ELX. Tenim la Basílica de Santa Maria a la nostra esquena, però unes xiquetes que passegen amb el seu pare acaben de xopar-se com si estigueren a la platja de Santa Pola. Unes fonts d’aigua juguen amunt i avall amb la gravetat i li donen vida a la Diagonal de Palau. La vida que dóna la font a la plaça contrasta amb les passives restes de muralla de la ciutat.
Fragments de torre medieval emergeixen des del subsòl de la plaça, consolidats amb dificultat per uns moderns blocs de formigó. Ací no hi ha trampa ni cartó. “Hi ha dos formes de treballar: el purisme absolut de no tocar res i que no ho entenga ningú o fer xicotetes interpretacions perquè la gent ho entenga. No es tracta de refer l’edifici, sinó fer intervencions on es note què és nou, permetent a la gent llegir l’edifici”, assenyala l’arquitecte José Amorós.
Amorós i J. J. Fructuoso signen el projecte de rehabilitació de la plaça del Palau d’Altamira, també conegut com l’Alcàsser de la Senyoria, inaugurada el 2006 amb motiu de la visita de la Dama d’Elx a la ciutat. Amb l’enderrocament del barri de Filadors, la ciutat recuperava una postal que feia segles que havia perdut: el Palmerar al cor de la ciutat. Ara des de la mateixa plaça de la Basílica es contempla l’horitzó infinit de palmeres, tota una porta verda emmarcada per les restes de la muralla islàmica. Davant les muralles, una grada amaga una desena de sortidors que refresquen l’ambient quan el sol més cou. Tota una escenografia històrica desplegada tant per al passeig diari com per a les representacions de Moros i Cristians de les Festes d’Agost, quan es commemora l’arribada de Jaume I a la ciutat.
Però tota escenografia té la seua tramoia i ací està baix terra. Amb la declaració de la Festa d’Elx i el Palmerar com a Patrimoni de la Humanitat l’any 2000, el govern de la ciutat va decidir construir aparcaments subterranis per acollir els milers de turistes que esperaven. Però quan es va picar terra a les portes de l’Alcàsser va vindre la sorpresa. Ara la primera planta de l’aparcament l’ocupa el MAHE, el Museu d’Arqueologia i Història que també es va inaugurar amb la visita de la Dama d’Elx, deixant emergir les restes de la muralla cap a la plaça.
L’edifici delata el seu ús previst: un forjat de cassetons –el típic de tots els subterranis, conformat per una retícula amb buits que distribueixen millor les forces- cobreix tot el sostre del museu. El paviment és roig –encarnat a Elx- i fa destacar totes les peces arqueològiques. El recorregut es converteix en un viatge en el temps: des del Baix Vinalopó prehistòric fins a la colònia grega d’Illici, passant pel poblat iber que va picar la Dama d’Elx.
Un gran mapa estès al terra dóna l’accés a la exposició del MAHE. Com si fores un tombatossals, es pot trepitjar un a un tots els jaciments que alimenten la col·lecció del museu, conformada per la iniciativa de tres homes: Aureliano Ibarra Manzoni, Pedro Ibarra Ruiz i Alejandro Ramos Folqués. Sis sales separades per vidre donen una visió total del passat elxà etapa a etapa. Però en cada època s’encripta una distribució secundària: a l’esquerra de la sala s’exposa la vida, amb uns lluminosos expositors que llueixen vasos ceràmics, rituals de bellesa i elements de decoració. A l’ala dreta la mort, amb una llum més tènue per a reproduir a escala real les diferents formes de soterrar segons la cultura de bronze, ibera o romana.
Un passeig de segles acompanyat de vídeos i il·lustracions que recreen l’estil de vida de cada època. Restes d’animals domèstics de la prehistòria, gerres decorades amb divinitats alades i serps o enormes caps de bous i lleons dels ibers ajuden a entendre el passat de la ciutat que trau el cap per la finestra: la muralla de la plaça arranca des de les galeries del museu, a més de dos metres de profunditat. Problemes d’humitat han assecat les làmines d’aigua que reflexaven els llençols medievals i multiplicaven el seu efecte.
Un aqüeducte del segle XVII guia el trajecte fins a l’Alcàsser de la Senyoria, la segona part del museu on es conserven les restes de la ciutat des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. El palau, a més de residència dels senyors d’Elx durant segles, ha arribat a ser fàbrica de fils i presó. Una suma d’usos desentranyada per l’arquitecte Antonio Serrano Bru. “El resultat és dos projectes distints però físicament units. Amorós i Fructuoso utilitzen una planta d’aparcament per a transformar-la en museu i permetre les vistes a les ruïnes de la muralla i jo projecte al castell”, assenyala Serrano Bru. “Bàsicament vam mantindre les estructures i vam afegir un cos per aprofitar l’espai expositiu i el pati d’armes”, segon recull una publicació d’Àlex Segarra.
Ara la casa dels Altamira llueix íntegra la porta islàmica de la ciutat, un enorme bastidor d’una desena de metres que constituïa el principal accés a la Vila des del Vinalopó. L’altra peça fonamental és la Torre de l’Homenatge, on durant uns mesos del 2006 es va custodiar la Dama d’Elx. Este estiu el MAHE i l’estudi Cota Cero treballen en el redisseny de l’exposició de l’Alcàsser –des del segle XV a l’edat contemporània- per centrar-se en l’etapa ibera. El primer pas per arropar la joia de l’art ibèric que hui en dia només és recordada per una rèplica exacta. Un objecte que abans amagava ofrenes als difunts però ara encisa amb els seus ulls entornats des que un llaurador se la va trobar el 4 d’agost del 1897. 121 anys després, el MAHE li està preparant la tornada a casa.
