El veí del piano

Es va quedar bocabadada en obrir l’armari de la cuina i mirar el prestatge de les conserves: no n’hi havia cap pot. Lluny d’amoïnar-se, Llúcia  va decidir que faria servir com a pes unes quantes pedres de l’obra que hi havia prop de sa casa. Agafà unes tovalloles velles per a embolicar-les a fi que no feren malbé les alforges; es va posar el culot i la camiseta i va eixir de la plaça acompanyada per les notes d’un piano que es deixava sentir des d’un pis pròxim. Reconegué la cançó: When the night has come and the land is dark and the moon is the only ligth we’ll see. Circulava contenta repetint la tornada stand by me. Encetava el pla d’entrenament que s’havia marcat. Durant les pròximes vacances havia decidit recórrer el Canal de Castella amb bicicleta per a conèixer l’enginyeria barroca i s’ho havia de preparar amb profunditat.  Pedalava amb alegria malgrat el pes de les pedres en les alforges, però d’això es tractava. Quan va fer un recorregut a peu, de durada semblant, havia entrenat amb càrrega a la motxilla. Calia treballar la resistència.

Abans de l’hora de dinar la jove ja tornava a casa. En girar el cantó, una altra melodia omplí la plaça. Estava cansada. Havia recorregut la distància prevista en el temps adequat  i amb el pes extra recomanats. Un matí dur, com calia, a fi d’arribar en forma al viatge. 

De vesprada tornà a eixir  per anar a comprar-se altres rodes: així ho tindria tot a punt per a la segona fase de l’entrenament. El piano reproduïa la melodia televisiva de la volta ciclista. La seua absència de vanitat no li permetia pensar que potser era per ella. Decidí que era una casualitat.

+++

L’endemà, Rosa, la veïna que li feia de modista, la va cridar per a emprovar-se la camisa que li estava cosint. En apropar-se les dues a la finestra i mirar a la llum del dia el color dels botons que havien d’elegir, sentiren el piano. Llúcia digué que no sabia qui podria estar constantment tocant. Rosa, sí. Li contà fil per randa tot el que sabia sobre el músic: que va nàixer a la plaça i que, després de molts anys de viure a l’estranger, havia tornat. També li confessà que li agradava i que anava molt ben vestit i que era molt templat i que semblava simpàtic i que... 

Era una situació ben curiosa. La veïna el coneixia i volia conèixer-lo millor. Llúcia no el coneixia i no tenia cap interès a fer-ho. Rosa no li llevava l’ull de damunt però no sentia el piano. Llúcia sentia el piano però no havia vist mai qui el tocava. Finalment, va decidir no capficar-s’hi. Ja estava bé de ximpleries i xafardejos del barri. Ja hi havia prou de l’elegant, atractiu, madur i seductor pianista, objecte del desig de la seua veïna. 

+++

Sols faltava una setmana per a iniciar el viatge i encara volia completar alguna informació sobre enginyeria hidràulica. Així que des del riu, una vegada acabat l’entrenament del dia, anà, bicicleta i casc en mà, pel carrer dels Navellos a la biblioteca de la Casa Vestuari, la més pròxima al seu domicili i la que millor li venia pel trajecte. Trobà el que buscava. Era un text curt i no pagava la pena haver de tornar un altre dia, així que decidí prendre’n algunes notes. Va mirar a dreta i esquerra per a triar la persona a qui demanar paper i bolígraf. Sols hi havia un home amb el cap alçat, mirant-la somrient, així que va ser a ell a qui va dirigir la petició. L’home va accedir a prestar a la jove el que li demanava i a més s’oferí a donar-li tota mena d’explicacions. Es posaren a parlar tan a gust que descuidaren fer-ho en veu baixa. L’encarregada de la biblioteca els va cridar l’atenció i els dos amants de l’enginyeria civil barroca tornaren els llibres i isqueren al carrer. Llúcia se sentia incòmoda amb la bicicleta, el casc, les alforges plenes i la roba suada. A més l’home anava vestit elegantment de carrer, no amb roba esportiva, i probablement feien un contrast curiós. Però la jove es delia per la conversa amb l’acompanyant  acabat de conèixer.  Parlaven de la ciutat de València que ella coneixia tan bé i sobre la que ell manifestava tant d’interès. Parlaven dels viatges que ell havia fet i de les ciutats on havia viscut. Parlaven dels avantatges de fer ciclisme. Palaven de la literatura que li agradava a ella i de la música que li agradava a ell. Sense que Llúcia se n’adonara —no s’havia preocupat  de pensar qui marcava el trajecte— havien arribat al cantó de la  plaça on ella vivia. 

El piano no sonà.