Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

el conte del dissabte

El penal

27/01/2018 - 

Aquell carrer no tenia eixida, era de terra i quan plovia es formaven tolls on els xiquets jugaven amb el fang. Al fons del racó hi havia unes tanques fetes amb malles de somiers vells i canyes des d’on es podia veure un hort molt cuidat. La part dreta estava flanquejada per un alt mur emblanquinat fet de pedra. El racó es tancava amb una petita ermita on es venerava Sant Jeroni, adornada per una gran palmera i una fila d’arbres. En els bons temps els veïns es reunien a dinar enmig del carrer, fent una paella o una bona caldera  d’arròs amb fesols i naps  compartint el vi i el pa, en un ritual ancestral. Aquell barri, primer va ser alqueria àrab i després un poble de colonitzadors catalans que li van donar el nom i que va ser absorbit el 1882 per la força, sent a partir d’aquell moment un barri de València, encara que al final del carrer Major es podia llegir un cartell blau pegat a la paret que l’anomenava com a poble. 

Per la dreta aquella casa no mesurava més d’un metre setanta d’alçada, fa cent anys havia estat una més de les barraques que poblaven aquella part de l’Horta. Havia patit moltes transformacions però continuava sent xicoteta i freda. A l’esquerra estava adossada a una casa semblant, amb la teulada molt baixa i que també va ser barraca. El carrer tenia ara mig metre més d’alçada que la casa i per a entrar-hi calia baixar per una escaleta de tres graons xapada de retalls de taulells on hi havia un petit menjador amb una finestreta minúscula. En el racó podia veure’s un rebost amb alguns gots, tancat per una cortineta blanca acabada en un bonic brodat de punt de ganxo.

Tenia dues habitacions menudes a l’esquerra separades per una cortina de tela grossa on no hi havia cap armari, només uns prestatges encastats en la paret on guardaven la poca roba que tenien. Al fons pujant una altra escaleta s’arribava en una  habitació també molt petita on dormien dos dels seus fills en jaços fets amb matalassos de palla i tela a ratlles. Davant hi havia una cuineta amb una bomba d’aigua amb gust a ferro i al fons un corralet amb un excusat.

Vivien quasi sense res

Vivien quasi sense res, el marit estava tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis, penal que el règim utilitzava per a amuntegar a tot tipus de presos, tant de polítics com de comuns. Les condicions del penal eren infrahumanes. Un pres que va escapar de la presó amb vida va dir que havia estat alçada per la monarquia per a soterrar amb vida a qui per no ser covard no s’havia sotmès als poderosos. Al el penal hi havia més de quatre mil interns, estaven tan amuntegats que alguns havien d’estar drets perquè altres dormiren. 

Estava tancat per les seues idees socialistes. Se n’havia anat voluntari i havia passat la guerra al front de Terol sense haver enviat un cèntim. Tenia quatre fills i la fam es va acarnissar amb la seua família durant la guerra. Ella es buscava la vida per a alimentar-los i a vegades havia d’acollir hostes a la casa havent de dormir tota la seua família en la mateixa habitació.

Aquests eren mals temps per a la gent pobra. València era una ciutat en què imperava la misèria i el fang. La guerra havia acabat amb la majoria dels conreus i no hi havia cap economia que sustentara el treball dels pocs homes que havien quedat després de la contesa. 

Les humiliacions del penal havien acabat amb el poc que quedava després de la guerra

Quan va eixir de la presó ja no era el mateix, les humiliacions del penal havien acabat amb el poc que quedava després de la guerra. El vi i la desídia es van apoderar d’ell. Quan estava seré es guanyava algunes pessetetes com a obrer de vila, ofici en alça, perquè la majoria de la ciutat era una pura ruïna. La dona anava tots el dies a cosir a les cases d’algunes famílies adinerades del carrer Sagunt. A partir de llavors ja no hi va  faltar el menjar, però la guerra havia deixat empremta, els xiquets a poc a poc s’anaven oblidant de les bombes i la fam, però ell mai no va ser el mateix. La filla major tenia onze anys quan va començar el conflicte i des de llavors no havia tornat al col·legi. Mai no va aprendre a dividir ni a multiplicar, però sumant i restant va ser capaç de forjar-se un futur. Els altres germans eren encara més xicotets.

Aquesta història podria ser la de qualsevol dels presos del terrible penal de Sant Miquel dels Reis. El que va ser un preciós monestir medieval anomenat Sant Bernat de Rascanya i més tard reconstruït pel duc de Calàbria i la Virreina Na Germana  de Foix, es va quedar a mig fer i va ser acabat per a ser un dels presidis més ignominiosos de la història d’aquest país. Afortunadament ara és un esplèndid edifici renaixentista remodelat per a ser seu de la Biblioteca Valenciana. Però cada vegada que passege pels seus patis puc sentir els crits i els laments de tantes i tantes persones que van acabar la seua vida entre les seues pedres o van acabar sent una ombra de si mateixos. Aquell meravellós lloc que fóra una alqueria medieval i que va ser creat per a l’oració i el recolliment va ser profanat per unes autoritats que durant decennis han maltractat l’edifici més emblemàtic del nord de la ciutat.

Noticias relacionadas

next
x