Els morts no poden tornar

Aquesta setmana ha quedat vist per a sentència el judici de l’Audiència Nacional contra vuit exdirectius de la CAM per la presumpta falsificació de la comptabilitat dels anys 2010 i 2011. Durant els dos mesos que ha durat el procediment judicial, les imatges —entre encongides, avergonyides i artificiosament endiumenjades— dels qui constituïen la cúpula de l’entitat han ocupat espais rellevants en portades, peces i reportatges periodístics. I, volent o sense voler, els qui tenim el costum de tafanejar diàriament els diaris i les xarxes socials hem tingut l’oportunitat de familiaritzar-nos amb el nom i la imatge de l’expresident de l’entitat, Modesto Crespo; l’exdirector general, Roberto López Abad; l’exdirectora adjunta, Dolores Amorós; l’exdirector general de Planificació i Control, Teófilo Sogorb; l’exdirector general d’Inversions i Riscos, Francisco José Martínez García; l’exdirector de Finançament i Gestió de Liquidesa, Juan Luis Sabater; l’exdirector d’Informació Financera, Salvador Ochoa; i l’exdirector general de Recursos, Vicente Soriano. Igualment, hem tingut l’oportunitat de pessigar ací i allà frases i xifres que poden servir per a formar-nos una idea aproximada sobre la festa que s’hi ha estat ballant: «La CAM va presentar el 2011 uns resultats amb 65 milions d’euros de benefici quan en realitat hi havia pèrdues de 1.136 milions d’euros»; «l’expresident de la CAM diu que ignorava els problemes de la caixa fins 15 dies abans de la intervenció»; «es tracta de l’entitat que ha rebut les majors ajudes públiques: 26.302 milions d’euros segons les dades del Tribunal de Comptes»; «l’expresident de la CAM se n’anava de compres mentre es debatien les previsions econòmiques de la caixa: "No vaig assistir a la reunió perquè no tinc coneixements tècnics ni comptables; és més, em vaig dedicar a acompanyar les senyores i les vaig portar a visitar outlets perquè volien mirar sabates, bosses i complements"; "els exdirectius són acusats de diversos delictes societaris, així com també de cobrar indegudament 47,3 milions d’euros en indemnitzacions".

Aquests dies, mentre llegia el rosari de titulars per l’estil que està generant aquest últim judici sobre la CAM en l’Audiència Nacional, m’ha vingut al record una frase sensacional que em va colpir el passat 3 de març, a Mutxamel. Va ser la nit que vaig conéixer la senyora Loreto Lledó Alberola. Aquell divendres era dia de festa gran, a Mutxamel, perquè presentàvem al Centre Social José Bernabeu el llibre La sabateta, de Vicent Vidal, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, amb il·lustracions de la jove artista Alba Sáez. Totes les forces vives del poble s’hi havien donat cita al Centre Social per a la presentació d’aquest llibre que, com el títol indica, recrea l’arxiconegut —i molt estimat— relat popular mutxameler sobre la Sabateta de la Mare de Déu que va quedar marcada en una roca, i que va salvar el poble de Mutxamel de l’amenaça d’una terrible riuada... Al final de l’acte, l’amiga Lorena Bernabeu, cap del Negociat de Publicacions i Revistes en el Gil-Albert i extraordinària relacions públiques, va tindre la gentilesa de presentar-me sa mare, Loreto Lledó, vídua del senyor Paco Bernabeu —l’últim director de la CAPA (Caja de Ahorros Provincial de Alicante). I la senyora Loreto (tota una personalitat feta encant, afectuositat i simpatia) em va confiar un comentari que, quasi cinc mesos després, encara sura vivament en la meua consciència i se m’actualitza amb cada titular sobre l’extinta CAM que apareix en els periòdics.

"Sap jove? Els morts no poden tornar...", va començar a dir la senyora Loreto, com en una revelació. I s’hi va ratificar: "Sé segur que els morts no poden tornar, perquè, si no, ja li dic jo que el meu home hauria tornat!"

De primeres, la sentència em va semblar un testimoni preciós de l’amor que el seu home li devia haver professat en vida: un amor que ben mereixia desafiar la mateixa mort, i que justificaria —si fóra materialment possible— un retorn des del més enllà per la pura i simple felicitat del retrobament amb la parella. La lectura immediata de la frase semblava que havia de ser aquesta: "Si una persona tan poderosa, tan capaç i tan hàbil com el meu home no ha trobat la manera de vindre a retrobar-me és perquè —demostrat queda— no existeix possibilitat ni manera que els morts puguen tornar a aquesta part de la vida".

Però no. Prompte em vaig adonar que aquesta no era la lectura que la senyora Loreto proposava per a la seua frase inquietant. El seu era un comentari que tenia una intenció molt més prosaica, concreta i punyent. Quan afirmava que "si els morts pogueren tornar, el meu Paco hauria tornat", la dona —que ja es feia voler amb les primeres besades i els somriures afables del moment de la presentació—, apuntava a una diana prou més precisa, definida i material: la del vergonyant desmantellament del sistema financer valencià a què tots hem assistit, estupefactes, en els últims anys. "Calla, calla, calla! Que no hi ha qui s’ho crega, això... Afonar la caixa. Afonar la caixa! Quan vaig a Alacant a El Corte Inglés i passe per davant de l’edifici principal, gire el cap de l’altre costat per no vore-ho! Per un euro. Per un euro! Diu que per un euro, la van vendre, la Caixa, després de saquejar-ho, arrambar-ho i arruïnar-ho tot!"

No sé si en som conscients, però en les últimes dècades segurament no hi ha hagut al nostre rodal de món cap fenomen econòmic, sociopolític i financer tan bèstia, traumàtic i incomprensible com el de la desaparició de les caixes d’estalvi valencianes. Per dir-ne els noms: la CAM i Bancaixa. Es tracta —ai!— d’un cas com un cabàs; d’un disbarat deplorable —amb conseqüències penoses i irreversibles a curt i mitjan termini—  que comporta una doble pèrdua sagnant: la pèrdua social (com qui diu, les caixes d’estalvi eren una mica de tots, i centraven la raó de ser en l’obra social i les finalitats solidàries; els bancs, ara, són dels accionistes i percacen el pur, lògic i estricte enriquiment personal dels propietaris) i la pèrdua territorial (la CAM i Bancaixa, amb les corresponents obres socials, eren entitats valencianes i responien a interessos, estratègies i projectes decidits a Alacant o a València; i ara, els actuals bancs... tampoc!).

En realitat, és tota una cultura financera, la que —contra tot pronòstic— han sigut capaços de carregar-se, els múltiples (ir)responsables de la trista defenestració de la CAM i Bancaixa. Perquè el teixit de les caixes d’estalvi responia, en realitat, més que no a uns interessos econòmics o a uns determinants càlculs especulatius, a una cultura financera, d’arrel consuetudinària, tradicionalment heretada de pares a fills. Quan vaig nàixer, els meus iaios i els meus pares em van obrir de seguida les corresponents llibretes d’estalvi en un parell de caixes, on des de menut podria exercir i aprendre hàbits de garantia, gestió i previsió econòmica. Ja de menut m’ensenyaven que convenia fer cua en aquesta o aquella caixa d’estalvis, sempre plena de clients, sense mirar que el banc d’enfront, indefectiblement buit, potser em podria atendre de seguida —amb millors interessos i tot. "Som de caixes, no de bancs". "És que enguany han regalat un baríton a la Filharmònica". "Sí, però és que —veus?— aporten publicitat per al programa de Sant Pere". "Col·laboren en el finançament dels concerts de Santa Cecília". "Si fas el crèdit en la Caixa, els interessos que pagues van després al poble, en obra social". "És que la Caixa publica llibres, que són de profit per a tot el món". "Han comprat una ambulància, gràcies a la Caixa!". "I exposicions, i una biblioteca". "Mira: encara enguany la Fundació Caixaltea finança el Certamen de Bandes, i el Castell de l’Olla, i els Premis Altea de Literatura i Investigació". Etc.

Si els morts pogueren tornar, no és només el senyor Paco Bernabeu qui podria vindre a exigir responsabilitats per la desfeta financera de Bancaixa i de la CAM. Són en realitat tres o quatre generacions de ciutadans valencians —honrats, confiats i solidaris— els qui tindrien plena legitimitat per a demanar comptes, aclariments i explicacions als qui han consentit la depredació, la podridura i la demolició d’un pilar tan important per a l’economia del bé comú com eren les caixes d’estalvi. I sobra dir que els veritables responsables de la dilapidació del sistema financer valencià, per descomptat, no són només la mitja dotzena llarga de directius —més o menys inconscients, espavilats, temeraris, profitosos i immorals— que tristament endiumenjats esperen ara sentència a les banquetes de l’Audiència Nacional...

L’exquisida educació, l’amabilitat, el somriure —senzill i generós— i una inefable genuïnitat mutxamelera de la senyora Loreto Lledó em van guanyar la simpatia i l’afecte de seguida que la vaig conéixer. Ho promet: al marge de la companyonia i l’estimació que des de fa temps professe per la seua filla Lorena. El cas és que en vaig quedar definitivament fascinat quan, per rematar i tancar definitivament la conversa, hi va voler reblar el clau i va deixar anar, com qui no diu res —amb uns ulls vivíssims i la mirada perduda entre la tendresa i la nostàlgia: "Ai, fill meu! Els morts no poden tornar. Si no, el meu Paco ja hauria tornat... I Vicente Sala, també!"

Li’n vaig haver de reconéixer la raó. Perquè la tenia: tota la raó del món.