Fotos: RAFA MOLINA.ALACANT. Conta la llegenda que la deessa Atenea volia col·locar una enorme roca baix de la seua Acròpolis perquè estiguera més prop del cel. Però una notícia roïna va fer que se li caiguera la roca sobre la ciutat, formant el tossal de Licabetos. “Quan vas a Atenes no et porten a l’Acròpolis, vas al Licabeto que és d’on millor es veu l’Acròpolis. Si el castell de Santa Bàrbara és la nostra Acròpolis, el Tossal és el seu millor mirador”, conta devanit l’arquitecte Carles Gascó.
Al mateix centre d’Alacant es troba un enorme parc amb centenars d’arbres desplegats per casi 300.000 metres quadrats, encara que pel seu deteriorament sembla que no està dibuixat als mapes. A l’extrem del Castell de Sant Ferran -el cim del Tossal- s’escolta la remor de la ciutat, que sembla més allunyada encara que s’estenga als seus peus. A l’horitzó es veu des de la Serra de Bèrnia fins a la de Crevillent, reflectides a l’aigua lluenta de la badia d’Alacant. Al fons remata la panoràmica Tabarca, completant un skyline que fa reconeixible la ciutat i el seu entorn.
“A París tens Bellevue o el Sagrat Cor, a Roma Villa Borghèse... Amb estos exemples queda clar que l’accessibilitat és una excusa: l’has de fer accessible i la gent vindrà”, explica Gascó. “Escaleres mecàniques o ascensors, ben integrats amb l’entorn, facilitarien l’accés a persones grans o amb mobilitat reduïda. Fins i tot ho tenen a Mojácar”, afegeix la veïna Silvia Ponzoda.
“Jo crec que l’accessibilitat no és el kit de la qüestió. Si açò estiguera arreglat, la gent vindria soles, cinquanta escalons no paren tant a la gent”, apunta l’arquitecte Rubén Bodewig. Segons la també arquitecta -i veïna del Tossal- Esmeralda Salvador, “la gent desconeix este espai. Ací no hi ha res concret a fer i els espais no són atractius per a la gent”. “Este patrimoni de la ciutat no podem desaprofitar-lo ara. Sobretot els que tenim xiquets menuts, per què anem a esperar trenta anys a anar a Rabassa o al Parc Central?”, diu Gascó.
“El Tossal ja és terreny públic, no cal expropiar, ni requalificar, ni comprar res a ningú”, afegeix Salvador. “Sóc veïna del barri i estic enamorada de la meua ciutat, però em causa dolor vore l’estat d’abandonament d’un lloc tan privilegiat com este. Vull que siga un parc per a tota la ciutadania”. “Ha de tocar-se i fer-se amb cura, perquè el lloc genera rebuig. Si jo ensenye esta foto per a animar algú a vindre, qui ha de vindre a estar entre brossa?”, es lamenta Bodewig.
“Diuen que esta ciutat sempre ha tingut afany de mirar sempre cap a la mar. Ara han anunciat que faran el passeig marítim més llarg d’Europa, però els ciutadans no fem vida al costat de la mar, fem la vida ací”. Silvia Ponzoda pensa que “això és per als turistes, però els governs no pensen en els que vivim ací tot l’any. Per què el meu fill ha d’anar a un col·legi amb estes vistes meravelloses i envoltat en pins però no pot eixir perquè està tot fet una merda?”.
“Jo sóc veïna de Campoamor i el Tossal l’utilitze per a creuar cap a Sant Blai. Si es dissenyara bé, podria ser un element articulador i col·lector de la ciutat. Malauradament a les noves actuacions se segueixen treballant per pedaços. Ara s’està urbanitzant la falda del Tossal propera al Rico Pérez, però s’urbanitza la muntanya com si fóra un carrer més”. L’arquitecta Esmeralda Salvador apunta que “necessitem un disseny amb criteris de parc natural”. “Cal un estudi detallat de tot el conjunt perquè val la pena preservar espais que no cal que s’urbanitzen i potenciar aquells on poden haver nous usos. Per exemple no hi ha llocs per a l’esport quotidià o per a que els xiquets juguen”.
El col·legi de la Aneja pertany a la Universitat d’Alacant, el Conservatori i el Centre de Turisme a la Generalitat, el Castell de Sant Ferran a l’Ajuntament... Un puzle d’administracions que dificulta el canvi. Entre el Centre de Tecnificació, el barri de Sant Blai i el Conservatori, es desplega un bosc urbà i un poliesportiu abandonat, amb piscina i pistes esportives. “És una llàstima que en estos barris on no hi ha bons equipaments, açò estiga desaprofitat”, assenyala Silvia Ponzoda. “Si es tombara el mur, s’obriria el Tossal al barri”, afegeix Bodewig. “L’Ajuntament té recursos suficients per a plantejar un pla director i clarificar el que ha de fer cadascú amb la seua peça. I si no ho volen fer, que ho cedisquen a la ciutat”.
La zona més concorreguda del Tossal és l’skatepark, animat especialment per joves i estudiants Erasmus. Es troba prop de l’anomenat Parc Temàtic, ubicat a la falda del Tossal més propera a Campoamor, amb terrasses que dibuixen el plànol del País Valencià. “El mar mediterrani era un llac que es va fissurar un dia després d’omplir-lo”, conta Bodewig. “El parc temàtic és divertit, encara que trobe a faltar un espai espectacular on anàvem a menjar-nos la mona de Pasqua. Van tallar arbres per a plantar altres que tardaran uns trenta anys en ser igual d’alts”.
Encara i tot, les iniciatives ciutadanes per mantindre el parc no han parat. “Estos pinets els hem plantat amb l’associació Tres Tossals i baixem l’aigua per a regar des del col·legi”, conta Gascó. “Alacant Desperta també fa una bona faena, un festival cultural durant un cap de setmana de primavera que munta i desmunta sense danyar el patrimoni”, afegeix Salvador.
Un canvi lent que accelera els pensaments per a millorar el parc. Un Tossal accessible per a integrar-lo en els recorreguts quotidians de la ciutat -“Creuar de Sant Blai a Campoamor pel Tossal”, “Vindre caminant des de ma casa”-, per convertir-lo en postal de la ciutat -“Pegar-li la volta a tot el Tossal amb una anella”-, per gaudir del patrimoni de la ciutat -“Prendre una cervesa amb vistes als castells i la mar”, “Llevar les antenes dels dos castells”- i per a fer-ho en companyia -“Vore una pel·lícula a l’aire lliure al Castell amb ma mare i el meu xiquet. Perquè això voldrà dir que és un espai agradable i segur”.
