«El menester fa fer.» La frase em va eixir instintivament, espontàniament —sense saber com— el passat dimecres, mentre passejava pels carrers d’Altea amb Jaume Llinares, l’alcalde. Vam coincidir en una de les activitats programades en el marc de Com Sona l’ESO i, tornant a casa amb les respectives famílies, com que anàvem en la mateixa direcció, vam tenir l’oportunitat de comentar distesament l’espectacle increïble que feia un moment havíem tingut l’oportunitat d’admirar a la plaça dels Esports: més de mil cinc-cents adolescents ballant entusiàsticament balls tradicionals, juntament amb un parell de centenars de professores i professors, i no pocs espontanis i espontànies indígenes.
—És impressionant! Impressionant! Quin projecte més ben parit! —m’exclamava, jo, absolutament admirat—. No ho puc evitar: m’esborrone! Açò de Com Sona l’ESO és la demostració millor que, quan les coses es fan ben fetes, les criatures trauen de dins el bo i millor de la condició humana. M’emocione! M’emocione, de veres... M’emocione, perquè l’espectacle de totes les xiquetes i tots els xiquets ballant amb il·lusió i alegria infinites és preciós, clar. Una autèntica apologia de la vida! Però m’emocione també perquè fa recuperar l’esperança en un sistema educatiu millor, una formació millor, una societat millor, un futur millor...
—Sí —ratificava Jaume, l’alcalde, amb un somriure amable i satisfet—. És un projecte emocionant de veritat. I únic, no? Trobe molt curiós que un projecte com aquest no es faça en altres llocs. Es podria exportar, crec. Perquè no sé si hi ha cap altre país del món on organitzen res que es puga comparar a Com Sona l’ESO...
I va ser just en aquest punt de la conversa que em va brollar, des del rerefons anímic més instintiu, la vella dita en qüestió:
—Ai, amic! «El menester fa fer»...
Ja Carles Ros, en el seu Tractat d’adagis i refranys valencians de 1736, recollia aquesta unitat fraseològica tan nostrada: «Lo menester fa fer.» Es tracta, fet i fet, d’una parèmia perfectament coneguda al llarg i l’ample del nostre domini lingüístic, que apareix recollida en repertoris fraseològics tan diversos com el de Joan Amades, Sebastià Farnés i Anna Parés a Barcelona (1951, 1992 i 1999), Joan Farell a Sabadell (1989), Adolf Gisbert a Godella (2011), Jesús-Emilio Hernández a Albal (1980), Francesc Romà a Alacant (1989), Josep Sanchis a Ontinyent (2007), Jordi Raül Verdú a Alcoi (2010), José M. Aparicio a Alzira (1999), José Gargallo a la Vall d’Uixó (2008), Henri Guiter a la Catalunya Nord (1969), Josep Joan Llàcer a la Marina Alta (1985), Ramon Ruyra a Blanes (1919), Estanislau Alberola i Manuel Peris a València (1928), Joan M. Borràs a Castelló de la Plana (1933), Miquel Plana i Teresa Puntí al Banyoles, Vicenta Adell a Paiporta (1997), etc. I admet, encara, un possible complement en formes com «El menester fa fer i l’ànsia fa filar» o «El menester fa fer i el desfici fa filar».
—Què vols dir, amb això que «el menester fa fer»? —vol saber Jaume, l’alcalde, mentre passegem.
—Vull dir que no em sembla casualitat que un projecte tan extraordinari com el de Com Sona l’ESO s’haja creat al si del sistema educatiu valencià i, de més a més, des de la iniciativa cívica i professional, al marge de les institucions públiques oficial —vaig anar improvisant el discurs—. Diria que la anormalitat cultural, lingüística, política i identitària que patim en un país com el nostre genera reptes monumentals per al sistema educatiu. I que les mestres i els mestres que tenen una major sensibilitat i creativitat (que coincideix que són sempre les mestres i els mestres amb un major compromís professional i cívic!) reaccionen d’una manera senzillament admirable: amb idees sorprenents, meravelloses, sensacionals. Modèliques. Úniques al món! Però que és per això: perquè «el menester fa fer».
—Tu creus? —fa com que dubta Jaume, per invitar-me a aprofundir en la reflexió.
—No ho sé. Diria que sí... Si ho pares a pensar, al País Valencià, a més d’inventar i consolidar un projecte tan excepcional Com Sona l’ESO, hem estat també capaços d’inventar un fenomen educatiu lúdic i festiu també únic i extraordinari en el marc europeu, com són les Trobades d’Escoles en Valencià.
—Cert! —assenteix l’alcalde.
—I, posats a traure pit, podríem també esgrimir, en el mateix paquet, que el major concurs literari educatiu d’Europa (i segurament del món!) s’ha ideat i s’ha gestionat també ací: com un projecte de les mestres i els mestres, al marge de les institucions oficials. Dis-me tu a quin altre país del món s’organitza res que s’assemble al Premi Sambori, amb una participació de més cent mil estudiants cada any...
—Tens raó... —admet l’amic Jaume, sense deixar de somriure.
—Perquè som un poble tan especial, som capaços de fer coses tan especials! —prove de concloure—. Jo no sé si som prou conscients del fenomen, però en els últims cinquanta anys les valencianes i els valencians hem estat protagonitzant una de les aventures més extraordinàries (culturalment i educativament parlant) de tota l’Europa occidental: la de la reconciliació amb la pròpia llengua, amb la pròpia tradició literària i la pròpia tradició cultural; la de la vivificació, la modulació i l’elevació, sense complexos, d’una veu pròpia en la complexa simfonia de la humanitat —li argumente, sense estalviar recursos dialèctics de grandiloqüència—. I això, a pesar que el franquisme i el feixisme sociològic mai no han deixat de viure entre nosaltres, i a pesar que mai no hem pogut aconseguir del tot un consens últim i definitiu per la llengua, per la cultura, per la democràcia, per la civilitat: un gran pacte pel trellat del poble valencià. Tu ja m’entens...
—I tant... —sense deixar de somriure.
—Doncs bé: diria que la nostra singularitat com a poble té un efecte evidentíssim en el sistema educatiu. I que l’amor a les paraules i el compromís cívic dels mestres es tradueix, en el nostre cas, en un estímul impagable que propicia un plus d’esforç, de generositat, de creativitat, d’il·lusió, de ganes, de responsabilitat... Tu saps quina responsabilitat i quines ganes de fer les coses ben fetes demostren tots els mestres que han vingut ací a Altea aquests dies a acompanyar els adolescents?
—Sí... Podria ser: podria ser... —m’accepta l’amic Jaume, encara amb el mateix somriure afable, comprensiu, amatent.
—És això: «El menester fa fer.» I les mestres i els mestres valencians han fet, i estan fent, coses fantàstiques que ningú més no ha sigut capaç de fer en cap altre racó del món!
No sé si Jaume, l’alcalde d’Altea, va quedar o no convençut d’aquesta improvisada teoria. Vull dir: que ara mateix no sabria dir si el seu somriure afabilíssim —còmplice, indulgent, amical, bonhomiós, permanent— delatava una plena coincidència d’idees o si, senzillament, responia a la comprensible felicitat i serenitat que li deu reportar en aquests dies de final de legislatura el fet de no tornar-se a presentar a la reelecció, i poder-se sentir finalment alliberat de les enormes responsabilitats que el càrrec d’alcalde d’Altea li deuen haver comportat personalment en els últims vuit anys de gestió intensa, generosa, esforçada, absorbent, productivíssima.
No ho sé: no ho puc saber. Sé, només, que al sendemà, dijous, encara em vaig poder regalar el plaer incommensurable —inenarrable!— d’assistir a l’assaig general del concert del Com Sona l’ESO 2023. I que l’actuació em va semblar, senzillament, brutal. Bru-tal! Bru-tal! Bru-tal! Puc jurar —i jure— que ni un concert de The Rolling Stones, ni de Bruce Springsteen, ni de U2, ni del Sursum Corda no seria capaç, probablement, d’emocionar-me tant com ho van fer els joves adolescents de Com Sona l’ESO. Perquè l’espectacle de mil cinc-cent ànimes tendríssimes cantant, rient, ballant, plorant, abraçant-se i sentint d’una manera absolutament compenetrada —«donant-ho tot»— en un espectable total de llum, dansa, música, imatge, cant i dramatització ompli fins els espais més pregons de l’ànima humana. De la meua, si més no. La persona més feliç del món, era el títol de l’espectable. I, certament, admirant-los —admirant-lo, aquest espectacle—, em vaig sentir exactament així: feliç, inopinadament feliç, immensament feliç; feliç fins al desbordament, fins al moll dels ossos, fins a l’estremiment de la pell, fins a l’aigua als ulls i la imminència del plor. Feliç: absolutament feliç per saber que, a pesar de tots els pesars, els nostres adolescents —com diu la cançó «Lluna Mediterrània»— de cap de les maneres no renuncien a «somniar un món millor». Feliç. Optimistament feliç: perquè tinc per a mi que, mentre hi haurà mestres que creguen en la música i la paraula com a clau de progrés i de millora social, i mentre hi haurà joves disposats a creure en un futur més just, més culte, més solidari, més humà i més alegre, serà ben nostre el benefici de l’esperança. Feliç, dic: perquè embegut aquests dies de l’esperit del Com Sona l’ESO a Altea, justament d’acord amb els valors de l’espectacle La persona més feliç del món, ni tan sols no em cal ja aquesta íntima esperança de futur en l’amor per la llengua, la llibertat i l’estima a la gent... Tot afegint la meua veu a la del cor dels més de mil adolescents —entre els quals, la meua filla—, em venen ganes de proclamar: «No em cal un futur amb tu: només un present ben intens!»
Sí... «El menester fa fer», diu que. I per damunt de tots els menesters que ofereix el nostre país confús i perplex, les mestres i els mestres han fet possible un projecte sensacional, espectacular, superb, entendridor, fascinant, prodigiós. Meravellós. Màgic. Únic. Es diu Com Sona l’ESO. I enguany ha tornat a Altea.
Sospite que l’amic Jaume Llinares, alcalde d’Altea, en deu ser perfectament conscient. I que potser per això no deixava de somriure’m bonhomiosament dimecres, mentre enraonàvem, tornant a casa. Contagiat com jo per l’alegria, la vitalitat i la il·lusió dels mil cinc-cents adolescents que aquests dies han omplit les places i els carrers d’Altea, em fa l’efecte que, també ell, en algun instant, devia sentir-se «la persona més feliç del món». I no sabria imaginar, per a un servidor públic, un més bell final de singladura.
