Els ulls que miren

El passat dissabte vaig pujar a la casa de Cultura Felip Miralles de Benimantell, a la vall de Guadalest, al cor de l’Aitana. S’hi havia programat un acte molt especial: la presentació d’un parell de llibres vinculats al mestre, company i amic Joan J. Ponsoda i Sanmartín. La companyia no podia ser millor: a més de l’alcalde, José M. Andreu, i de les regidores Carme Solbes i Amparo Ponsoda, hi intervenien l’amic Emili Soler (que entre altres mil coses és qui va crear la memorable col·lecció «Biblioteca Infantil» en el temps de director general de Cultura), el genial il·lustrador Miquel Calatayud (triplement Premi Nacional d’Il·lustració, pare de la Nova Escola Valenciana i responsable de les exquisides il·lustracions del llibre de Joan Ponsoda Saïda. La Reina Mora) i, per descomptat, el protagonista de la nit, el professor benimantellut Joan Ponsoda.

Encara que ho semblava, l’acte no era exactament un homenatge oficial a l’il·lustre fill de Benimantell que es Joan Ponsoda. Però la presentació conjunta del llibre de converses A Benimantell. Conversa amb Joan Ponsoda i d’una nova i luxosa edició amb tapa dura del llibre infantil Saïda. La Reina Mora —amb les mateixes il·lustracions (espectaculars!) que Miquel Calatayud va concebre per a la primera edició de 1987— aportaven a l’acte (ja s’entén) un aire inefable de reconeixement, festeig, consideració, homenatge, celebració i estima envers Joan per part del veïnat del seu poble de Benimantell, dels membres de l’Ajuntament i de les nombroses amistats que es van voler desplaçar a l’idíl·lic poble de la Marina des d’Alacant, València, Sant Joan, Altea, Mutxamel, Alcoi o Castalla.

Per això, com és lògic, el moment de major expectació de la vesprada va ser quan, presentats ja en societat els dos dies, va arribar el moment de la intervenció del protagonista. I el cas va ser que, fent honor al mestre i pedagog que al seu dia va ser, Ponsoda va voler començar el seu discurs contant un conte. Si. Contant un conte: narrant a l’auditori un relat popular amb el qual de seguida es va guanyar la simpatia, l’atenció i la curiositat de la concurrència. Tan suggeridora em va semblar la contalla recontada per Joan en l’acte de presentació dels seus llibres que no puc evitar de reproduir-la ací, tot seguit —ni que siga aproximativament...

«Això diu que va anar i era un jove que anava pel món i que, en arribar a un poble, just a l’entrada, es va trobar amb un ancià amb el seu net. Quan els va veure, el jove foraster s’hi va apropar i va preguntar al vell:

»—Perdone una pregunta, bon home... Sabria dir-me vosté com és la gent que viu en aquest poble?

»Però el vell, amb un mig somriure, abans de respondre-li, li va voler retornar, al foraster, aquella mateixa pregunta que li havia plantejat:

»—Conta’m tu, primer, jove. Com és la gent del lloc d’on vens?

»El viatger no va dubtar en la resposta:

»—Uf! La majoria és molt egoista, envejosa, avariciosa, venjativa i desconfiada. Sempre s’estan malparlant, els uns i els altres...

»—Doncs ací igual, jove: ací més o menys igual. Trobaràs aquesta mateixa classe de gent: gent egoista, envejosa, avariciosa, venjativa i desconfiada; gent barallosa que sempre està malparlant...

»I el jove foraster, considerant la resposta, va pensar la que va pensar. I va dir:

»—Ai, caram! Si és així, me’n vaig: no siga cas que fugint del foc acabe caient a les brases! Moltes gràcies per l’advertència, senyor. Provaré sort i miraré d’aclarir com és la gent en un altre poble.

»Als dos o tres dies, va i arriba a aquell mateix poble un altre jove. I com són les coses  que, a l’entrada de la localitat, també va entropessar amb el mateix iaio i el seu net. I els va fer la mateixa pregunta que l’anterior:

»—Perdonen que els moleste, però... Em sabria dir, bon home, com és la gent que viu en aquest poble?

»I el vell, igual que en l’altra ocasió, li va voler retornar la pregunta abans de respondre:

»—Primer tu, jove. Digues: com és la gent del lloc d’on vens?

»I el segon jove va respondre:

»—Oh! La majoria és gent amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa. Bones persones. Sempre estan ajudant-se els uns als altres...

»—Doncs ací igual, fill: ací més o menys igual. Trobaràs aquesta mateixa classe de gent: gent amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa; bones persones, sempre disposades a ajudar...

»I el jove foraster, amb llum d’alegria als ulls, més content que un gínjol, en va celebrar la resposta i va decidir:

»—Xe que bé! Quina sort! Quina gràcia! Doncs mire: em quedaré uns dies per conéixer millor el poble i la bona gent que diu vosté que hi viu!

»El net, naturalment, s’havia sorprés molt per les respostes contradictòries de l’avi. I li’n va voler demanar explicacions:

»—Iaio, per què has contestat de manera diferent en un cas i en l’altre? Per què al jove de l’altre dia li vas dir que la gent ací és egoista, envejosa, avariciosa, venjativa i desconfiada, que sempre està malparlant; i ara, en canvi, li dius a aquest altre jove que la gent és amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa, i que sempre s’està ajudant? No ho comprenc.

»—Mira, fill... Has de saber que la gent és pertot arreu igual. No t’equivoques: allà on vages trobaràs de tot. De tot. Però passa que cadascú veu la gent com ell és. Si pares a pensar-ho, veuràs que he contestat bé als dos; que no els he enganyat. Si el primer troba que la gent del seu poble és egoista, envejosa, avariciosa, venjativa, desconfiada i malparlada, ja pot córrer serres que allà on anirà sempre li semblarà que la gent és així. En canvi, si el segon sap veure en els altres la cara amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa i caritativa, allà on anirà també sabrà admirar i propiciar aquest vessant positiu de la personalitat de la gent.»

En aquest punt del relat de Joan, no em vaig poder estar d’exclamar, per al meu fur intern —i no sé si també en veu alta!—, una admirada exclamació: «Ostres, que xulo!» Perquè ja s’entenia on és que Ponsoda volia anar a parar:

«—Jo he tingut la sort de veure sempre gent bona allà on he anat. I per això sempre m’he ajuntat amb gent bona: gent amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa i caritativa. Per a mi això ha sigut molt important. Allà on he estat sempre he mirat de traure les coses millors, més bones, més positives de totes i tots els qui m’han envoltat. I és així que m’ha anat la mar de bé en la vida: perquè sempre m’he sentit molt pagat i content de la gent que he tingut al costat.»  

La meua personal i íntima fascinació per aquell conte inesperat, hàbilment esgrimit a l’inici de l’al·locució de Joan Ponsoda en l’acte del dissabte passat, devia tenir l’origen, ben probablement, en el fet que venia a il·lustrar d’una manera bellament didascàlica —i amb tota la gràcia del món!— un dels principis estètics en què sempre he cregut i que tothora m’agrada vindicar amb una frase que sempre porte en cartera pel pur gust d’esgrimir-la si se’n presenta l’ocasió: «La bellesa rau en els ulls que miren.» Només que en el conte popular recordat dissabte per Ponsoda el plantejament transcendeix la qüestió puntual de l’estètica i amplia l’abast fins al terreny de l’ètica: fins a la sempre difícil qüestió de la bondat i la maldat, fins al conjunt dels atributs que defineixen la personalitat de la gent i les interaccions personals; fins a l’essència de la qualitat humana i els valors que en regeixen la conducta en societat, etc. No solament la bellesa —ens ensenya el relat de Joan—, també la condició humana i el complet sentit de la vida depenen, en últim terme, dels ulls que miren: de la nostra personal percepció. De les nostres actituds, de les nostres sensibilitats, de les nostres voluntats; de les nostres disposicions, dels nostres criteris, de les nostres volicions...

Vull dir: que la saviesa popular continguda en la tradicional contalla dels dos forasters, el iaio i el net que amb tanta gràcia va explicar Joan dissabte serveix —perfectament— per a comprendre d’una manera clara i senzilla tot allò de l’empirisme i l’escepticisme de David Hume, aquell venerable filòsof escocés que venia a advertir, just en la mateixa direcció, allò que «la bellesa de les coses existeix en l’esperit de qui les contempla». Però és molt més que això, encara: perquè el contet dels forasters, el vell i el net serveix igualment per a comprendre que, ultra la bellesa, també el bé i el mal —la solidaritat i l’egoisme, la generositat i l’enveja, l’amabilitat i l’avarícia, l’hospitalitat i la desconfiada, la comprensió i la mesquinesa, la bonhomia i la perversitat— depenen, en gran mesura, de com de benèvola o pèrfida siga la nostra perspectiva, de com de bondadós o malèvol —com de recte o esbiaixat— és el nostre angle d’observació. A fi de comptes —no ho hauríem d’oblidar mai, això!— el món que vivim no deixa de ser, també, en una bona mesura, el resultat de la nostra visió, la nostra perspicàcia, el nostre senderi, la nostra percepció, el nostre discerniment: un cert reflex dels ulls amb què mirem.

Per cert... Una pregunta: com són les vostres conveïnes i els vostres conveïns? De quina pasta és feta la gent del vostre poble o la vostra ciutat? Com diríeu que són les persones que teniu al voltant? Us en sentiu satisfets? Enutjats? Contents? Disgustats? Afortunats, regalats, privilegiats? Dissortats, desgraciats, infortunats? Sí, ja ho sé... Faig una mica de trampa. D’acord. Les circumstàncies són les que són i hi ha coses que no depenen precisament dels ulls amb què mirem: no de la nostra voluntat, sinó d’una malastrugança externa; d’una fatalitat que no poden controlar. Però no deixa de ser veritat que, ençà i enllà de l’efecte que la Roda de la Fortuna exerceix sobre nosaltres, ben sovint la diferència entre creure’ns uns amargats de la vida o saber-nos uns veritables consentits del destí rau en els propis ulls: en la capacitat que tinguem per a mirar i admirar —posem per cas— les coses bones, boniques i profitoses que podem aprendre reconeixent, festejant, considerant, homenatjant, celebrant i estimant mestres, companys i amics tan extraordinaris com Joan Ponsoda.

 Enhorabona al «mestre de mestres». I a tota la gent bonica (amable, justa, solidària, acollidora, generosa, comprensiva, creativa, bonhomiosa, etc.) del seu poble privilegiat.