ALICANTE. Imagineu que el president Rajoy, d’ací a uns anys, des del seu retir santapoler, decideix posar-se en contacte amb Lorenzo Silva, per posar un exemple, i li dóna el guió d’una possible novel·la que narra les tribulacions d’un president en exercici, en un moment de crisi que podia haver situat l’Estat enmig d’una catàstrofe sense precedents, i descriu, pas per pas, totes aquelles coses que sembla que no s’ha explicat ni a ell mateix. Us ho imagineu? Bé, potser no, però estava intentant fer un símil amb el que enguany ha fet el que va ser 42é president dels Estats Units d’Amèrica del Nord, William Jefferson Clinton, Bill Clinton (Arkansas, 1942).
Vora 17 anys després de la seua destitució, en un procés en què allò que ara es denomina postveritat començava a mostrar les seues urpes de porcellana, i els eufemismes com a subterfugi no van convèncer la societat nordamericana que l’home i el president són dues persones diferents, i que un affaire mitjanament suau amb una becària era prou com per fer fora de la Casa Blanca la gran esperança blanca dels demòcrates, fregant els vint anys després d’això, amb una campanya infructuosa pel mig, per tornar a ocupar les antigues dependències del 1600 de Pennsylvania Avenue, a Washington DC, com a primer home de la Hillary Clinton, el president va cridar el novel·lista James Patterson (Newburgh, Nova York, 1947) i el va convèncer d’acompanyar-lo en la seua primera aventura literària.
El president ha desaparegut (The president is missing, editada en català per Columna i en castellà per Planeta) es presenta com un treball a quatre mans entre Clinton i Patterson, però ja en la seua coberta avisa: “El thriller que només podia escriure un president”. Aquestes paraules tant poden fer esment de la capacitat narrativa de qui ha convençut tot un país perquè li done les claus del maletí nuclear, com al morbo de pensar que un president (el president Clinton) explicarà allò que ningú més no pot saber.
I a això darrer juga efectivament la novel·la, però tot i el narrador en primera persona, en tot moment penses si la imaginació d’un bon productor de thrillers, com és el cas de Patterson, no serà prou per crear la versemblança suficient.
Al capdavall, com subtitulava Anthony Lane en la seua crítica al New Yorker, "The President Is Missing" conté la major part del que esperaria d'aquest duo: digressions politicohistòriques, barrejades amb metàfores, sobre com salvar el món. Però, per què no hi ha sexe?. Clinton/Patterson construeixen escenaris tan improbables per a l’aparició del sexe que no es fa difícil d’acceptar la seua total elisió. Però ja sabeu que les elipsis mostren no mostrant, deixant que el lector ompli els intersticis de la història al seu albir.
El motor argumental de la trama és la total dependència d’internet, i com això ens pot abocar en un holocaust cibernètic.
“Els Estats Units seran vulnerables a l’atac d’una manera que no s’ha vist mai abans. Les vostres defenses militars estaran al nivell del segle XIX contra uns enemics amb recursos del segle XXI. Com Rússia. I la Xina. I Corea del Nord”, especula un dels personatges la moralitat del qual és un mcguffin més de la trama, per després passar a enumerar totes les coses que no funcionarien en una societat que ha fet el pas definitiu i ja es troba en mans de les màquines, fins que arriba a la sentència definitiva, “I quant de temps pot passar una persona sense diners? I si la gent no té diners, com pot ser viable qualsevol sector de l’economia?”.
El president ha desaparegut és un compendi de valors nordamericans (honradesa, fermesa, capacitat de decisió, beisbol, família, religió, lleialtat,...) amb un pòsit progre (als states anomenat “liberal”) que els fa més digeribles, el que busca ampliar la nòmina de lectors més enllà de les fronteres continentals USA. Però el que el fa realment llegible és que es tracta d’un thriller d’espionatge canònic, escrit amb seguretat i estil, amb una construcció en forma de muntanya russa (disculpeu l’acudit fàcil), on els moments d’acció gaudeixen d’una seqüencialitat perfecta i un bon sentit del ritme. I on les digressions (encertades o no, assumibles o no, naïf o no) serveixen per definir els personatges, més que no com a discurs colonitzador. Jon Duncan és un president de pedra picada, capaç de recordar els seus temps com a soldat d’elit a Irak, les tortures a mans dels seus captors, la seua dona víctima del càncer, l’enfermetat que li enverina la sang i el fa dependre dels esteroides, la seua filla tot just eixint de l’adolescència, la lleialtat dels seus amics, la deslleialtat dels seus enemics polítics, i també de posar tot això en suspens, perquè el seu país el necessita amb tot els sentits sobre l’amenaça que els assetja.
Sí, un thriller que només podia escriure un president, però potser del president Clinton s’esperava una ficció amb altres elements.
