El VI Premi Lletraferit de Novel·la es declara desert
El Diafebus de Novel·la Juvenil el guanya Óscar Mora per La tempesta de Sant Joan
VALÈNCIA. Potser en la literatura valenciana siga major la presència de percepcions deficitàries que les mancances reals. A la primera impressió probablement contribuïxen la inanitat de moltes de les obres publicades, la sobreabundància narcolèpsica de títols premiats que mouen essencialment a la deserció (llevat de molt honorables excepcions) o la universal banalització de l’ofici, concretat en un cert i trist oblit del bagatge i la passió literària necessaris i consubstancials a qualsevol escriptor, i que en els darrers temps semblen sepultats davall la democràtica però falsa percepció segons la qual una novel·la és un artefacte que qualsevol porta dins, només esperant el dia per a eixir.
La decadència –més prompte la desaparició– de la figura de l’intel·lectual com a referent, com a figura totèmica al si de les modernes societats occidentals, té prou a vore amb l’actual lleugeresa del tractament de la matèria literària. Decaiguda aquella antiga i potser excessiva reverencialitat, la llei del pèndul ens situa ara en l’extrem contrari i en una curiosa paradoxa: per una banda la irrellevància mediàtica (perquè de referències morals ja no cal ni parlar-ne) dels creadors més excelsos, i per l’altra la popularitat desinhibida i feliç dels autors accidentals, una celebrada apoteosi de l’amateurisme com a religió global, i no només a nivell literari.
Contràriament es pot argüir (i amb una bona dosi de raó) que són coses que han passat sempre. Que durant segles, i particularment al llarg d’allò que els historiadors anomenen edats modernes i contemporànies, amples capes de la població han gaudit i reverenciat obres i autors de qualitat real ben ínfima, de popularitat tan immensa com persistència efímera, mentres que altres obres i autors que encara romanen amb batecs d’eternitat freqüentaven àmbits reduïts, cercles més o menys hermètics i restringits. Deixant a banda que hi hagué un temps (quasi tot el segle XIX i bona part del XX) on d’alguna manera eixes coordinades es difuminaren i fusionaren, i on precisament es produiria aquella perduda figura de l’intel·lectual seguit devotament per les masses, la diferència principal amb el nostre temps rau, alhora, en la percepció i en la pretensió que ara es tenen sobre certes obres.
La percepció és un núvol gris que unifica el valor de les coses, que no atén als antecedents i fins i tot s’enorgullix d’absències de bagatges, percebuts com antigues i innecessàries càrregues, i que al remat és una derivació natural però perversa de l’igualitarisme, digníssima i desitjable doctrina, encara que radicalment inaplicable a les arts. I la pretensió, com en un joc d’aquelles velles nines russes encapsulades, és una nova derivació de l’anterior, el rearmament moral que l’usuari adequadament imbuït de percepció igualitària exhibix i amb el qual pretén i justifica (siga com a creador o com a lector) barbaritats i espants sense fi, perpetrats i presentats en peu d’igualtat amb trajectòries literàries raonables i dignes.
Comptat i debatut, el cas valencià no és tan diferent del de la resta del món literari occidental en el qual està inserit, i patix de paregudes mancances com les relatades, en certs casos agreujades per excessos de militància lingüística (que permeten encara una major tolerància, condescendència o enlairament injust sobre determinats productes inequívocament menors, actitud perfectament comprensible pel context, però de pèssima relació amb la literatura estricta), o per una immoderada emulació de formes, models i maneres de part de l’àmbit lingüístic comú i que es tenen per referencials però que excedixen la realitat, diluïxen la necessària autoestima del seu públic més pròxim i natural i minven l’abast de la identificació, un element clau de reconeixement que sempre afavorix l’extensió del fet literari.
En qualsevol cas, les darreres dècades (i molt particularment els últims anys) han significat una brillant espenta de la narrativa en valencià, i entre una clara redundància de publicacions hem assistit a la germinació de més d’una desena de novel·les decididament brillants, de recepció desigual pels lectors (un cinquanta per cent de l’equació), però agermanades per una indiscutible pàtina de qualitat. A eixa desena (quantitat non sancta i variable segons exigències particulars) de grans obres de la nostra contemporaneïtat ve a sumar-se per mèrits propis Càndid (Drassana, 2021), que va obtindre el premi Lletraferit de Novel·la eixe mateix any, i de la qual és autor Miquel Nadal Tàrrega (València, 1962).
Tot i la presència d’un aparent excés de tipisme en les primeres pàgines del llibre, en realitat Càndid és l’enllaç reeixit de la literatura valenciana amb les formes més modernes i atractives de la roman d’estirp francesa, amb una manera de narrar que cavalca entre els fets objectius del passat i la ficció pura per a bastir un ensomni que servix a parts iguals com a faula però també com a novel·la estricta. Ombres ben digerides, evidents, de Patrick Modiano, de Jean Echenoz o d’Éric Vuillard, naveguen indissimuladament pels canals que Càndid va obrint entre els estralls que proporciona la mateixa vida.
Una vida que s’allarga prou. Concretament entre els anys 1865 i 2022. Un segle i mig d’existència que travessa fins a set generacions d’una família, els Mocholí, també coneguts com els Branqueta, un malnom que va perdent intensitat i es transforma, a les acaballes de la passada centúria, en altres més atents a les concretes glòries o misèries del Càndid en qüestió. Perquè de Càndids va la cosa, o millor, part de la cosa. Un nom que es repetix en la branca masculina de la nissaga familiar des que va ser atorgat al primer d’ells en memorable escena per Fèlix Azzati, un dels apòstols del republicanisme valencià.
Però que la rotunditat del títol del llibre o la presència dels successius (i a vegades simultanis) Càndids no porte a engany. Cap dels set adquirix ni remotament el protagonisme que se’ls suposaria en una novel·la. Més o menys intensos, més o menys determinants, més o menys fugaços, el grapat de vides deliberadament a penes esbossades de cadascú d’eixos Càndids només assoliran una condició de figurants instrumentals dins del gran cos mortal que és al mateix temps protagonista i escenari del llibre: la ciutat de València.
Una València que, des de l’enderrocament de les muralles en 1865 (“Pare, trobarà faena?”, li dirà el segon Càndid al primer mentres presencien l’espectacle), iniciarà un procés d’expansió sense mesura per l’horta que la circumdava i que l’autor centra en la destrucció d’allò que podríem anomenar la Russafa de baix: les hortes de Malilla, Castellar, L’Oliveral, la Fonteta, el Tremolar, la Punta. Una pèrdua inassumible, d’alguna manera inevitable, i que, pel que traspua el text, es deduïx com a ferida personal de l’autor, negat oblit que ací i allà conjura i exorcitza en la repetició dels noms de camins, barraques, partides, séquies o alqueries, com una lletania que mantindrà la memòria d’allò perdut, un plany líric, bell i resignat alhora.
Un dels encerts de Nadal és centrar la tipologia dels diferents Càndids en l’arquetip que, políticament, més llarga durada ha tingut contemporàniament a València i àrea d’influència, i que no és un altre que el blasquisme. Cada Càndid és un possible valencià mitjà o simptomàtic de cada moment, subscrit (amb més o menys devoció segons la proximitat temporal, però sempre lligat) a eixa ideologia primària i essencialment sentimental, de poderosíssim influx i que ha travessat per a bé i per a mal generacions de valencians, traslladant un fervor messiànic que ben entrat el segle XXI encara molts podem recordar. Una ombra, la de Blasco, el Salvador, el Mestre, que funciona com a tòtem i referent de modernitats (“No és qüestió de pardals, ni de cabòries, són les noves idees”, dirà un dels Càndids a sa mare), presència que sobrevola tot el llibre però sense actuar en la trama de manera expressa i directa com sí ho fan altres personatges històrics que apareixen (Azzati, Carceller o Max Aub). Per això Blasco, al llarg de Càndid, és més un tòtem o un esperit omnipresent que un personatge més.
Càndid és una faula que porta incorporada un examen de consciència. Perquè eixe arquetip que cada Càndid representa és víctima i culpable dels diferents moments històrics, la concreció carnal (causa i efecte) del maltractament i les peripècies de la gran protagonista, la ciutat. Fidelíssima, lleial, genuflexa, ingènua, irremissiblement càndida. I cada Càndid actuarà en conseqüència: sobrevivint, aprofitant-se’n, jugant a l’ascensor social, tocant el violó, apuntant-se a totes les modes, amant, odiant, i destruint, al remat, allò que més vol, sense que falte la càrrega de responsabilitat, una certa ètica de la resignació a cavall entre el victimisme i la inevitabilitat, la que sempre provoca el fet de ser fondament humans i constants fugitius de la misèria.
La València que liquida el barri de Pescadors, la de Blasco, la de la dualitat representada per l’adoració simètrica a la Marianne i a la Maredeueta, la de l’Exposició, la de la República i la guerra, la de la llarga nit del franquisme, la del desenrrotllisme, la dels canvis, la de la coentor nàutica i la corrupció i la del darrer mos caníbal del port a la ciutat. Totes les Valències estan presents en este llibre brillant a través dels diferents Càndids que assistixen, entre la ingenuïtat i l’estupor, a la vida que els ha tocat i de la que són, en bona part, culpables.
A més de faula, esta novel·la conté també pinzellades de conte philosophique (perquè l’autor no pot dissimular la seua irreprimible francofília), i les mostra particularment en els capítols finals, en una esplèndida successió de passejos i diàlegs entre els dos últims Càndids de la nissaga, impregnats de l’esperit de tots els anteriors, per a concloure en una escena de comicitat memorable i en una decisió momentàniament redemptora. Una fina comicitat que està molt present al llarg del llibre (perquè la ironia és una de les qualitats de la tristesa, i la melancolia intel·ligent per les pèrdues és el motor més intens del llibre), així com una exhibició d’expressions quasi perdudes, de frases fetes, de llocs comuns i tipologies patrimonials d’una valencianitat en extinció que, dins d’una prosa tan densa com excelsa, Nadal orgullosament incorpora i recupera, com un arqueòleg de la millor memòria popular.
“Càndid es va parar davant d’un ginjoler. Collí un gínjol i l’obrí. La polpa groga li recordà els dits antics tacats de nicotina, certs berenars, els primers besos amagats darrere de les ceberes els dies de Pasqua, els ous durs trencats en el front, i s’amerà de tendresa”. És ben probable que Miquel Nadal haja fet amb el seu Càndid el més alt càntic a la ciutat de l’essència i l’ànima dual, horta i urbs al mateix temps. O que tot este formidable exercici d’erudició i tècnica literària, condensat en un relat que succeïx sense solució de continuïtat com un somni boirós, siga el sentit homenatge que tots els amants de la ciutat esperàvem, la brillant plasmació de la memòria recuperada que creix per les branques de la millor literatura.
El Diafebus de Novel·la Juvenil el guanya Óscar Mora per La tempesta de Sant Joan
Els guardons fan balanç del seu primer lustre en el Centre del Carme