A Beniardà s’arriba després d’haver-li fet els honors a una bona olleta de blat a Benimantell, un dels tresors culinaris de la muntanya alacantina. Anem en busca de frikis. Ens han dit que a este poblet de la Vall de Guadalest n’hi ha. Els trobem, en filera, eixint d’escola. La més xicoteta té cinc anys i el major en té dotze. Comparteixen aula i professora. Maria Elena és la mestra de preescolar però s’ha quedat sense alumnes i ara també fa classes per esta canalla heterogènia i esvalotadora que fa l’esbarjo a la plaça del poble. A la porta del col·legi, les mares esperen amb el berenar a la mà. Un ràpid intercanvi de la motxilla per l’entrepà i, au, a botar cap a l’aula de cultura que hi ha al final del carreró. A la pissarra ens han deixat un missatge amb una curada cal·ligrafia infantil: “Anem a l’Escola de Frikis”.
Escola de Frikis és un projecte que ha posat en marxa la Universitat Miguel Hernández per a promoure la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques entre els més menuts. Els vicerectors de Planificació de la UMH, Fernando Borràs, i el de Tecnologies de la Informació, Federico Botella, ho tenen clar: cal ensenyar els escolars a programar al mateix temps que a llegir, escriure o a resoldre problemes matemàtics, si no, seran futurs analfabets. A esta proposta ja s’han sumat molts col·legis de tota la província. Però fer una escola de frikis en Beniardà, amb només dotze alumnes de diverses edats i sense prou ordinadors per a tots no entrava en els plans. És clar que no comptaven amb Maria Elena, que assabentada que no hi havia formadors disposats a fer tanta carretera per a dur l’escola de frikis a una de tant singular, es va arremangar i va tirar cap a Elx a aprendre programació informàtica durant l’estiu. Ara va dos passos per davant del seu alumnat, però en té prou.
Abans d’entrar a l’aula de cultura, els frikis s’entrenen al “pilla-pilla” envoltats de núvols baixos i tarongers. Les rialles infantils s’escampen pels carrers emmudits sota el fred de l’hivern fins que un xiulit els crida de nou a fer filera. S’assenten de dos en dos davant dels ordinadors i obrin els programes de joc que ja van començar la classe anterior. De vegades, falla la xarxa, no es posen d’acord en les ordres que li han de donar al comandament i es forma un guirigall, però ningú no s’alça del seu lloc. La més menuda s’entreté fent puzles. “No anàvem a deixar-la sola”, diu Maria Elena que no dona l’abast. “Potser l’any que ve ens podrem ajuntar perquè l’escola de frikis arribe als xiquets de tota la Vall. I si aconseguim que algú ens done ordinadors, encara que siguen de segona mà, perquè cadascú tinga el seu, seria meravellós”.
Ja no hi ha prou amb aprendre idiomes. El llenguatge universal del nou mil·lenni és aquell que ens permet dialogar amb les màquines de tu a tu, on l’abecedari pren forma de codi html, javascript, php, C++ o ves a saber quins altres encara per inventar. I de sobte, mentre veia com uns nanos feien caminar una ovella virtual cap endavant i cap endarrere, vaig tindre un flashforward que em va deixar bocabadada: La friki era jo. @layoyoba