El camí 

Hi ha coses que no haurien de poder passar. Per exemple: el crim que dissabte passat va esguerrar duríssimament, a Gata de Gorgos (la Marina Alta), la família del jove David Lledó Caselles. Se’m fa agra la butza, només de pensar-ho. I no sé deixar de posar-me en la pell dels qui han hagut de patir íntimament la pèrdua del jove veí gater. Perquè l’assassinat de David, tal com l’hem pogut llegir relatat en premsa, és un d’aquell fets que tallen la respiració i fan que se’ns engrune el cor. Supose que ja ho saben i que n’han pogut seguir la notícia ací i allà: l’homicidi es va cometre al carrer de les Moreres del poble de Gata, el dissabte passat, després de dinar, en l’hora més tranquil·la, digestiva i somnolent del dia: a l’entorn de les quatre i mitja de la vesprada. David, de 38 anys, va ser colpejat salvatgement amb un bat de beisbol al coll, al cap i al tronc. Fins que els múltiples traumatismes que li van ocasionar els colps li van costar la vida.

Ja el mateix dissabte diferents mitjans de comunicació se’n van fer ressò, de la luctuosa notícia, i van aportar el testimoni d’alguns veïns que van poder identificar els atacants: els presumptes homicides van ser uns joves d’«origen marroquí», d’uns trenta anys, que de seguida van ser detinguts i posats a disposició judicial. El rebombori mediàtic al voltant del terrible crim de Gata va ser, com és lògic, immediat. Però ja no tan lògic —per més acostumats que hi puguem estar!— va ser el fet que, considerant la nacionalitat dels agressors, també immediatament es produïra, en paral·lel, un vergonyant intent de rendibilització política del terrible homicidi per part dels voltors de sempre: els qui tothora proven d’instrumentalitzar pors, desgràcies, angoixes i patiments humans per a sembrar indiscriminadament sentiments de xenofòbia entre la població i obtenir-ne un determinat rèdit promocional, publicitari, electoral. L’extrema dreta, vaja: el neofeixisme que pertot arreu s’està infiltrant i estenent com una immensa taca d’oli tòxic. Tant és així que de seguida, des de determinades organitzacions i líders d’opinió més o més feixistoides, amb un calculat aire d’anònima espontaneïtat, es va començar a convocar una manifestació ultra il·legal a Gata amb la clara voluntat d’agitar el còctel del racisme aprofitant els lògics sentiments de ràbia, impotència, frustració i indignació que l’homicidi de David havia desfermat. Com si la nacionalitat d’origen dels assassins de David fora més important que no la terrible brutalitat dels mateixos fets que van ocasionar la tragèdia —o que el mateix valor d’una vida com la de David.

Però després del multitudinari soterrar de dimarts, la família de David, a la vista de l’evolució dels esdeveniments, va fer públic un comunicat —per cert: redactat exquisidament en valencià— que crec que hauríem de preservar durant molts anys en la memòria col·lectiva com una lliçó d’integritat, de serenitat, d’humanitat, de sensatesa i d’amor infinit. Precisament, quan més mèrit i més valor té un missatge així: enmig del dolor, la pena, el sofriment i l’exasperació per la pèrdua del familiar estimat. No em puc estar de reproduir-lo íntegrament, perquè —hi insistisc— crec que és una lliçó de dignitat que mereix ser compartida emmarcada i preservada en la seua literalitat, més que no parafrasejada, glossada o comentada:

"Comunitat de la Família Lledó"

»Sols tenim paraules d'agraïment pel que es va viure dimarts de vesprada al poble de Gata, un fet que mai s’oblidarà i exactament el que voldria el nostre David. Centenars de persones unides demostrant amor per acomiadar-lo com ell es mereixia. Això demostra la classe de persona que era i la immensitat del seu cor. Va ser molt espectacular. Gràcies!

»Estem segurs que eixe és el camí, des de la pau i el respecte. Volem per damunt de tot que es faça justícia i lluitarem amb tots els arguments legals perquè així siga.

»Mai des de la violència.

»Mai des de l’odi a cap raça o religió.

»Mai relacionant aquest terrible fet amb cap moviment polític.

»Durant aquests dies hem hagut d'escoltar moltes barbaritats, i ens n’hem volgut mantenir al marge. Però atesa la importància de fins on ha arribat la notícia, ens veiem obligats a donar la nostra opinió. Entenem que hi haja molta tristesa i molta ràbia, i que voleu sortir al carrer a manifestar aquest sentiment. Però en cap moment pot convertir-se en un acte amb un transfons ple d’interessos.

»La família no ho comparteix, ni estarem presents. Nosaltres, amb el que vam viure dimarts de vesprada, estem molt més que satisfets, de veure quanta gent envoltava David i de quina manera el vam acomiadar.

»Eternament agraïts.

»La família de David»

Déu meu! Quin gest! Quanta honor! Quanta probitat. Quanta exemplaritat! Quantíssima decència! Si la brutalitat de l’assassinat de David podria haver fet trontollar en l’esperit de les persones de bé la natural confiança en la condició humana, el comunicat de la seua família ben permetria de recuperar-la a penes uns dies després. Perquè, en plena fiblada del dolor per la pèrdua i a pesar de totes les circumstàncies, les seues paraules —em fa l’efecte— signifiquen una victòria de la força de la raó, el respecte i l’amor sobre la del rancor, el ressentiment i l’odi. Tant és així que, poques hores després de la difusió del comunicat de la família, els representants de tots els partits polítics amb representació en l’Ajuntament de Gata de Gorgos es van posar d’acord per a aprovar, unànimement —despús-ahir dijous—, un nou comunicat institucional en els termes següents:

«Reunida la junta de portaveus de l’Ajuntament de Gata ha pres els següents acords:

»• Sumar-se i donar difusió al comunicat de la família.

»• Comunicar que s’ha posat a disposició de la família tots els recursos de què disposem des de Serveis Socials, jurídics, assistencials...

»• Acordar l’organització d’un acte de record i en contra de qualsevol tipus de violència. Aquest acte es comunicarà en temps i forma perquè es puga sumar tot el veïnat.

»• Demanar als nostres veïns i veïnes que no acudisquen a cap manifestació il·legal que s’ha anunciat a través de les xarxes socials perquè no va a millorar la convivència entre els veïns ni és el record que volem per a David.

»• Continuar col·laborant amb la Delegació de Govern perquè ens dote de tots els mitjans en matèria de seguretat necessaris per a fer front a qualsevol possible incident.

»• Denunciar la imatge totalment allunyada a la realitat que han difós molts mitjans de comunicació i a través de xarxes socials, del nostre poble, del nostre veïnat i de la nostra policia local.

»• Continuar millorant la integració de les més de 50 nacionalitats que viuen i conviuen al nostre poble.

»Gata, 27 de juny de 2024.

Si la família, enmig del suplici que deu estar passant —a pesar de la «molta tristesa i molta ràbia»—, reclamava amb admirable serenor seguir en el moment actual «el camí» de la pau, el respecte, la justícia, la legalitat i la democràcia (i no el de la violència, l’odi i el carronyerisme polític), la institució municipal encertava a entomar el guant i incidia, precisament, en aquest mateix «camí»: a cavall, precisament, de l’esborronador comunicat de la família. Res ni ningú no podrà rescabalar la vida segada de David. Però la modèlica actitud de la seua família i del seu poble crec que han aportat aquests dies un espill impagable per a comprendre que només l’amor, la pau, el respecte i la democràcia són un camí vàlid per a véncer la bel·ligerància, la violència, l’odi i la malvolença.

No sé per què, però el memorable gest de la família de David assenyalant el camí que de seguida han sabut recórrer l’Ajuntament i el poble de Gata m’ha recordat una història que vaig llegir fa temps, no sé on, en què un criminal impietós, amb l’espasa a la mà, estava a punt de matar un pobre monjo indefens. I aquest, per a desconcert i disgust del seu assassí, es mostrava lúcid, impàvid, impassible: amb llum d’amor als ulls i sense el menor gest de por.

—Com és que no tens por de mi? Mira si soc fort que ara mateix et podria tallar el cap sense parpellejar, amb un simple colp d’espasa! —li advertia l’intrús, mentre li premia el coll amb la fulla de l’arma.

—Més fort soc jo —sembla que li va respondre el monjo— que sabent com sé que ara mateix em podries tallar el coll amb un colp d’espasa no tinc gens por de tu. I, a més, dispose de la serenor necessària per a dir-te que, ara i sempre, renunciaria a fer servir l’odi i la violència contra tu.

Gràcies —de tot cor— a la família de David i a tot el poble de Gata per la històrica lliçó d’humanitat que ens han brindat aquesta setmana enmig de la «molta tristesa i molta ràbia» que ningú no podem deixar de sentir. Perquè, a pesar que a Gata aquesta setmana ha passat una d’aquelles coses que mai no haurien de poder passar, la seua modèlica actitud ens ratifica en la certesa que contra l’odi i la violència el camí no pot ser mai una espiral de més odi i més violència, sinó el que ells greument han definit i han reclamat: el camí del respecte, l’enteresa, la justícia, la pau social, la serenitat, la integritat, la civilitat, l’amor i la bonhomia.