El mestre Oriola

Dimarts va començar a circular la notícia, com la pólvora, per tots els grups de WhatsApp compartits amb amics músics: «Ha faltat el mestre Jesús Juan Oriola.» I els comentaris de condol, amb l’indefectible «DEP», s’hi anaven succeint amb un estrany sentiment solidari de tristesa, enyor i gratitud.

El mestre Oriola va ser el director de la banda de la Societat Filharmònica d’Altea entre els anys 1983 i 1998. Més de quinze anys. I amb la seua obsessiva —i inesgotable— capacitat de treball en classes, reunions i assajos va fer possible un temps decisiu per a la cultura musical d’un poble com Altea. Per això, a la nit del mateix dimarts, quan va acabar l’assaig de la banda —de la banda de la Societat Filharmònica d’Altea: la seua banda— sense pensar-ho ni buscar-ho, instintivament, els músics amb una certa edat ens vam anar buscant amb la mirada i vam acabar fent rogle just al costat de la tarima del director: el lloc que durant tants anys va ocupar el mestre Oriola. I allí, com per propiciar la catarsi, l’actual mestre, l’amic Rafa Garrigós, ens va deixar caure:

—I com era el mestre Oriola? Què recordeu d’ell?

Ho necessitàvem. Necessitàvem fer l’exercici solidari del record del mestre ara traspassat. Evocar el temps (les anècdotes, les circumstàncies, les il·lusions) que vam compartir amb Oriola durant més de tres lustres per ratificar-nos en el consol que, dels anys passats —de la vida viscuda— ens resta almenys el benefici de la memòria: com si el record compartit ens poguera redimir d’alguna manera del dolor punyent per la pèrdua irreversible amb què, a poc a poc, es va escrivint el camí de l’existència humana.

—«Quan vaig arribar ací no tocàveu un pimentó. Açò semblava Casa Pepe. Però al final, vau sentir la camiseta!» —s’arranca Lluís Candela, amb un somriure farcit d’enyorança, esforçant-se maliciosament a pronunciar totes les esses sonores de la frase com si foren esses sordes, a la manera del carismàtic parlar apitxat que feia servir el mestre Oriola. I tots recordem que, efectivament, «no tocar un pimentó», «semblar Cassssa Pepe» i «sentir la camisssseta» eren expressions que Oriola solia fer servir adesiara en els assajos.

—Quan va arribar ací a Altea, tenia només vint-i-vuit anys. Però es feia de respectar tant que semblava que en tinguera més de quaranta! Amb la barba, el vestit sempre tan formal, la corbata, aquell aire tan seriós, tot el món parlant-li de vosté... —hi incideix Vicent.

—Era increïble, aquell home! —rememora Isa—. El rellotge no tenia prou hores per a ell. A qualsevol hora, si veia un músic parat a l’escola de música, l’agafava i li deia: «Vine cap ací i repassarem el paper. I hala! Allí el tenia, estudia que estudia: fins que li feia traure tots els passatges!»

—Mai no en tenia prou! —corrobora Miquel Alcalde—. Es posava a parlar de música, i de la banda, i s’emborratxava. Se li podien fer les tantes de la nit!

—Era, era... No ho sé: era un fanàtic de la música! —sentencia Diego.

—Sí! Jo tinc gravada a imatge del mestre Oriola, just abans del Certamen de Juliol a València, amb el front tot empastifat amb una substància blanca indefinible. I diu: «És que vinc de la capella de la Plaça de Bous. I açò és cera d’un ciri de la Mare de Déu. M’hi he persignat i m’he refregat la cera al front:  perquè ens done sort!»

—Si no, quan vam fer el viatge aquell d’Holanda, a Leeuwarden: que vam fer un total de sis concerts sense repetir cap peça! Tot el viatge assaja que assaja... Veges tu quina necessitat teníem, de no repetir cap peça! —evoca Carme.

—I tu, Joan, què recordes del mestre Oriola —em demana el mestre Garrigós.

a

I, entre el tsunami de membrances que em ve al cap, elegisc no sé per què la següent:

—Recorde que els dimarts o els dimecres, no sé ara quin dia era, el mestre Oriola passava pel pis d’estudiants que teníem llogat a l’avinguda d’Alcoi d’Alacant, perquè anàrem amb ell a l’assaig de la banda. I allà que anàvem, amb el seu Renault 18 ranxera (de color verd), Ximo, Jimi i jo: d’Alacant a Altea i d’Altea a Alacant, a mitjan setmana, per a no faltar a l’assaig. A pesar que els divendres mai no faltàvem, eh? I durant el viatge, nosaltres normalment callàvem. I ell, vinga parlar de música, i de la banda, i dels músics, i de les obres que estàvem muntant, i dels compositors, i del pròxim concert, i del pròxim certamen... No et pots imaginar la passió i la intensitat amb què el mestre Oriola vivia la música i això dels certàmens! Si no em falla la memòria, per aquell temps estàvem assajant per a la final del «Certamen de la Comunitat Valenciana», que se’n deia, «en primera categoria» (com ell s’hauria encarregat de precisar). Havíem guanyat el Certamen de la Diputació d’Alacant «em primera categoria» i ens corresponia, per això, representar Alacant per a competir contra les bandes guanyadores de València i de Castelló, també «em primera categoria». I en aquella època, ja ho saps, les bandes de València jugaven en una altra divisió, molt superior a la nostra. I la banda de Carlet, que és la que va guanyar aquell any el Certament de la Diputació de València, era, de fet, una banda excepcional. Una banda «d’Especial», que se’n deia. Uf! De tot això fa ja prop de quaranta anys!

—Conta, conta, conta...

—En fi... El cas és que tu no saps l’obsessió que vam arribar a tindre, totes i tots els músics, amb la banda aquella de Carlet! Que si Carlet açò, que si Carlet allò; que si han llogat no sé quins músics de la Municipal de València, que si portaran de lliure un arranjament de Romeo i Julieta de Prokófiev... El mestre Oriola no sé com ho feia, però ens contagiava fins al moll dels ossos aquell fanatisme seu per la música, i pels premis, i pels certàmens. La qüestió és que, en un d’aquells viatges que vam fer amb ell per anar a assajar, tornant a Alacant des d’Altea a les tantes de la nit, el mestre Oriola va i planteja: «Joan, si guanyem el Certamen... Si guanyem el Certamen... Si guanyem contra Carlet... No creus que li hauríem de botar foc al poble? Seria una cosa tan gran i tan important que ho hauríem de celebrar botant-li foc a tot el poble!

—Fotre!

—Sí. Així vivia el mestre Oriola la música, el món de les bandes, els certàmens... I a força de treball, i treball, i treball; i d’assajos i assajos i més assajos —parcials, individuals, generals, per cordes...—, arribada l’hora de la veritat, la banda simfònica d’Altea (ell ens va avesar a dir-ne així, «la banda simfònica») va fer una actuació memorable a Sogorb. Jericó, de Bert Appermont, recorde que vam tocar de lliure. I...  Allò va ser increïble! Vam guanyar el primer premi, per davant i tot de la totpoderosa banda de Carlet.

—I li vau botar foc al poble!

—No, però poc va faltar...

No? No ho sé. O sí! Potser sí... Perquè en aquell temps —ara que ho puc valorar amb una mica de perspectiva— el mestre Oriola sí que va aconseguir que al poble d’Altea es calara un foc mai no vist abans: no un foc que eixia teulades amunt, ni balcons i finestres enfora (a la manera del foc de la Roma de Neró), però sí un foc que a poc a poc va anar cremant silenciosament en l’emoció i en la mentalitat —al cor i al cap— de la gent. De fet, a l’èxit d’aquell primer premi en el Certamen de la final valenciana a Sogorb caldria afegir les quatre medalles d’or i la menció d’honor obtingudes amb ell en les edicions de 1985 i 1989 del World Music Contest de Kerkrade (Holanda), els primers premis (sempre en «primera categoria», eh?) en els certàmens de la Diputació d’Alacant de 1986 i 1988, els primers premis en el Certamen Internacional Ciutat de València de 1987 i 1990, o el primer premi en el Certamen de Campo de Criptana de 1994...

Tanmateix, em sembla fora de dubte que el més important premi que el mestre Oriola va aconseguir guanyar per a la «banda simfònica de la Filharmònica» d’Altea —hi vull insistir— no va ser el de cap d’aquells certàmens, sinó, precisament, el d’aquell foc que eufòricament cremava per dins: el de la revolucionària conflagració que va ser capaç de catalitzar en el conjunt d’un poble com Altea al voltant de la música. Tots coincideixen a valorar-ho així en els missatges obituaris que han volgut compartir en els respectius grups de WhatsApp o per xarxes socials: «A Altea, en la Música (que és com sempre se n’ha dit popularment de la Societat Filharmònica: «la Música»), hi va haver un abans i un després del mestre Oriola.» Amb ell no solament es va començar a fer el Concert de Nadal, o la recollida d’educands, o les Setmanes Musicals de Santa Cecília, o el concert de música festera, o —posem per cas— la diversificació d’agrupacions i la creació de la primera orquestra, sinó que es va poder dignificar, en primer lloc, la mateixa idea de «banda de música simfònica» (amb l’estrena d’obres noves, la introducció de nous instruments de percussió, l’ampliació de repertoris i l’exploració de músiques modernes, etc.), i de retruc, també —o sobretot— la dignificació de l’ofici i la professió de músic.

No fa ni una setmana que algú em va comentar —ara no sé recordar qui— que s’estava preparant un llibre sobre la gent d’Altea que es guanya professionalment la vida amb la música. I qui n’havia tret el compte sostenia que hi havia prop d’un centenar de persones que en els últims quaranta anys s’havien dedicat professionalment a la música, amb casos tan absolutament extraordinaris com el de Júlia Gàllego, Jaume Francesc Ripoll, Jimi, o el Josep Vicent, el director de l’ADDA. «Altea és que és la Llíria del sud!», s’exclamava. I tenia raó. Tot gràcies al mestre Oriola, que li va botar foc al poble i va fer que cremara ben alta la flama de la dignitat i la passió per la música com un camí alt —fascinant i digníssim— d’ocupació del temps vital.

Ara que la mort del mestre Oriola ens pessiga amb força en un lloc imprecís i íntim de les entranyes, és potser el moment de reconèixer que el foc que ens va encomanar —aquella ardor, aquella fervor, aquella vehemència— crema encara en l’herència de l’actual banda d’Altea, feta quasi tota de músics nous que no l’han arribat a conèixer sinó com a referent llegendari, però que no deixa de ser, d’alguna manera, sempre la mateixa banda: la seua banda.

Com explicar amb paraules, als nous músics, les sensacions viscudes amb el mestre Oriola en la nostra adolescència i primera joventut, quan per primera volta vam comprar un gong per a tocar —ja veus tu!— una obreta exòtica com Expo 70, acostumats com estàvem a tocar només que pasdobles, sarsueles i arranjaments de música popular d’orquestra? Com expressar-los ara l’emoció de tocar en aquell temps una peça com Maram, de Jef Penders, amb bateria i tot? «Jazz! Estem tocant jazz en la banda!» La fantasia d’obres recurrents en el repertori, com Cap Kennedy, de Serge Lancen; o Cançons de mare, de Rafael Talens... La delicada meravella de la Symphonie de l’Eau, també de Lancen... La força imponent d’obres com la ja citada Jericó, de Bert Appermont; la Symphony for Band, de Jerry Bilik; la Simfonia núm. 2, de John Barnes... L’orgull d’estrenar en la processó del Cristo un nou vestit fosc amb elegant corbata roja (en comptes de l’antic vestit d’aviació i la sòbria corbata negra); el goig de poder acudir per fi als concerts i als actes del carrer amb «uniforme complet... sinse gorra!»; l’aventura dels viatges amb autobús a Holanda (tots vestits amb samarretes dissenyades per Pepe Azorín!) en un temps en què més de la meitat dels músics no havien passat mai més amunt de València; les inoblidables gires per Galícia; l’emoció dels primers concerts de Nadal al Cine Municipal, en què els «efectes especials» no passaven de ser globus, confetis i serpentines llançades des de les velles bambolines del Cine per davant d’un decorat amb un poblet nevat que llogàvem a València, i una màquina de fum emprada al Benidorm Place que mai no acabava de funcionar; la il·lusió de cada nova estrena, que sempre s’anunciava amb l’altisonant advertiment en el programa: «Estrena mundial»; l’estrena de les primeres composicions de Jimi; les innovadores tècniques de màrqueting que fèiem servir per a anunciar els concerts, amb els altaveus de la megafonia del futbol emprats a l’Ajuntament i instal·lats damunt del sostre d’un Seat 133 groc que ma mare em deixava; la satisfacció dels primers assajos al nou local social de la Filharmònica; l’aventura de la participació en el programa de televisió Gente joven, amb tots els integrants de la banda escampats ací i allà pels mítics estudis de Prado del Rey; l’enregistrament d’un «LP» i «cintes cassete» als estudis Tabalet d’Alboraia...  

Maria Santíssima! Quantíssimes coses vam viure, aquells quinze o setze anys, amb el mestre Oriola! No és de creure que, de tota aquella vida, només en puga quedar ara el rastre eteri d’una memòria llanguida, fràgil, imprecisa. I no és de creure, entre altres coses, perquè no és veritat: perquè, a més de la memòria, en resta, també, el foc. Tot un poble botat en flames per amor a la música... i el reconeixement agraït per un mestratge que —no solament al centenar de músics professionals—, d’alguna manera, ens va canviar a tots la vida.

Descanse en pau mestre. Tornarem a trobar-nos un divendres, a l’assaig. Farem perquè caiguen totes les muralles de la mort i de la vida: exactament com aquella volta a Sogorb, en què la caiguda de les muralles de Jericó que les trompetes i la percussió van emular va ser causa i anunci de tantes altres muralles caigudes al poble d’Altea —on encara flameja ben viva la seua memòria. Ja li dic, mestre: tornarem a trobar-nos divendres, a l’assaig. En el cel de la música.