Quan als periodistes els (ens) pega per una cosa, per una història, un concepte, un lloc comú, és com quan el Despasito, la seua hereva o la seua antecesora, fan el camí com una pilota de ping pong en una final del campionat mundial de tennis de taula, entre dos xinesos, de les cèl·lules ciliades de la còqlea, pel nervi auditiu, fins al centre auditiu del cervell. Una i una altra vegada tens el carai de cridaeta cap endins, no del tal Fonsi, sinò d’aquells italians que el parodiàvem (bé, parodiàvem aquest odi que ara expresse obertament), tancats en un utilitari.
Un d’aquests llocs comuns que més m’agrada, és quan es fa servir un element metafòric que és una metàfora en si mateix: el ventilador.
El ventilador és un electrodomèstic d’allò més sexy. Si el fiques al sostre, recorda tòrrides vesprades d’estiu, sobre els llençols humits. Si el fiques mirant cap amunt, des del terra, produeix l’efecte evocador de les reixetes del metro bufant sobre la falda de vol i les calces de Marilyn Monroe. Els nous ventiladors sense aspes, de disseny, que fins i tot no saps perquè es diuen així, si s’assemblen més bé als propulsors de les naus de guerra d’Star Trek o Star Wars, que amb el seu silenci són la base sonora dels gemecs. El que deia, el ventilador és un electrodomèstic d’allò més sexy.
I, pel contrari, els mitjans s’entesten (ens entestem) en utilitzar-lo com a complement imprescindible (fins i tot amb un efecte transnominal) per a designar l’escampada de brutície que tot actor polític que se sent agredit, efectua contra tot allò que se meneja. Bé, de brutície no, de merda, directament.
Quan la corrupció t’encalça, no hi ha res millor que “agafar el ventilador” i escampar la merda. El més graciós és que la merda que se sol escampar és la pròpia, i acaba embrutant tothom amb la fortor de l’ull del cul poc net de qui escampa.
Que em diuen que faig finançament il·legal del meu partit, cap problema, jo dic que els altres també ho fan, fins i tot me’n vaig a un jutjat i pose una denúncia, que per això tinc els millors advocats furgamerdes del món mundial. No es tracta de que siga veritat o mentida, això ja ho dirà l’opinió pública, perquè els “pobres” jutges i advocats ja tenen prou remenant i remenant entre els excrements.
Perquè l’altra gran icona del ventilador també és alegre i juganera, a les mans de Peret o el Pescailla (no entrarem en la batalla per la propietat de l’invent), pegar-li a les cordes en un arpegi rítmic, utilitzant la pròpia guitarra com a instrument de percussió i pegar-li voltes fent servir el mànec com a eix: Borriquito como tu. Tu-Ru-Ru / Que no sabes ni la U / Tu-Ru-Ru /
Borriquito como tu / Tu-Ru-Ru / Yo se mas que tu.
Pobre ventilador, d’aspes, amb forma de propulsor de nau espacial, de sostre, respirador de metro o guitarra metafòrica, tan sexy com és, i si el relaciones amb alguns polítics, acaba ple (i plenant) de caca.