El Mumo

No sé com, un dia vaig aconseguir esborrar de la memòria el record del Mumo. Però ara ha tornat a mi amb força: amb una inopinada i sorprenent vigència. Ha estat amb ocasió d’una conversa mantinguda  amb l’inefable novel·lista, periodista i manifasser Víctor Labrado sobre les Bubotes. Sospesàvem l’oportunitat (o no) de fer servir, al costat d’aquesta denominació que ha fet fortuna, Bubota, altres formes alternatives, igualment vives en la tradició oral: Buberota, Mumota, Momarota, Mumerota, Mumorota, etc.  I, quan me n’he volgut adonar, m’he sorprès a mi mateix confessant-li, a l’amic Víctor:

—Sense anar més lluny, a ma casa sempre hem fet servir una abreviació de Mumota o Mumorota: el Mumo. I, mira si és veritat, que jo mateix, quan era xiquet, el vaig arribar a veure, el Mumo! T’ho podria jurar...

Em sentia parlar i no m’ho podia creure, que poguera estar dient allò en veu  alta. Ostres! Si em punxen, no em trauen sang! Per sort, Víctor —això és un amic— va fer com si no ho haguera sentit i va fer retornar la conversa cap a terrenys estrictament etnopoètics i filològics, d’on mai no hauria hagut d’eixir-se’n:

—També hi ha qui en diu la Marmorta o, fins i tot, la Maremorta. I aquesta forma, Maremorta (que trobe que es diu per la Vall d’Albaida) potser aporta la clau de l’origen del nom Mumorota. Ja saps que en mallorquí ma mare es pronuncia mumare. I de mumare hauria derivat l’augmentatiu mumorota...

Però jo no li parlava a Víctor del nom, sinó de la cosa. I aquesta n’havia estat la confessió sortosament desapercebuda: «Jo, quan era xiquet, el vaig arribar a veure, el Mumo.»

Perfectament recorde ara el dia que —efectivament— vaig tenir la visió del Mumo. Era jo un xiquet menut, de quatre o cinc anys, potser. I es veu que els majors me’n van inocular la por: «Si et portes malament, se t’emportarà el Mumo.» «Acaba’t l’arròs o vindrà el Mumo i sabràs.» Ui, ui, ui! El Mumo! El, Mumo! El Mumo!» Tanta era la por que es veu que va començar a niar dins del xiquet que jo era, amb aquella amenaça del Mumo, que un dia, per fi, el vaig arribar a veure i tot. Físicament, vull dir: materialment, sobre la paret, enmig de la penombra de l’habitació compartida amb el meu germà major, a la Carbonera. Hi insistisc: ho podria jurar! 

Primer en vaig intuir la presència. I una glopada de pànic va començar a envair per dins el meu cosset d’infant. També l’esperit, a mitjan fer, se’m va amarar de por. No sé com ni per què, però en aquell moment vaig comprendre que si deia les vocals més obertes i simpàtiques —la a, la e i la i—, no hi passaria res. Per contra, si gosava pronunciar una vocal fosca i tancada —la o o la u—, el Mumo, irremissiblement, se m’apareixeria. I qui sap què em podria fer.

Així, sense poder-me adormir, vaig anar mussitant, amb veueta infantil, des del llit estant, enmig de la fosca, vocals amables, permeables, innòcues. «Aaaaa.» «Iiiii.» «Eeeee.» «Aaaaa.» «Eeeee.» «Aaaaa.» «Iiiii.» «Iiiii.» «Eeeee.» «Aaaaa.» Fins que en un intent de coratge i rebel·lia contra la pròpia por, em vaig decidir a fer la prova de trencar el tabú que jo mateix m’havia imposat. I, a pesar que la por em tenia agafat ben fort amb les seues tenalles, em vaig atrevir a temptejar el destí. I vaig gosar pronunciar la vocal tancada, opaca, tenebrosa, fosca, prohibida, fatal: «Uuuuu», vaig deixar anar, en veu molt, molt, molt baixeta...

Mai no ho haguera fet, perquè l’efecte d’aquella gosadia meua va ser espaordidor! Encara no havia acabat d’articular el meu «Uuuuu» que el Mumo es va fer present a l’habitació, amb forma d’ombra enorme, a la paret, amb ulls grisencs, igualment descomunals i horripilants. I em va retrucar, amb un crit esfereïdor —infernal!— que encara ara, milanta anys després, em fa vindre la pell de gallina:

—Uuuuuuuuuuuuuh!

Supose que vaig cridar, lògicament espantadíssim. O potser ni tan sols això. Tal volta, senzillament, vaig tancar fort els ulls i em vaig girar de costat, amb la infantil confiança que les coses que ignorem —que ja no veiem ni sentim— potser deixen d’existir per sempre mai més.

Tanmateix, hi era. Realment. Corpòriament. El Mumo estava allí, a la paret d’aquella habitació de la infantesa ara reconvertida en traster i magatzem de llibres: una ombra negríssima, perfectament definida sobre la calç del llenç de la paret nua que hi havia entre la finestra i l’armari. 

Mai més no se’m va aparèixer: mai. Va ser només aquella única volta. Degué tractar-se d’una al·lucinació infantil, induïda per la por i l’obsessió del Mumo que els majors em van induir? Segurament. No dic que no. O, tal vegada, un somni confós amb la realitat en la cartilaginosa fragilitat de la imaginació d’aquell infant fantasiós que jo devia ser? També podria ser. Però el fet és que, si més no en el record —per tercera volta estaria disposat a jurar-ho!—, el Mumo hi era: monstruós, feréstec i amenaçador sobre la paret de l’habitació. 

Potser ha arribat el moment de poder-ne compartir el testimoni. Perquè darrere del fet d’haver vist el Mumo directament, cara a cara i en persona —sense filtres, enganys ni boirines—, tot són ben mirat avantatges. D’entrada, perquè el dia que per fi arribe «el gest adust que tot ho acaba» —per dir-ho a la manera de Lluís Llach—, ja sabré perfectament l’aspecte que tindrà la por del no-res decisiu, abismós, sempitern, definitiu, absolut. I, en segon terme, perquè des d’aquell dia vaig començar a aprendre d’evitar, en la mesura del possible, paraules com por, dol, mur, brut, dur, bluf, brusc, puny, luctuós, dolor o mort; i, al mateix temps, a fer-me’n decididament partidari d’altres com mar, cel, rialla, estimar, família, mare, pare, germà, fill, Mediterrània, Àngela, Altea, vida, alegria.

Sí. El vaig veure. Jo vaig veure el Mumo, de xiquet. I és potser per això que encara ara soc una mica més de Terra o d’Ai, mamà! que no de SloMo: com soc també més de la dignitat i la transparència que no del truc o del tuf. I és que —que volen!— em fa l’efecte (amb perdó) que la destinació a «productores» de quasi dos milions d’euros de recursos públics (1.903.338,01 €, per ser exactes), a la salut del Benidorm Fest, d’un pressupost total de 3.300.000 € (968.000 € dels quals, per cert, procedents de les arques de la Generalitat Valenciana)... Em fa l’efecte, dic, que la destinació a «productores» d’aquesta bimillonada, tenint com tenim (exsangüe) el teixit industrial discogràfic i audiovisual valencià, i considerant igualment els impostos valencians que ja d’ofici es destinen a finançar RTVE a través dels pressupostos de l’Estat, no deixa de ser —ai!— un truc que fa una mica de tuf.

És un fet: el Mumo existeix. I mai no descansa.