X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 26 de marzo y se habla de PP ALICANTE elisa díaz cohousing PIMESA benidorm altea

café del temps / OPINIÓN

El món per un forat

16/03/2019 - 

«Tranquil: amb els periòdics d’avui s’embolica el peix de demà», és la frase que tendien a recordar els polítics de la vella escola, per relativitzar les crítiques o les notícies adverses, estridents, escandaloses. I és ben cert: això que avui és actualitat roent, demà és a penes record vague, oblit complet. Menudències. Paper per a embolicar peix.

Les passions, les frustracions, els delits i les quimeres d’ara demà seran demà una hipòtesi imprecisa. Un deix de memòria. El no-res, potser. «Dins de cent anys, tots calbos!», cridàvem els xiquets quan volíem fer encendre Vicenta el Marinero, un personatge entranyable i popular d’Altea, que s’enrabiava cada volta que sentia dir aquesta tètrica, cavernosa, resignada i desconfida expressió popular. I ara recorde que el meu fill, quan era menut, em preguntava: «Papi, hui és més antic que demà?» «Sí, fill», li havia de contestar. I  ho feia amb la nítida i terrible consciència el dia d’avui, si es vol mirar així, no és sinó l’antiguitat del deia demà. 

«Som l’arqueologia de demà.» Aquesta és la reflexió existencial que, sense voler, em va brollar a la superfície del pensament mentre admirava, dimecres, la col·lecció de fotografies de l’enginyer Francisco Mira a la Casa de Cultura de Guardamar. A les vuit de la nit havia d’intervenir en un acte del cicle «Descobreix una obra. Art en Valor», organitzat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert (en col·laboració amb l’Ajuntament de Guardamar, l’Institut d’Estudis Guardamarencs i l’Associació Cultural la Gola de Guardamar), sobre —precisament— aquesta singular col·lecció de fotografies. Però per una volta en la vida, hi vaig arribar amb temps. I a les set ja estava franquejant la porta, per comprovar que l’acte era, en efecte, en aquell edifici del carrer Colom, núm. 60. 

—Xe, Joan! Ja has arribat... Que prompte! —em rep el somriure generós i amatent de Marylène Albentosa.

—Ja ho veus: m’estic fent vell, i arribe amb temps als llocs! —bromege.

—Passa. Passa al piset. Que així et mostre l’exposició de les fotos de Mira.

Jo no ho sabia, però el nostre acte del «Descobreix» del Gil-Albert s’havia programat precisament a la mateixa sala d’exposicions de la Casa de Cultura on a penes fa un parell de setmanes s’havia inaugurat l’exposició «Empremtes del temps», amb pergamins medievals restaurats per l’Institut Valencià de Conser­va­ció, Restauració i Investigació, i una mostra ben nodrida de la col·lecció fotogràfica de l’enginyer Mira.

—Mira, mira, mira... —m’invitava Marylène, amb el seu somriure permanent i un punt d’orgull i lògica vanitat pel treball ben fet—. Ha quedat molt bé, l’exposició. I les fotos són espectaculars. No saps tu quina emoció teníem, a mesura que les anàvem descobrint en les plaques de vidre! És una passada...

En efecte: és una passada. Una veritable passada. Si la fotografia és una expressió artística fascinant i prodigiosa que permet capturar i veure el món per un forat, la seducció d’aquesta art augmenta quan «el món» en qüestió és alhora tan pròxim i tan llunyà com el que ha quedat fixat en la col·lecció fotogràfica de l’enginyer Mira, conservada a Guardamar del Segura: pròxim, perquè és el mateix espai, el mateix lloc, la mateixa geografia on ara ens trobem; llunyà perquè els més de cent anys de distància temporal configuren un autèntic abisme entre la nostra realitat i la dels espais, els paisatges, les escenes i les persones fotografiades.

—Xe, tu! Mira el rostre d’esta dona... I els vestits! Si em dius que és d’un poblet recòndit de Bolívia, d’Hongria o d’Albània, t’ho creus, no? O, si no, esta altra: no em digues que no sembla d’una tribu d’aquelles!

Poc a poc, anem recorrent tota la sala, admirant les desenes de fotografies emmarcades i acuradament disposades per les parets de la sala. Poc a poc vaig quedant fascinat per aquelles fotografies. I pels comentaris de la tècnica de Cultura:

—Veus? Estes fotos són de la reforestació del Benacantil, que també la va fer ell. Són fotos molt xules de l’Alacant d’ara fa més de cent anys. I no es coneixen. Mira esta: la Cara del Moro. I tot pelat, baix. La reforestació del Benacantil crec que la va fer Mira l’any 1912. Tu compta!

Mire en silenci la fotografia. Pense una volta més en l’Alacant que hauria pogut ser, i en el que és... I continuem passejant per l’exposició:

—Això deu ser Novelda —continua informant Marylène—. Estan traent els filets de la flor del safrà...

—Quina canya! La flor del safrà...

—Sí... Mira. I esta foto també és espectacular. És de la romeria de la Mare de Déu al Fondó de les Neus. Està tot el poble! I com que els vidres dels negatius són tan grans, la resolució és impressionant. Si l’amplies pots anar mirant una per una totes les persones del poble!

—Flipant...

En un moment determinat, els meus ulls es troben amb els d’una dona rigorosament vestida de dol, que posa asseguda al costat d’una dona prou més jove, amb vestit clar. Sobre la cama dreta té asseguda una xiqueta. Porta una arracada a l’orella esquerra. La cara i el front i el coll els té plens d’arrugues. Somriu amb una dentadura irregular. Potser li falta alguna peça dental. Sembla molt vella. Però la llum dels ulls i la foscor dels cabells encara poc canosos delaten que, en el moment de la fotografia, potser en realitat no devia tindre molt més de quaranta o cinquanta anys. 

—Quines coses, eh? En aquell temps, una dona de quaranta o cinquanta anys ja era una vella! —li dic, a Marylène.

—Sí... 

—Per cert, Marylène... Està mirant-nos! 

—Tens raó —riu ella.

És veritat. Rigorosament veritat. Aquella dona vella, vestida de dol, amb els ulls plens de vida, ens mira. Obertament. Descaradament. Qui devia ser? Com li deien? Era del mateix Guardamar? A qui devia haver estimat? Quins delits i quins secrets conservava? Quins vicis, quines passions; quines pors, quines esperances? Quines quimeres, quines frustracions? Per qui era el dol que portava? Li agradava sentir el vent de la mar de a la cara? Quina veu tenia? Com devia sonar, en els seus llavis, el valencià que segurament parlava? La dona del seu costat era la seua filla? Potser la xiqueta era neteta seua? Quantes històries d’aquesta col·lecció fotogràfica mereixen ser contades, reviscudes, redimides? 

Li sostinc la mirada uns pocs segons a la dona de dol, que no deixa de mirar-me amb insistència des de dins de la fotografia. Té tanta llum de vida als ulls! Evoque així la cèlebre escena del «Carpe diem» en El club dels poetes morts, magistralment interpretada pel malaguanyat Robin Williams en el paper del professor de literatura John Keating: «Mireu aquests cares del passat. Les heu vistes, sí; però no heu parat a mirar-les!», adverteix el professor Keating als seus joves alumnes. «No són diferents a vosaltres, veritat? I ara estan creant malves: criant malves! Compreneu? Però si hi pareu atenció encara podreu sentir la veu que comunica el seu llegat: “Carpe diem... Aprofiteu els moment, joves! Feu que la vostra vida siga extraordinària!”»

—Mira: ja ha arribat Rafael Garay. Deixa’m presentar-vos... —trenca Marylène.

De seguida arriben també Josep Candela, de l’Institut d’Estudis Guardamarencs; Francesc Aracil, de l’Associació Cultural la Gola; i Pilar Gay, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Guardamar. I va congriant-s’hi també una molt nodrida assistència de públic, que ompli completament la sala, a pesar que és dia de Champions, i el Barça se la juga contra l’Olimpique de Lyon.

Abans que l’especialista en col·leccions fotogràfiques Rafael Garay comence la seua conferència sobre el caràcter extraordinari de les fotografies de l’enginyer Mira, Francesc Aracil, Josep Candela, Pilar Gay i jo mateix fem unes breus intervencions introductòries, i ens deixem fer, juntament amb el conferenciant, les habituals fotos institucionals, amb una càmera rèflex professional i tres o quatre mòbils.

No ho puc evitar: quan mire el foradet de l’objectiu d’un d’aquells mòbils que ens estan retratant, intente reconéixer qui hi pot haver a l’altre costat. Conjecture qui mirarà els nostres rostres dins de cent o cent cinquanta anys, potser amb la mateixa estranyesa amb què jo he mirat, fa un moment, el rostre de la dona endolada amb els ulls plens de vida. A través del foradet de la càmera d’aquell mòbil he volgut albirar com serà el món de dins de cent o cent cinquanta anys. Però el flaix m’ha encegat i res no he pogut veure amb claredat... Vull dir: que no. Sóc absolutament incapaç d’imaginar com serà el món de dins d’un segle, o un segle i mig. De la mateixa manera que la dona de dol que m’ha mirat des de la fotografia difícilment no podia imaginar com havia de ser el nostre món d’ara. Tampoc l’enginyer Mira devia sospitar la importància documental del seu llegat fotogràfic? Què en quedarà, en el segle XXII o XXIII, dels milions i milions d’instants vitals que col·leccionem en discs durs, memòries digitals, núvols virtuals o el gran aparador d’Instagram? Qui s’atreveix a conjecturar com serà l’arqueologia digital del dia de demà? Què se’n salvarà de l’oblit complet? Els rostres i els esperits del món futur, a l’altre costat del forat fosc del temps, podran escoltar el llegat de la nostra veu comunicant el llegat sempitern? «Carpe diem... Aprofiteu els moment, joves! Feu que la vostra vida siga extraordinària!», els hi interpel·larem. I la qüestió principal: seran tan badocs de fer-hi tan poc cas com nosaltres, quan se’n sentiran interpel·lats?

Qui ho sap, tot això, i allò... Jo no, clar. Jo només sé que, des de dimecres, allà on vaig m’acompanya la mirada remota d’una dona de dol. I que la llum dels seus ulls és exactament la mateixa llum que veig reflectida dins dels meus, als matins, davant l’espill, quan m’afaite. No ho sé... Potser resulta que una manera interessant i recomanable d’atrapar el moment i aprofitar-lo —de sentir que la vida és, certament, una meravella fugaç i extraordinària— consisteix, precisament, a visitar la Casa de Cultura de Guardamar, al carrer Colom núm. 60, per admirar l’exposició «Empremtes del temps». Certes formes de la felicitat —o l’estranyesa— rauen en la il·lusió d’atrapar instants de la vida. «Carpe diem». O el món per un forat.

  

next