Els camins del Senyor

«Els camins del Senyor són inescrutables», diuen. I això vol dir que el futur de les dones i dels homes és ignot, atzarós, imprevisible. Sovint ho oblidem, però vivim en precari, permanentment instal·lats en la incertesa. «Un no sap en què vindrà a parar, i el dia de demà ningú no l’ha vist», advertia un personatge profètic del setmanari alacantí El Cullerot, que es publicava a la ciutat d’Alacant a finals del segle XIX. L’advertència tomba de tos si n’atenem el context: el bon home hi apareix llegint un llibre per a «ensenyar-se a parlar en castellano», en una ciutat que era vitalment i plenament valencianoparlant. Així, doncs, la proverbial frase és pronunciada en resposta a un amic que li planteja. «I això? A quin sant? Per a què vols aprendre tu castellà?» I és ací on tempteja la resposta: «Un no sap en què vindrà a parar, i el dia de demà ningú no l’ha vist»...

El dia de demà, per als avantpassats d’ahir, ja ha arribat: és exactament el dia d’avui. I el dia d’avui la ciutat d’Alacant —«estimada i maltractada a parts iguals», com sol dir el genial novel·lista Joan Lluís Moreno— evidencia un gravíssim procés de substitució lingüística. Ostenta el dubtós honor d’oferir un dels millors i més clars paradigmes quant als subtils mecanismes (i els resultats nefastos) que es deriven de la desídia ciutadana, la dimissió identitària i la conseqüent assumpció d’una diglòssia letal. És, el d’Alacant, un cas de manual. Un cas com un cabàs. Per dir-ho sense embuts: un cas de rècord mundial en la pèrdua de la llengua, de la personalitat, de la consciència col·lectiva, de l’autoestima, del trellat. I la indolència, la indiferència, la anormalitat amb què impunement els alacantins de l’últim segle s’han deixat extirpar la pròpia ànima —el patrimoni inefable de les paraules— s’hauria d’estudiar preceptivament en totes les facultats de filologia del món, dins de les assignatures de sociolingüística, com a mostra i advertència dels perills que comporta una situació perseverant de diglòssia: com a antimodel de bones pràctiques; com a espill d’advertència contra les temptacions del menfotisme, la insensibilitat i la inconsciència.

Tot açò ve a tomb d’un pensament recurrent —ben bé: una actitud vital— que adesiara tinc sobre la provisionalitat que regeix tot i sempre. El dia de demà, certament, ningú no l’ha vist. I ens és —afortunadament— impossible saber per on ens eixirà i cap on ens menarà el destí: amb quin sentit o amb quins moviments voldrà girar pròximament la roda Fortuna; per quins viaranys transitaran les nostres dèries, els nostres afanys, les nostres quimeres, les nostres realitats. Ningú no l’ha vist —efectivament— el dia de demà. Ni tampoc el mateix dia d’avui: de cada hora, de cada moment, de cada instant que vindrà en la implacable successió del temps. Ho hauríem de tenir present cada volta que ens alcem del llit: el jorn que estrenem «ningú no l’ha vist», i ningú no pot saber —per tant— «en què vindrà a parar». Com diria el poeta, «tot està per fer i tot és possible». Per a bé i per a mal. I tot pot acabar. I tot pot començar a passar a cada instant. Cada dia pot ser l’últim de la vida que tenim, però també el primer d’una vida nova. I etc.

Segons La misèria de l’historicisme, de Karl Popper —amb perdó ara per la referència i per la simplificació— hem d’admetre i concloure que el futur és del tot impredictible. Segons com, una conclusió així pot crear angoixa. Però si s’interpreta amb ulleres optimistes, també s’hi pot deduir, com a corol·lari, que cap causa no és perduda. I que de la inefable voluntat humana dependran, per tant, futuribles tan lloables com la normalització lingüística, el reconeixement de la diversitat cultural, l’eradicació de la pobresa, la igualtat d’oportunitats (amb abstracció del gènere, la raça o l’extracció social), la consciència generalitzada d’una sostenibilitat necessària (ecològica, econòmica, cultural i social), la fi totes les formes del totalitarisme i el fonamentalisme (polític, religiós, patriòtic o moral), etc.

«De més verdes en madures», sentenciaria la veu popular. I sí, és cert. De més verdes n’han madurat. Hi serviria com a exemple, sense anar més lluny, la verdíssima cultura del tabac, el fum del qual es podia tallar fa quatre dies en l’atmosfera de les aules, els parlaments, les oficines, els restaurants i les consultes mèdiques. Aquesta verda cultura de la permissivitat amb el fum del tabac ha madurat en molt pocs anys cap a una nova forma d’organització i convivència sens dubte més raonable i saludable. Maria Santíssima, com de ràpid ha canviat la cultura del tabac! Recorde ara mateix una conversa amb el professor Josep Martines en un congrés a Torí, sobre el canvi de mentalitat que s’hi ha produït, i la circumstància que a ell el prenien per boig —i se’n burlaven ostentosament!— quan a les primeries dels anys noranta reivindicava a la Facultat de Filosofia i Lletres la prohibició de fumar dins de classe, als despatxos i pels corredors. Aquest canvi decisiu en els usos i els costums del tabac suggereix una esperança per a tot, i resulta indiciari que qualsevol canvi social és possible quan és assistit per la raó.

«El dia de demà ningú no l’ha vist, i açò no se sap en què es pot tornar!», deia el personatge profètic del setmanari alacantí El Cullerot. Mirant el panorama que l’actualitat ens està oferint durant les últimes setmanes, la consciència que el futur és sempre indefectiblement ignot, atzarós i imprevisible és una de les poques raons plausibles que ens resulta lícit d’argüir com a tímida esperança per a un futur lliure de fums tòxics. Això... I —si volen— una fe laica en el fet que els camins del Senyor, sempre inescrutables, potser un dia ens oferiran la possibilitat de transitar per un país de trellat —que, al nostre rodal de món, és la condició sine qua non per a qualsevol forma potable de civilitat. Fóra un detall, en aquest sentit, que la inefable voluntat humana apostara decididament i sensatament per despolititzar la justícia i desjudicialitzar la política: car sabut és que a força de polititzar la justícia i judicialitzar la política hi ha el greu perill de dissoldre’n la separació de poders —que és la garantia essencial per a qualsevol democràcia desenvolupada. I és que ara com ara, en el seu lloc, tot és un fum dens, confús, tuixegós, irrespirable, boirós, incert. És molt de demanar, que els camins del Senyor ens porten una mica de llum, claror, aire net i confiança?