Els frares del Pontarró

Entre les mesures de capacitat que tradicionalment s’han fet servir per a la quantificació del blat —i , en general, de cereals o àrids— hi havia el cafís, la barcella i l’almud. Segons el lloc, un cafís podia referir-se a una quantitat major o menor de blat. I la confusió podia ser completa i definitiva atenent que, en unes regions, el cafís constava d’un total de 24 barcelles, mentre que en la majoria de comarques valencianes, en canvi, oferia una relació d’equivalència amb 12 (i no 24) barcelles. Eren, en qualsevol cas, mesures de capacitat centrades curiosament en la dotzena (i no la desena). I resulten determinants per a entendre la trama d’una inquietant llegenda que tradicionalment s’ha explicat a l’Alt Vinalopó: la del frares del Pontarró.

La dels frares del Pontarró és una narració referida a un mas solitari —el mas del Pontarró, entre Biar i Beneixama—, on diuen que vivien uns frares que comerciaven amb gra. Aquells frares, en morir, van quedar condemnats a fer una vida fantasmal eternament en pena, com a castic per haver estafat els llauradors i els comerciants en les mesures. Així, doncs, no podien entrar a l’infern perquè, com a frares, encara portaven cordons beneïts; però tampoc no podien —òbviament— anar al cel, per culpa dels enganys, les estafes i els pecats comesos. Sense cel ni infern, aquells frares, en conseqüència, vagaven indefinidament pel purgatori terrenal del mas del Pontarró. I s’apareixien a les nits com ànimes en pena: fent crits, udols, queixes, gemecs i sorolls. I conten que, entre aquests crits, se n’escoltava un, especialment intrigant, que feia: «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» Perquè, segons sembla, aquells frares compraven en vida a raó de dotze barcelles el cafís (tal com pertocava, ortodoxament), però venien el gra mesurant només onze barcelles per cafís. I això —ja s’entén— era fraudulent. Parlant en plata: era la manera de cisar (i robar) una barcella sencera de gra per cada transacció de venda. 

El cas és que ningú no volia anar a viure a aquella casa encantada i malèfica del Pontarró, amb aquells frares fantasmagòrics habitant-ne els alts i cridant: «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» La gent de Beneixama i de Biar, fins i tot, evitava passar-hi quan es feia fosc. Fins que un home valent es va decidir a superar-ne la por. I després de tractar amb aquells frares fantasmals, els va tallar els cordons beneïts i els va alliberat. Com a senyal d’aquell fet diuen que els frares, joiosament dispensats del seu purgatori —amb accés expedit l’infern, per fi—, van capgirar la carrasca de davant del mas, de manera que al sendemà va aparéixer amb el cop cap avall i les arrels cap amunt...

L’escriptor i investigador Víctor G. Labrado, en un incitant treball acadèmic que porta per títol «El rastre valencià del comte Arnau» (2006), insinuava que aquesta llegenda de Beneixama presenta concomitàncies evidents amb el cèlebre motiu popular del comte Arnau, etnopoèticament documentat a Catalunya i a les illes Balears, però mai no en cap poble del territori valencià. Cal reparar, en aquest sentit, que el llegendari comte Arnau català (el «comte Arnau» a Catalunya, el «comte Mal» a Mallorca), quan apareix voltat de flames sobre el seu cavall de foc es mostra d’aquesta manera tan inquietant perquè ha quedat eternament condemnat —exactament igual que els frares del Pontarró!— per malèvoles estafes comeses en vida: «Per soldades mal pagades», diu la cançó. O, segons altres variants: «per pagar mal les soldades», «per somades mal rasades», «per mesures mal rasades», per «mesures mal mesurades», etc.

En un cas i en l’altre (en la llegenda valenciana dels frares del Pontarró com en el motiu català del comte Arnau), la moral i l’ordre tradicionals condemnen el pecat d’estafar en les mesures —i d’enriquir-se il·lícitament— amb la penitència més severa: la d’una condemna infamant i sempiterna per a l’ànima pecadora, que haurà de vagar eternament, dolorosament, amb turment i en pena, sense trobar repòs ni al cel ni a l’infern.

La imprecisió i les vacil·lacions en l’estandardització de les mesures jugava en aquell temps —ai!— a favor de les temptacions i els afanys delinqüencials. Tanmateix, ara que el sistema mètric decimal s’ha imposat feliçment i hi ha aportat una mica d’ordre en la quantificació de les mercaderies —oblidats ja els cafissos, les barcelles i els almuds—, resulta que les «mesures mal mesurades» es pateixen, realment, en els desficacis del sistema de finançament autonòmic, en l’adjudicació desigual d’infraestructures públiques, en els pressupostos generals, en la corrupció del sistema polític, en les decisions dels jutges partidistes, en la imposició de peatges onerosos, en el rescat d’autopistes («mesures mal mesurades» per valor, només, de 3.718,3 milions d’euros), en la planificació esbiaixada i tendenciosa de les línies de l’AVE, en el rescat bancari («mesures mal rasades» amb un cost de 60.073 milions d’euros per a les arques públiques), en la contínua i continuada evasió d’impostos, en un sistema fiscal benèfic per a les grans fortunes i lacerantment carregós per a les classes mitjanes i baixes, en les innobles comptabilitats en B, en els 4.730 milions d’euros que les administracions públiques han hagut d’assumir a la salut dels promotors del projecte Castor, etc. 

Els responsables de tantes «mesures mal mesurades» com hi ha en la nostra contemporaneïtat ben mereixerien —com els frares del Pontarró i el comte Arnau— el desfici d’una eternitat incòmoda i vergonyant, sense cel ni infern. Aquesta eternitat serà, precisament, la de la memòria indigna, abjecta i ignominiosa que ben justament obtindran en l’estimació i la valoració dels seus conciutadans. Els augure una condemna sense atenuants en el judici final que les historiadores i els historiadors en faran el dia de demà. Personalment, els frares del Pontarró i el comte Arnau —no sé per què— encara m’inspiren una irracional commiseració i simpatia.  I és el cas que els responsables de les actuals «mesures mal mesurades», perpetrades amb tanta perversitat, premeditació i traïdoria...  Tampoc!