café del temps  / OPINIÓN

El viatge de la Filharmònica

15/07/2023 - 

Va ser el diumenge passat, al migdia, eixint del Concert d’Estiu de la Filharmònica. Pels corredors del Palau Altea la il·lusió era literalment palpable. Tangible. Física. Constatable. Fisiològica. Carnal. Es feia evident en els gestos, els moviments corporals, les expressions facials, els somriures de felicitat... Els músics, amb els instruments ja enfundats, anaven venint dels camerinos radiants per la pluja de congratulacions. I Diego Aznar —amic gran reserva, de tota la vida: més de cinquanta anys de músic— em va deixar anar un suggeriment, amb una llum de picardia als ulls, verdíssims:

—El dissabte que ve hauràs d’escriure en l’Alicante Plaza sobre la banda i el Certamen de València.

Sí. Toca. No ho puc evitar. He de fer cas a Diego Aznar. I, sí o sí, havia d’escriure, en un dia com avui, sobre la participació de la banda de la Societat Filharmònica d’Altea en la Secció Primera del 135 Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València: una actuació que tindrà lloc, si no passa res, aquesta mateixa vesprada al Palau de les Arts Reina Sofia de València, al voltant de les 20:00 h, després de les bandes de la Societat Musical la Primitiva de Rafelbunyol i de l’Associação Recreativa e Musical Amigos da Branca (Portugal).

Només qui és —o ha sigut— músic sap com és aquest cuquet inefable que es mou pels intersticis del cos i de l’esperit en les hores prèvies a una actuació important. I per als músics amateursamateur ve d’amar...— la participació en un certamen internacional és sempre una ocasió especial. Més encara si es tracta del Certamen de València: amb 135 edicions (es diu fàcil!), un dels certàmens més antics, més prestigiosos —i amb més solera— del món.

—Ves pensant que dius! —m’insistia Diego, amb la seua mitja rialla de sempre.

—No et preocupes, que ja ho tinc clar! —li vaig retrucar, de seguida, ràpid com un llamp, seguint-li el joc de complicitats.

Era cert. Absolutament cert. Perquè tenia clar que no es tractava d’escriure, en el dia del Certamen de la Filharmònica a València, ni de rivalitats, ni d’opcions de victòria, ni d’imponderables competitius, ni de jurats, ni de puntuacions, ni de premis, ni... No. Res d’això. Sempre he tingut meridianament clar que, en l’art, com en l’amor, no es tracta de pugnar per vèncer i derrotar ningú: en el joc de l’art —com en el joc de l’amor—, les partides que realment valen la pena són aquelles en què totes les parts resulten guanyadores: guanyadores en emocions, en creativitat, en plaer, en satisfacció, en el sentiment de realització; guanyadores —en definitiva— en aquella inexpressable sensació de saber-nos i sentir-nos intensament vius expressant i compartint el regal de la comunicació, ni que siga durant l’efímera eternitat d’un instant.

—Ja ho tens clar, dius? —em preguntava Diego Aznar, diumenge, una mica desconcertat per la velocitat de reacció, sense perdre l’aire enjogassat i rialler.

Claríssim. Ho tenia claríssim. Perquè en aquest paper sabàtic d’avui només voldria subratllar les paraules que el mestre director de la banda simfònica de la Societat Filharmònica d’Altea, Rafa Garrigós, va adreçar als assistents a l’inici de l’extraoridinari Concert d’Estiu d’enguany. Amb el telèfon mòbil a la mà, per no oblidar les idees essencials, va iniciar el seu parlament dient:

—Què posa ací? Ah, sí! Que no se m’oblide dir, primer que res, que Jimi és un crac!

Ningú amb un mínim de trellat no gosaria discutir una tal afirmació. Fet i fet, enmig de tot el tsunami de virtuositat musical que la Filharmònica va exhibir en el concert del passat diumenge, personalment vaig vibrar d’una manera especial —fins a l’extrem del nuc a la boca de l’estómac, i d’aquell rampell a l’esquena que ocasiona la commoció de saber-se davant d’una cosa important—, en l’estrena del pasdoble Filharmònica Alteanense, que el mestre Jaume Francesc Ripoll Martins ha escrit per a l’ocasió del Certamen de València. «Si un poble fora una música, Altea seria aquest pasdoble de Jimi», vaig pensar, pocs minuts després, durant l’estrena, mentre sonaven els compassos introductoris del fort final de l’obra.

—A més del pasdoble que li hem encarregat a Jimi, hem volgut elegir com a obra de lliure elecció la simfonia número 2 de Martínez Gallego, De la mar, perquè és una obra que va ser escrita per al Certamen d’Altea, i pensem que és bonic portar al Certamen de València una obra que ha nascut ací, a Altea. És una obra molt difícil, molt difícil, molt difícil. Endimoniadament difícil. Dificilíssima. I hem hagut de treballar moltíssimes hores per a traure-li tots els matisos —venia a explicar el mestre Garrigós—. El problema va ser quan van anunciar que l’obra obligada seria la Symphony for Winds, de Martin Ellerby! És, segurament, l’obra més complicada que han posat mai com a obra obligada en la Secció Primera del Certamen de València! I, damunt, les altres bandes participants, va i resulta que són dos bandes sensacionals, de màxim nivell: la Primitiva de Rafelbunyol, dirigida per Ximo Tarín; i l’Associação Recreativa e Musical Amigos de Branca, de Portugal, dirigida per Paulo Martins —semblava divertit, el mestre Rafa Garrigós, mentre enumerava les dificultats que havia hagut d’encarar durant el procés de preparació del certamen amb la banda d’Altea—. Sempre m’han agradat els reptes, però... No sé si tant!

Tanmateix, on crec que el discurs del director de la Filharmònica va ser especialment memorable —per humà, honest i raonable— va ser en el tram final, just en el moment de reconèixer que el Certamen és només una meta, un pretext, un simple estímul per a l’aventura de la superació:

—No importa si guanyem primer, segon o tercer premi. Això és igual: exactament igual. La música no està feta per a competir, sinó per a sentir! —venia a ser el seu bell missatge—. Importa, a l’hora de la veritat, el treball que hem fet. En un món on totes i tots estem absorbits per les pantalles i per les mil i una formes seductores de l’oci digital idiotitzant, que més d’un centenar de joves (i no tan joves) s’ajunten tres o quatre nits a la setmana per assajar i fer música del més alt nivell... Oh! Això té un mèrit extraordinari! Insistisc: no importa el resultat; importa el treball fet, la música que hem preparat, el vol de fantasies que ara som capaços de fer junts pel cel de la música —venia a explicar el mestre en la seua predicació, abans de concloure el parlament amb un bellíssim exercici d’empatia—. I això que hem viscut ací, a Altea, és segur que també ho han viscut a Rafelbunyol i a Portugal. Per això hem de tindre molt clar que anem al Certamen de València a tocar amb ells, i no a tocar contra ells. Hem de demostrar, per la música que faran, i amb independència de les valoracions subjectives que puga fer el jurat, el màxim respecte, la màxima estima, i la màxima consideració: exactament el mateix respecte, la mateixa estima i la mateixa consideració que voldrem per a la nostra música... Perquè el premi més important, el premi definitiu, és el de disfrutar de la música. Sí. El premi gran és aquest: el treball que hem fet, el trajecte que hem compartit durant aquests últims mesos preparant l’actuació.

I... A gosades vida, que el treball i el trajecte compartits pels músics de la Filharmònica han valgut la pena! Quina meravella meravellosa —ostres!—, les versions que la banda d’Altea va oferir diumenge, com a anticipació de l’actuació d’avui al Certamen, de Filharmònica Alteanense, de J. F. Ripoll Martins, de la simfonia De la mar, de Martínez Gallego; i de la Symphony for Winds, de Martin Ellerby. Poden sentir-ne les gravacions del mateix concert, si els abelleix, en els enllaços que els oferim.

—Ves pensant que dius! —m’havia insistit Diego Aznar, entre rialles, al final del matí.

—No et preocupes, que ja ho tinc clar! —li havia retrucat jo.

I, en efecte: ho tenia clar. «El premi és el viatge.» Això, exactament, és el que volia dir avui que la Filharmònica d’Altea torna al Certamen de València, trenta-un anys després: «El premi és el viatge, companyes, companys. El premi gran, el premi decisiu és el viatge: el prodigi del viatge compartit.» I diria, també, que, en això, l’experiència de la banda, i de la música, i del certamen, i del cuquet inefable que es mou pels intersticis del cos i de l’esperit en aquestes hores prèvies a l’actuació no són sinó una bellíssima al·legoria: un transsumpte precís del conjunt de la gran, i fugaç, i efímera, i prodigiosa, i sagrada, i impagable simfonia de la vida. Cada persona som un so, un cant, una veu, una música. I en els últims acords del concert de l’existència —després d’haver anhelat utopies en les més complexes, difícils i virtuoses simfonies— acabem per descobrir que, efectivament, el premi realment important és el viatge: totes i cadascuna de les singladures que les nostres Ítaques íntimes ens han propiciat.

En aquesta setmana musicalment fantàstica del 135 Certament Internacional de Bandes de Música Ciutat de València, en què dos bandes del sud valencià ja han aconseguit fer història en la Secció Tercera i la Secció Segona —dimecres, la Societat Unió Musical de Polop de la Marina rebentava el marcador i obtenia un espectacular primer premi en la Secció Tercera; i dijous, el Centre Artístic Musical Verge de la Pau d’Agost guanyava igualment el primer Premi en la Secció Segona—, toca felicitar-los efusivament per l’exitós viatge. L’enhorabona més grossa! Però les felicitacions, des de l’admiració, l’estima i el respecte a què al·ludia el mestre Rafa Garrigós en la seua al·locució de diumenge, han de ser també per als músics de la Banda Sinfónica Especial Escuela de Música de Bello (Colòmbia), la Unió Musical d’Algímia, la Sociedade Musical de Pevidém, l’Agrupació Musical d’Agullent, la Societat Musical la Primitiva de Rafelbunyol, l’Associação Recreativa e Musical Amigos de Branca, la Unió Musical de Godelleta, la Unió Musical de Torrent, l’Asociación Músico-Cultural la Lira de Pozuelo i la Societat Unió Musical d’Alberic: en general, a per a tots els músics i tota la gent que fa possible que València, any rere any, s’erigisca al mes d’agost en la capital mundial de les bandes de música simfòniques.

Tanmateix, permeten que, avui, dia de la Secció Primera del Certament de València, felicite d’una manera especialment entranyable, agraïda —emocionada i fascinada— als músics de la Societat Filharmònica d’Altea. Siguen demanades les excuses que calguen, per la impúdica debilitat i el sorollós desvergonyiment d’agranar tan descaradament cap a casa. Però... Què volen? Ho han de comprendre: la il·lusió amb què m’apel·lava, el diumenge passat, la llum dels ulls verdíssims de l’amic gran reserva Diego Aznar —«El dissabte que ve hauràs d’escriure en l’Alicante Plaza sobre la banda i el Certamen de València...»—, la serena honestedat que traspuaven les sentides paraules del mestre Garrigós, el prodigi de l’última creació de Jimi i els ressorts de l’anima que la bona música és capaç d’activar-me fan que en un dia com avui no puga deixar de donar les gràcies i l’enhorabona més vehement, calorosa i afectuosa a les companyes i els companys músics de la Filharmònia. Siga quin siga el resultat, disfruteu: disfruteu avui —com sempre i com mai!— del prodigi de la música. Perquè, al capdavall —i en últim  terme—, en la música com en la vida el premi és el viatge.


Noticias relacionadas