Recorde que, quan érem estudiants, l’amic Toni Devesa i jo solíem cantar un parell de velles cançons de Joan Manuel Serrat, més o menys barrejades en una sola, quan les coses ens anaven malament i els atzars de la vida s’entossudien a submergir-nos dins del tarquim del caos, el desordre, el desconcert, la infortuna o la desgràcia. Aquelles velles cançons de Serrat que nosaltres capciosament entremesclàvem —«El món està ben girat» i «Això s’està ensorrant», crec que es deien, tots dos del disc Fa vint anys que tinc vint anys— venien a dir: «El món està ben girat. / Llevar-se és una aventura. / No té cap gust la verdura / i, parlant, la gent no s'entén. // Això s'està ensorrant. Afanya’t i vine. / Et truco d’una cabina, / l’única que funciona a la ciutat. / Deixa-ho córrer tot. / Surt de la petxina / i afanya’t, que farem tard.» Mentre cantàvem, réiem, Toni i jo. I l’humor, així, ens redimia de les penalitats.
Ara que, gràcies a la contumaç i reincident generositat del director d’Alicante Plaza («el mai no prou ben ponderat Miquel González», que en diria l’inefable Juan Carlos de Manuel), encete una nova temporada de col·laboració setmanal en aquesta tribuna, em venen ganes d’anar a trobar l’amic gran reserva que és Toni Devesa i de cantar amb ell a ple pulmó —abraçats tots dos, com en aquelles anys verds de joventut— les velles cançons de Serrat: a pesar que el Noi del Poble-sec ja fa anys que pot dir que fa vint anys que diu que fa vint anys que diu que fa vint anys que diu que fa vint anys... Perquè la sensació és, certament, inevitable: «el món està ben girat» i «això s’està ensorrant». Només cal referir topònims omnipresents en els telenotícies —com ara Rússia, Ucraïna, Líban, Israel, Palestina, Gaza o Iran— per a constatar que l’estiu no ens ha salvat de l’aberració, la misèria, la mediocritat, l’obscenitat, l’ominositat i la indigència.
Però no és tan lluny on volia anar, ara que reprenc la seguida d’aquest sabàtic «Cafè del temps», sinó a una escala molt més pròxima, immediata, domèstica. Vull dir: que entre valencianes i valencians, també sembla últimament que el món «està ben girat», i que el trellat que ens hauria de caracteritzar «s’està ensorrant» a la carrera. Pense, per exemple, en la mesura implementada —amb eficàcia incontestable i velocitat administrativa de vertigen— pel Govern de la Generalitat Valenciana, d’estendre «urbi et orbi» certificats de valencià de nivell C1 a tot/a fill/a de veí/ïna que haja obtingut una nota mínima de 7 en batxillerat o en l’examen de valencià de la Prova d’Accés a la Universitat (i un certificat de nivell B2 als qui hagen aprovat amb una nota inferior). És, sens dubte, una d’aquelles notícies que m’han deixat amb l’ull quadrat. La mesura, prevista en l’article 16 de la Llei 1/2024, de 27 de juny (la denominada «Llei de Llibertat Educativa») farà possible l’extensió inopinada i immediata d’un total de —es diu fàcil!— 337.000 títols, tenint en compte que la revalidació s’ha arbitrat (en la disposició transitòria tercera de la Llei 1/2024) amb caràcter retroactiu fins al curs 2009-2010. El mateix president de la Generalitat, Carlos Mazón, hi treia pit en un tuit publicat des del seu compte personal en la xarxa social X: «Desde mañana mismo, sin burocracias ni tasas, podrán descargarse su título de reconocimiento del valenciano los estudiantes de secundaria y bachillerato desde el curso 2008-9. Por justicia, por mérito y sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo.», es vantava el president, en el seu perfecte castellà.
Hi ha qui s’ha encés com un misto, davant de tan desconcertant mesura i d’una tal declaració per part del Molt Honorable President. Un servidor, que és un perfecte ignorant de les coses importants de la vida, desconeix quants anys exactament són el «demasiado tiempo» d’imposició del valencià a què es deu refereix el senyor Mazón. Però em sembla poder deduir que la imposició del valencià, si és que mai s’ha produït, deu haver sigut ben curta i magra. Inferior en el temps, en qualsevol cas, als cinquanta anys. Perquè cinquanta anys són, precisament, els que el nostre president va complir el passat mes d’abril. I, a ell, aquesta «lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo» sembla que no li ha interferit massa ni el desenvolupament personal ni el professional: fet i fet, ha arribat a ser president de la Diputació d’Alacant, primer, i president de la Generalitat Valenciana, tot seguit, sense necessitat d’haver aprés a parlar amb un mínim de fluïdesa la llengua pròpia —i oficial— del mateix poble que governa. Com a «imposició» deu ser una imposició de les de fer riure: una imposició de vull i no puc, de la mata morta, de pa i peixet, de mata cagada, si se’m permet dir-ho així. I el mateix president Mazón n’és la demostració més flagrant, perfecta i irrefutable.
Però tornem a la mesura de les revalidacions amb una nota de 7 en el batxillerat o en la PAU. Fa ganes de riure, també —si l’assumpte no fora per a plorar!— observar en aquests dies la vacil·lant reacció crítica dels partits polítics que conformaven el Govern del Botànic i que ara exerceixen l’oposició. Entre altre coses perquè —qui viu quant veu, Senyor!— resulta que la inversemblant pensada de revalidar un nivell de valencià C1 als qui hagen tret un 7 en batxillerat... Va ser en realitat seua! Convé recordar-ho i dir-ho: aquesta demencial, esbojarrada i massiva convalidació de títols que s’està produint aquests dies per aplicació de la Llei de Llibertat Educativa —també dita Llei Rovira— pren base en la delirant proposta que ja al seu dia van fer Compromís i PSOE en aquest mateix i idèntic sentit. Difícilment, per tant, PSOE i Compromís poden ara criticar una mesura que el mateix Botànic, per boca de l’aleshores consellera d’Educació Raquel Tamarit i de la consellera de Justícia i Administració Pública Gabriela Bravo, van defendre a capa i espasa contra el criteri sensat dels sindicats majoritaris, dels especialistes universitaris i, en general, de tota la gent que en aquelles alçades de la pel·lícula encara demostrava conservar un mínim de trellat en relació amb les regulacions raonables del sistema educatiu.
Perdonen vostès, però no puc evitar imaginar-me l’escena, en una reunió al voltant d’una taula, mentre els responsables del nou Govern planificaven el text i els detalls de la referida Llei 1/2024, de 27 de juny:
—I si posàvem en la Llei la boutade de regalar el C1 de valencià a canvi d’un 7 en el batxillerat?
—Sí, home! Ens linxarien...
—Que no, home, que no! Que això és un proposta que ja van fer els del botànic?
—Què? En «serio»?
—Sí!
—No m’ho crec...
—Que sí, home, que sí! Mira! —i algú mostra una notícia digital en la pantalla d’un mòbil.
—Ostres! Que fort! Pos posem-ho, nosaltres, dins de la Llei! Ja sabràs si ens divertim...
—Sí! Es quedaran de pasta de moniato, els botaniquets, quan es troben la seua pròpia proposta dins de la nostra Llei de Llibertat Educativa!
—I si són valents, que la critiquen! Com han de criticar-la, si era una proposta seua?
—Va sí! Sí, sí, sí! Posa-ho, posa-ho, posa-ho. Serà per a badar-se de riure, la cara que posaran...
Creure que l’expedició inopinada de més de tres-cents trenta mil títols de valencià contribuirà a millorar la salut lingüística del país és tan ridícul com ridícula seria la idea de revalidar uns altres tres-cents trenta mil títols de B2 i C1 d’anglés a totes les personetes que des del curs 2009-2010 van traure un 7 o més en la corresponent assignatura de batxillerat (o en la PAU) i tot seguit sostenir que «per justícia, per mèrit i sobretot per convivència i reconeixement» les valencianes i els valencians per fi hem aconseguit millorar generalitzadament les nostres competències en l’idioma de Shakespeare i Newton.
I mentrestant —mentre assistim estupefactes a la plena coincidència de criteri entre PP, Vox, PSOE i Compromís en açò de les revalidacions ecumèniques dels títols de valencià— la llengua es dessagna i les actituds lingüístiques s’envileixen. Feia anys que no em passava, però en menys d’una setmana he hagut de sentir en carn pròpia la violència verbal de dos personetes amb un molt qüestionable sentit de l’educació que m’han disparat a la cara, amb indissimulada i feridora acritud, el clàssic i despòtic «En castellano!» després que jo m’haguera adreçat a ells en la llengua de Martorell, d’Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, d’Estellés, del Botifarra i de mon pare i ma mare. La meua primera llengua, vaja. Amb una particularitat afegida: que l’un i l’altre impositor lingüístic em van esputar els seus respectius «En castellano!» des dels seus llocs professionals d’atenció al públic en serveis oficials. Exactament: darrere del mostrador d’una oficina de correus i a l’interior de la consulta del servei d’urgències d’un centre de salut.
En el segon cas, de més a més. El metge en qüestió, quan després de la sorpresa inicial vaig provar de fer-li entendre amablement —i amb el millor dels somriures que tinc en cartera—, que més enllà de la flagrant, il·legal i inadmissible conculcació de drets lingüístics que estava perpetrant amb aquell exabrupte, com a metge potser hauria de tenir present que una comunicació amable, empàtica i eficient amb els pacients és sens dubte essencial per a l’òptima i humana pràctica de la medicina, l’home va i se sent encara legitimat a informar-me, amb un marcat accent estranger: «Mira! Si ací no teniu metges vostres, d’ací, i heu de vindre a llogar-me a mi, no és el meu problema...»
Em punxen i no em trauen sang! Sobretot perquè al llarg de l’estiu he estat seguint amb interés —i, de vegades, amb no poca incredulitat— la controvertida qüestió de l’aplanament de la Generalitat en el contenciós administratiu presentat al seu dia per la Universitat Miguel Hernández (amb diners públics!) contra la implantació i el normal desenvolupament del Grau de Medicina en la Universitat d’Alacant... Com si sobraren metges! Com si no hi haguera universitats privades (contra les quals curiosament no s’ha querellat mai, el rector de la UMH) que també ofereixen des de fa anys estudis de medicina (però només a aquell que se’ls poden pagar)!
En fi! Que porte uns dies que em venen ganes de telefonar al meu amic gran reserva Toni Devesa per quedar amb ell, abraçar-lo i demanar-li de cantar junts, a pulmó ple: «El món està ben girat. / Llevar-se és una aventura. / No té cap gust la verdura / i, parlant, la gent no s'entén. // Això s'està ensorrant. Afanya’t i vine. / Et truco d’una cabina, / l’única que funciona a la ciutat. / Deixa-ho córrer tot. / Surt de la petxina / i afanya’t, que farem tard...»
Sort que per fi és octubre. I que la nostra mar i les nostres muntanyes tenen la llum que tenen. I que la bellesa —com el cant, com l’humor, com l’amor, com la felicitat imprevista— redimeix pregonament totes les penalitats de la condició humana.