Som nerviosets, exagerats, agressius, limitats en la nostra ignorància, prepotents, gregaris, poc empàtics, violents, malparlats i molt, però que molt exagerats,... ah, perdó, que això ja ho he dit abans. Sí això fóra l’any 1958, i jo una senyora sexagenària amb collar de perles, aquest reguitzell d’autoinculpacions seria la letania d’una bona cristiana (catòlica) mentre va fent-se colpets al pit, el que tota la vida s’ha conegut com un mea culpa.
A tot això, ara mateix, se li podria afegir un pecat de nova creació: “sóc membre d’un grup de whatsapp de pares”. Si tens més d’un fill, almenys un per cada- I he posat pares, però hi ha de mares, de pares, mixtes, de famílies i grups només per a paranoics i hipocondríacs, pares paranoics i pares hipocondríacs, el que per a molts és una anàfora conceptual, sobretot per als mestres sabuts en retòrica, els de Llengua i Literatura.
A la primera tutoria del teu fill de 12 anys acabadet d’aterrar a l’ESO i l’institut, aquesta paraula que t’omple la boca com unes gatxa-migues d’argila tòxica, que te n’adones que tenies un delinqüent a casa, i tu en la inòpia. A classe, aquests petits aprenents de dimoni s’entesten en xarrar, xarrar!, i fer-se l’ullet, i agredeixen amb els seus atacs de “risa tonta”. D’aquí al tràfic d’estupefaents només queden dues xarrades de la Policia MUnicipal i una eixida nocturna. Així que entens perfectament que els castiguen llegint L’ombra de l’albergínia és curta, la penúltima novel·la de Carles Malumba, perquè els seus cervells de mico són incapaços d’enfilar-se en la textura porosa de títols com el Lazarillo de Tormes, o autors com Pere Calders, què millor per ells que un tipo que s’ha escrit 487 llibres infantils i juvenils?
No t’estranyes, doncs, com a la portada de tots els diaris digitals de l’endemà, veus destacada una notícia en que una manifestació de docents demana que els pares no els insulten en els grups de whatsapp. El que faltava, de progenitors així, com ha d’eixir la mainada! Bullying a professors amb burn out per culpa del whatsapp que, a més, han d’aprendre collonades TIC i valencià, han d’aprendre p… valencià, que ja veus el que serveix això a un enginyer… a València.
Sí, et sents merdeta en eixir d’una tutoria de l’institut del teu fill.
Però quan ja penses que el teu mal comportament només ha sigut detectat pels docents, que tenen un sisè sentit ben ensinistrat en localitzar delinqüents en potència, t’arriba un tal doctor Blanes, un senyor de provecta experiència després de molts anys d’atendre a la seua consulta privada d’oftalmologia, amb tal dedicació que no ha tingut temps per fer cap aportació científica, un metge d’aquells dels d’abans, de volta de tot, dels que s’han procurat bé no deixar rastre en aquest infern de la “interné”, amb el seu google scholar, el seu pubmed, el seu medline, els registres docents, i t’amolla el consell definitiu: “a vore si per a la pròxima visita prepara al xiquet per a que col·labore més”. I tu ixes convençut de la consulta, més pedagògica que sanitària: “collons de manyaco, que després de tres setmanes de conjuntivitis, mussol i fotosensibilitat, amb els seus tres anyacos no deixa que el pobre doctor se li aprope als ulls”.
Els pares encoladors, les mares aparadores, les mares enginyeres, els pares fotògrafs, els pares arquitectes, els pares documentalistes i les mares informàtiques, els pares netejadors i les mares administratives, fins i tot les mares metges i els pares mestres, no tenim ni puta idea de res, anorreats per una sobredosi de progesterona.
Els pares, ja sabeu, som “lo pitjor”, així que no deixeu un grup de watshapp a les meues mans, que “no respondo”.
