El vellard, la garsa i el llorer d’or

El senyor Bernat Capó farà 89 anys a finals de mes. I celebrarà l’aniversari amb un nou ritual d’homenatges, actes públics i reconeixements. Li deuen xiular les orelles, a l’amic Capó, de tant que últimament li estem gastant el nom. Fa quatre dies —com qui diu—l’Ajuntament del seu poble, Benissa, l’honorava proclamant-lo Fill Predilecte. I ara és la Universitat d’Alacant la que li concedeix, en pronunciament unànime del Consell de Govern, el Llorer d’Or: la màxima distinció honorífica de què disposa la institució universitària.

D’acord amb el Reglament de símbols, distincions honorífiques i precedències de la Universitat d’Alacant, el Llorer d’Or és un guardó que es concedeix «a aquelles persones o institucions d’excel·lent prestigi nacional o internacional en el camp de les ciències, de les lletres, de la investigació científica, de la docència, de la creació artística, de l’esport i de la solidaritat». Tal és, en efecte, el cas del periodista i escriptor Bernat Capó. Amb una trajectòria professional i cívica admirable s’ha guanyat a pols exactament això: un «excel·lent prestigi» en «el camp de les lletres» i —encara més— en «el de la solidaritat». No debades, després de tota una vida consagrada al periodisme com a col·laborador més o menys assidu en mitjans com Levante, Jornada, Baleares, Tramontana, Información, Primera Página, Qué y Dónde, Diario de Valencia, Noticias al Día, La Marina, Marcador, Saó, El Garbell, El Temps o El Poble de la Marina, Bernat passa ara per ser «el degà del periodisme valencià»; i fa anys que es vanta d’aparéixer en la Gran Enciclopèdia Catalana com «un actiu divulgador cultural».

Precisament l’excel·lència en els camps de les lletres i de la solidaritat es donaven la mà en un acte senzill i entranyable que Bernat va protagonitzar ahir —fins i tot sense ser-hi present, per motius de salut— a la Casa de Cultura de Benissa. Em referisc als moments especialíssims que es van viure en la presentació i la distribució del llibre El vellard i la garsa davant d’un públic escolar procedent de tots els col·legis del municipi. I és que cal airejar que aquest últim llibre de Bernat ha estat cedit a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert l’edite, barata res, mogut pel pur i generós plaer de propiciar la lectura entre el públic infantil —que Bernat tant ha cuidat sempre—, i amb la noble finalitat de fomentar els valors de l’amistat, l’emoció i l’afectivitat humanes.

Acuradament il·lustrat pel professor de la Facultat de Belles Arts d’Altea Joan Llobell —amic de Bernat «de tota la vida»—, El vellard i la garsa és una pura delícia de llibre. Narra la història d’un ancià solitari i misteriós, que la gent del poble creia pobre i miserable, i que mostrava als veïns un caràcter «gasiu i esguitós». Ningú no podia imaginar que aquest caràcter insociable i malagradós del vellard s’havia originat, en realitat, per la por de perdre un tresor de monedes d’or que recelosament conservava. El cas és que el destí, en forma de garsa entremaliada, provoca successives accions imprevistes —tampoc no és cas d’explicar ací l’argument sencer del relat!— i fa capgirar la situació inicial d’isolament i desconfiança en aquell vell avar i soliu que, com diria la veu popular, «era tan pobre que només tenia que diners»!

Al final de la correguda, aquell vellard mesquí i ronyós acabarà aprenent —«amb llàgrimes sinceres, de tot cor»— una lliçó vital essencial: que tots els diners i tot l’or del món no valen res comparats amb la joia de l’amistat, l’estima, l’afecte, la tendresa; la conversa lliure, desinteressada, franca, considerada i amena. Llegint el llibre de Bernat recobrem una volta més la certesa que quan algú ens ofereix diners amb un somriure i la ma estesa, el veritable tresor no són els diners, sinó el gest de la mà oferta, el somrís còmplice, la benvolença sincera: que mai els diners no procuren més felicitat que quan els compartim amb els qui estimem i ens estima amb una rialla serena, allargant les mans en germanívola ofrena.

Ben mirat, per a un periodista o un escriptor —les fronteres entre una cosa i l’altra són venturosament difuses— l’ofici de les paraules té més a veure amb la fortuna inefable de la comunicació que no amb les pràctiques solipsistes i entotsolades del pessimisme misantrop i esquerp. El joc dels articles d’opinió, les novel·les, els reportatges, les cròniques, els llibres de viatges, els assaigs o els contes infantils té només sentit i gràcia quan hi ha un lector que el juga, a l’altre costat, quan el llig, i hi activa el complex i nodridor prodigi de la comunicació. És per això —ai!— que el periodisme i la literatura sempre involucren necessàriament, en formes més o menys indirectes i subtils, aquest veritable tresor de l’empatia i la solidaritat humanes. En efecte: l’amistat, l’estima, l’afecte, la tendresa; un oferiment obert i indiscriminat a la conversa lliure, desinteressada, franca, considerada i —si pot ser— amena. Bernat Capó, que a força d’articles i llibres n’ha esdevingut mestre, continua jugant —a pesar dels anys i les fatigues— aquest joc de la comunicació i la solidaritat. I és que, segons com, escriure és també una forma de l’amor: de l’amor als altres, coneguts o anònims; un amor sempiternament sostingut amb el somriure còmplice, la mà estesa i el compromís de la benvolença.

Ara que les lluentors del capvespre piquen l’ullet al bon amic Bernat amb forma de Llorer d’Or, vull pensar que, fins al final, s’estimarà més el llorer que no l’or. El metall és insípid, inodor, exànime. De la simbòlica planta, per contra, en sabrà apreciar «el perfum fort, rústic, agradable», que en deia el senyor Josep Pla. Ben mirat, l’aroma del llorer de l’ègloga d’Estellés, que parla de «la teua veu entre els llorers, la teua veu que crema i torba»; el llorer signe de fecunditat i símbol de triomf; el llorer que exorcitza llamps i espanta perills; el llorer corona de poetes, artistes i savis era el que impregnava ahir l’aire de la Cultural a Benissa, amb solemnitat jovial i sagrada, quan els escolars del poble estenien les mans —amb un somriure als llavis— per prendre els exemplars d’El vellard i la garsa. «És un llibre de Bernat Capó!», exclamaven. Molts potser en recordaran l’instant tota la vida. I íntimament s’estimaran l’autor d’aquella història del vell que va aprendre el goig d’estimar i sentir-se estimat. L’emoció de saber-ho i constatar-ho val per a Bernat —i per a un servidor— més que no tot l’or del món.