A vista d'ocell, el que segles més tard seria conegut com la planura de Giza semblava un verger, un espai de civilització al bell mig de la jungla més feréstega. Els enginyers s'havien entestat a reproduir amb exquisida exactitud el desig del déu Anu. La seua llei s'havia d'aplicar indistintament en tots els planetes que havien conquerit i havia de ser impartida per a tots exactament igual. «Així a la terra com en el cel» —ho havia deixat ben clar, mentre l'escrivà acabava de redactar-la. I així havia de ser.
Anu era un déu bo, tenia aqueix tarannà de pare protector que qualsevol déu mínimament assenyat —però sobretot el déu dels déus— havia de tindre i això el feia ser molt reflexiu. Potser massa per als seus generals, els quals assedegats d'acció es veieren obligats a menjar-se les ungles en més d'una ocasió; especialment quan Anu decidia d'interactuar amb les races d'éssers autòctons que havien sotmès. D'aquesta manera, tan peculiar —i alhora tan digna— d'exercir el poder, nasqué un cert intent d'entesa que el dugué a edificar piràmides als astres més tard anomenats Mart, Lluna i Terra, totes idèntiques a les piràmides de Nibiru. Però per què aquesta magnanimitat? Quins beneficis en podria obtindre? Senzillament, només volia establir un cert estatus de ciutadania entre els tots els ciutadans, lliures o no, d'arreu de la galàxia.
Una idea arriscada que, explicada així, despertava molts recels. La veritat era una altra de ben diversa. L'atmosfera de Nibiru no passava pel seu millor moment. S'havia afeblit moltíssim i la sequera de la darrera dècada podia posar el planeta contra les cordes. Nibiru era un planeta enorme amb una vegetació selvàtica que ho amerava tot. La vida fluïa pertot arreu i, malgrat l'escassesa de pluges, l'amenaça encara podia semblar una mica llunyana. Els generals d'Anu eren més partidaris d'organitzar operacions breus i després d'haver exhaurit tots els recursos del planeta conquerit, abandonar-lo a la seua sort, sense donar-ne cap explicació ni deixar cap rastre que poguera recordar que aquell planeta havia pertangut durant un temps a l'extens imperi dels anunnakis.
Afortunadament, no solament els generals estaven delerosos; també els constructors i els arquitectes l'aclaparaven amb nous projectes de construcció per a les colònies en el nou sistema solar. Especialment les del planeta blau. Uns projectes que foren aturats per una crisi de lideratge terrible, tan gran, que Anu es veié obligat a batre's a mort amb el seu rival més rebel, el déu Alalu. Superada aquesta prova de foc i, perquè ningú gosara mai més de posar en dubte les seues ordres, va decidir d'enviar els constructors més experimentats a les colònies perquè les dotaren dels millors edificis, perquè ell mateix, i la seua cort, pogueren estar-s'hi llargues temporades.
Els desitjos d'Anu es feren amb una perfecció increïble. Sobre la planura, aleshores encara tropical, les estreles de la cintura d'Orió havien estat escrupolosament materialitzades en tres piràmides fregades per un riu, el curs del qual havia estat escaientment desviat perquè es corresponguera amb el grup d'estrelles que freguen la cintura d'Orió. Una meravella que projectava el que passava sobre la colònia més important del planeta blau, cap al mateix cel, cap al mateix cor d'Anu. I no solament això. Les tres piràmides havien estat revestides per unes immaculades plaques de marbre blanc i coronades per una immensa bola d'or massís que feia de generador d'energia solar i abastia de llum i energia les piràmides i tots els accessos subterranis que les comunicaven. A més a més, estaven envoltades de llacs artificials i jardins d'una bellesa exuberant i comunicades amb la resta de l'univers per un portal interdimensional als mateixos peus del lleó gegant que custodiava l'accés a aquell incomparable conjunt arquitectònic. Un treball que arribava a la fi.
Tot havia estat preparat per a gran la visita. Anu no solia moure's de Nibiru, però la il·lusió de retrobar-se caminant en un altre planeta com si ho fera pels carrers de Nibiru, fou més decisiva que les seues temences i acceptà la invitació dels constructors. Amb tot enllestit, Anu es va posar el tratge d'explorador, el casc amb el respirador assistit i els propulsors, i com si es tractara d'un soldat més, es va preparar per descendir de la nau. Els generals —molts dels quals no estaven d'acord amb aquella forma de procedir—, l'acompanyaren i l'observaren en silenci. La nau es va aturar damunt la piràmide més gran i Anu, més sol que mai, es decidí a fer el salt. De sobte, s'obriren les comportes i es llançà de cap al buit. Obrí els braços i s'activaren els propulsors que el feren planejar i sentir-se lliure per primera vegada en la seua vida. Des del cel, les piràmides emetien una resplendor divina, gairebé angelical, visible des de l'espai. Lluïa el marbre blanc, però també les esferes d'or i les barres, també d'or, que les connectaven amb els acumuladors d'energia. Un estol de déus, sacerdots, generals, soldats i esclaus el miraven amb expectació, com si es tractara d'un entreteniment més, sense saber que aquella primera visita al planeta blau era alguna cosa molt més gran que tindria conseqüències imprevisibles.
A poc a poc, com si d'una ploma es tractara, s'anà aturant fins que els peus tocaren terra. En aqueix moment, tots els presents s'agenollaren en una reverència col·lectiva que li va glaçar la sang. El casc, el respirador i els propulsors ben bé podien haver-lo fet passar per una mena d'àguila gegant, però no volgué que aquella primera visita al planeta blau estiguera marcada per les aparences i es va llevar el casc i el propulsor. La llum del matí deixà al descobert les seues faccions d'home just, barbut i amb cabellera llarga entreverada entre el blanc i el gris i una pell llisa i blava. Amb parsimònia, s'apropà al jardí que hi havia just enfront de la gran piràmide, passà la palma de la mà acuradament per damunt les flors amunt i avall, la tancà i se la dugué al nas, per assaborir millor la flaire a herbes aromàtiques que se'n desprenia. Meravellat, per la subtilesa d'aquell perfum tornà a ficar la mà entre les plantes, però aquesta vegada n'agafà un grapat de terra, tancà el puny amb força, l'alçà en direcció al sol i cridà al vent amb totes les seues forces: «així en la terra, com en el cel!»
Tot seguit, un sentiment de joia envaí l'esperit dels presents i tots plegats, sobretot els esclaus, esclataren en un embriac de rialles, càntics i festes. Aquell viatge, aparentment sense importància, havia esdevingut la confirmació de la tria del planeta blau com a planeta refugi dels déus, però sobretot d'Anu, el qual hi tornava cada vegada que els constructors el convidaven, sempre sense saber que les seues anades i vingudes serien d'una importància cabdal en la història de les religions del planeta blau, anomenat «Terra» a partir d'aleshores.
