El niu buit

—Com estàs, Joan? —s’interessava l’altre dia, amb amabilitat marca de la casa, el mestre, company i amic Enric Balaguer.

—Que com estic? Que no ho veus? Cada dia més jove! —li dic.

—Ja ho veig, ja! —replica ell, seguint el joc de la ironia amb immillorables reflexos—. No. De veres: com va tot, Joan?

—Xe! Beníssimament bé. No em puc queixar. Ja saps que soc «un consentit del destí»...

Entre fórmules de salutació i cortesia, accedim prompte al terreny de la confidència. La litúrgica encaixada de mans, un intercanvi de somriures i a penes un parell de colpets afectuosos al muscle són suficients per a recobrar complicitats i confiances gran reserva: d’aquelles que només s’aconsegueixen després de vint, vint-i-cinc o trenta anys d’amistat. El cas és que em sincere amb ell respecte d’una cabòria anímica que últimament em rondina pel cap:

—Mira: no ho sé... Diria que estic passant preventivament la síndrome del niu buit. El meu fill se’n va enguany a estudiar fora i, abans d’anar-se’n i tot, m’està costant un dolor fer-me’n a la idea.

—Xe, Joan! Però això és llei de vida, no? Els fills han de volar...

—Sí, sí, sí. Ho tinc clar, Enric! Però per més clar que ho tinga, ningú no m’estalvia la consternació de...

—Deixa’t estar, home! Deixa’t estar! Segur que la vostra felicitat, com a pares, serà poder admirar el vol del fill...

—Que sí, que sí, que sí! Tot el que tu vulgues. I més encara. Però no m’ho acabe. Se’m fa costera amunt això que el meu fill («el meu bebé», que li dic, a voltes, encara) se me’n vaja de casa. Tant, que no sé si estic passant ara mateix una espècie de dol anticipat.

—Calla, home, calla! T’adaptaràs de seguida, ja ho veuràs. I mira: ja tens tema per a un article. O per a un llibre. No fa molt en vaig llegir un que tractava precisament sobre això: sobre el trastorn emocional que comporta l’emancipació dels fills. Com es deia el llibre aquell? Ah, sí! Com em vaig separar de la meva filla i del meu quasi fill, de Lydia Flem, publicat en Alberdania.

—Lydia Flem, Lydia Flem...

—Sí: una psicoanalista belga, que viu a cavall entre Brussel·les i París... És especialista en Freud. I ha escrit, que jo li conega, almenys un parell de llibres amb molt d’èxit que estan traduïts al català: un sobre la pèrdua dels pares (Com vaig buidar la casa dels meus pares); i l’altre, el que t’he dit, sobre l’abandonament de la casa familiar per part dels fills.

—Ja saps que no crec massa en la psicoanàlisi, Enric. Sempre he pensat que més que no una ciència, això de Freud i la psicoanàlisi no passa de ser una simple parcel·la de la literatura. Vull dir: una excusa com una altra per a jugar un joc més o menys intel·lectualoide d’idees i especulacions...

—Sí. Però al final una pèrdua o un canvi important en la vida té sempre un impacte emocional. I escriure és una manera d’encaixar-lo, aquest impacte. Molta literatura (si no tota!) té l’origen en això, no? En la necessitat de verbalitzar les pèrdues que patim en la vida...

—La successió de pèrdues que és la vida —prove de precisar jo.

—Exacte! Però ja veuràs que el canvi també portarà coses bones. Una nova etapa, amb noves experiències, noves sensacions i noves formes d’estima.

—Això diuen... —somric, amb un deix de picardia—. Un amic d’Altea em va contar que el dia que va deixar el seu fill al pis d’estudiants de la ciutat on havia decidit d’estudiar la carrera, se’n va tornar cap a casa plorant pel camí com una criatura. I mira que ell no és gens de plorar! Em va dir: «El primer dia volia morir-me; el segon, ja em trobava millor; el tercer, ja em torbava quasi bé... I a la setmana, tot era pensar: “Xe, quina llàstima, que l’altre fill que tinc no se me n’haja anat, també!”» [Riem.] Però supose que tot això m’ho devia contar per a animar-me, només.

—Fes-me cas: escriu un article d’aquells que fas els dissabtes sobre el tema. T’ajudarà. I serà bonic. Podries titular-lo...

—«El niu buit».

—Sí. Per què no? Però no el faces massa llarg, eh? Que tu, quan t’hi poses...

Ara que m’he decidit a fer-li cas a Enric, no voldria desatendre’n el consell de la brevetat. I estalviaré, per això, divagacions innecessàries sobre l’angoixa de la recerca d’habitatge, el dilema entre el pis compartit i la residència d’estudiants, la complexitat de l’oferta de titulacions en matèria de dobles graus, la cotització creixent i minvant d’unes universitats (i unes ciutats) i unes altres, la tempesta emocional que per a la majoria de les famílies comporta el procés de (re)ubicació dels fills estudiants, l’inevitable efecte papallona que es deriva de cada decisió que els joves prenen, l’intens tractament mediàtic que tenen les proves PAU per contrast a aquest altre procés d’elecció d’universitat i canvi de residència (com si les PAU foren el final de tot i no tot just el principi!), les disfuncions que es produeixen en algunes universitats de la Xarxa Vives pel que fa a la inexistència d’oferta de docència en valencià (per a segons quines titulacions), la influència decisiva que en el moment de l’elecció té la imatge i la informació que cada universitat projecta des del seu web institucional...

Hauré de deixar per a una altra ocasió el comentari que segurament mereixeria el pes determinant que ha arribat a tenir en el cas del nostre fill (per a desestimar-la, a pesar que era la primera opció!) la imatge que projecta una universitat pública valenciana que ofereix —no és de creure, però els ho puc jurar!— un pla d’estudis amb assignatures de «Primer», «Primer», «Segon», «Tercer», «Habitació», «Cinquena», «Habitació» i «Cinquena». El meu fill es va trencar les banyes provant d’aclarir què devien ser aquelles misterioses assignatures «Habitació» en el complex pla d’estudis del doble grau que li interessava... «Són potser assignatures que t’esperen en una “habitació» metafòrica, per a fer-les en qualsevol moment mentre passes de curs en curs?», hi vaig arribar a pensar, quan m’ho va explicar. Fins que, esgotades totes les hipòtesis, el meu fill va decidir consultar aquella mateixa pàgina del pla d’estudis en castellà, i va poder aclarir que «Primer», «Primer», «Segon», «Tercer», «Habitació», «Cinquena», «Habitació» i «Cinquena» no era sinó el resultat d’una traducció automàtica i aberrant de l’original castellà «Primero», «Primero», «Segundo», «Tercero», «Cuarto», «Quinto», «Cuarto» i «Quinto». Ja s’entén: «Cuarto», «Habitación»...

—És que no ho sé evitar, Enric. M’ixen llargs, els articles. En un món en què tot funciona una mica a esguitons, cada vegada m’agrada més fer els papers llargs, amb pista per a enlairar el discurs.

—Doncs prova d’apuntar només la idea essencial: l’argument força, el pensament nuclear, l’explicació clau. I prou.

Ho vaig entendre de seguida. I ara que li faig cas al mestre, company i amic Enric Balaguer i em vull fer avant a escriure un article sabàtic sobre la síndrome del niu que imminentment se’ns buidarà, prenc consciència que l’únic ingredient realment imprescindible que potser val la pena de ser compartit i observat en aquest sentit és el record entranyabilíssim d’una carta que ma mare em va escriure un dia, ja fa temps, quan era jo qui estava estudiant a Itàlia. Devia tenir jo, en aquell moment, si fa no fa, l’edat que ara té el meu fill. Algun any més, potser. És una de les poques cartes que conserve de ma mare: la guarde materialment, físicament; però també al cap i al cor. I venia a dir-me, ma mare, en aquella carta adreçada al fill que aleshores aprenia a volar fora de casa: «Aprofita-ho molt, fill. Aprofita-ho. Aprofita cada moment que ara vius. Perquè només això —saber que n’aprofites i n’assaboreixes cada instant a Itàlia— ens compensa del buit que ens fas a casa.»

Ara sé comprendre el veritable abast d’aquelles paraules de ma mare. I vull pensar que aquest de ma mare que ara faig meu deu ser un sentiment universal, fonamental, incisiu, honest, humaníssim. Un sentiment difícil i profund, compartit ara mateix per milers i milers de famílies (només cal pensar en la xifra de 22.404 alumnes inscrits enguany en la PAU) que al setembre encetaran l’aventura del vol universitari dels fills: «Aprofita-ho molt, fill!» «Aprofita-ho molt, filla!» «Vola, vola, vola!» «Vola alt i lliure, fill!» «Vola pel cel blau de la llibertat, filla!» «Les ales esteses: cavalca el vent, travessa els núvols, albira el mar!» «No ho oblides mai, fill: la teua felicitat serà sempre la nostra felicitat» «Ves tranquil·la, filla: que el pare i mare et guardaran el niu, si mai vols tornar.»