Comença el nou curs polític i nosaltres (mira que m’agrada això del plural majestàtic, digueu, pronuncieu en veu alta MAJESTÀTIC, i voreu que bé us quedeu) li fem un xapa i pintura a la nostra columna perquè no hi haja qui la reconega. De fet, no la reconeixerà ni google, perquè li hem canviat el nom i tot.
L’altre dia, escodrinyant per la xarxa assegut a la tassa del water (un dels llocs on més s’ha notat el declivi de la premsa en paper), em vaig trobar amb una resposta enmig d’una conversa tuitera que em va provocar una epifania. Algú li deia a la tuitera, l’ama del compte: “t’ha eixit un fil preciós”, recollons, com la tieta! Només fent doble l’el·la de fil, a qualsevol xicona fèrtil que porta un nou contribuent al poble li ha etzibat una frase com aquesta. En aquell precís instant vaig recordar que el que no és plagi, és robatori, i vaig decidir robar-li directament l’expressió com a nova capçalera de la meua columna d’opinió. I és que fa igual si el “fil” va de “escolta que sóc catalana de Burgos i a Torroella de Montgrí sempre m’han tractat de categoria”, de “el meus caps s’han desfet de mi perquè m’he queixat després de 96 hores seguides servint taules, que mira la senyoritinga, diuen”, de “zas en toa la boca, pim pam, bufa, quin paio, toca tela quina labia que té”, o de “Chiquitan chiquititan tan tan Que tun pan pan que tun pan que tepe tepe Pan pan pan que tun pan que pen Chiquitan chiquititan tan tan Que tun pan pan que tun pan que tepe tepe Pan pan pan que tun pan que pen Chiquitan chiquititan tan tan… tan”. “T’ha eixit un fil preciós”, que el mateix val per a twitter, que per a facebook, que per als comentaris d’una notícia al blog, al diari digital, o al cafè amb croissant del granier retransmès per instagram. “T’ha eixit un fil preciós” serà, des d’ara, el meu lema per parlar de qualsevol cosa que pague la pena parlar per aquí. Jo us faré una proposta i vosaltres decidiu per on fer un “fil preciós”: twitter, facebook, instagram… anem a donar-li una miqueta de sandunga a aquest espai privat i fer-lo públic amb una bona càrrega d’interactivitat.
Per a la primera suggerència vaig a parafrasejar una corrua de publicacions tuiteres sota l’etiqueta #ministrosueco: “Vaig a dir-vos una cosa. El primer ministres suec, des de 2014, Stefan Löfven, no té ni màster ni postgrau, de fet és soldador i sindicalista. I NO PASSA RES!”.
Ens hem encomanat d’una malaltia perillosa. No tothom que sap escriure és filòleg. No tothom que fa de la seua empresa un èxit és llicenciat en ADE. No tots els polítics han de ser postgraduats per la London School of Economics. Ens han venut una meritocràcia basada en els títols, perquè així ens poden vendre els títols, barats o cars, pagats amb bitcoins o amb sang als colzes, però venuts al capdavall. Per a un polític, la seua oposició, la seua prova primera és la seua trajectòria d’acció política, negociadora, la seua capacitat d’oratòria i de transmetre al ciutadà que farà per ell tot el possible per millorar la seua experiència de vida, individual i col·lectiva. Més enllà de la dicotomia weberiana entre el polític professional i el polític vocacional, el polític ha de representar la seua societat, tota.
En 2014, el politòleg i investigador Juan Rodríguez Teruel ja avisava en un article de premsa que s’estava tendint a demanar una sobrequalificació als polítics, de fet un reflexe de la mateixa societat que demana en una oferta de treball per a gestor bancari “llicenciatura o graduat en Ciències Econòmiques, màster en Direcció, tres idiomes, almenys 5 anys d’experiència en el sector, i menor de 25 anys”, això potser una paràfrasis… o potser no.
Aquest, el de la sobrequalificació, és un tret característic de les joves democràcies mediterrànies, quan al centre i nord d’Europa “només” el 77 % dels ministres després de la Segona Guerra Mundial, tenien estudis superiors, destacant en especial el cas de les democràcies escandinaves, on 1 de cada 3 ministres no han passat per la universitat.
Fins i tot de vegades aquesta sobrequalificació s’ha llegit com una mostra de classisme i baixa porositat social. El mirall que s’ha creat aquí, donant a entendre que tothom pot accedir als estudis universitaris en igualtat de condicions és fàcil de desmuntar quan s’estudia l’extracció social dels alts càrrecs de l’administració. Les oposicions per a aquests llocs són el filtre perfecte que no deixa passar nouvinguts. El currículum sociopolític pot compensar un currículum acadèmic minso, i encara que semble mentida, de vegades, que un polític només tinga experiència dins de l’estructura de partit, no ha de ser una rèmora.
Mireu al vostre voltant, i penseu en totes les persones en qui confiaríeu un càrrec públic, i si totes elles tenen un currículum acadèmic impecable.