament l’ús cultural, esperem que no per a rebre el trasllat de les futures exposicions que anava a acollir l’antiga capella en clausura (i que formarà part d’un hotel) perquè, encara que l’Ajuntament traga a airejar el que entén per cultura, la realitat és que la cultura viu enclaustrada a Elx, com si la produïren unes servils mongetes que, recollides, durant l’any fan els seus quefers domèstics i una vegada a l’any mostren el seu acurat treball, recollint la condescendència dels seus paisans, i un vetlat respecte (més tradicional que sentit), però sense formar part d’un entramat que fa de les ciutats millors llocs per a viure. No podem conformar-nos-hi.