El Mahe i la història d’Elx

Un passeig pels carrers del Raval i del barri de Sant Salvador d’Elx en aquests dies d’inicis d’una nova estació, ens descobreix solars amb aparent inactivitat, com si foren abandonats. No en són pocs. La dinàmica constructiva actual es percep en la ciutat. Una aparent inactivitat perquè els solars, tot just prospectats per arqueòlegs, esperen la definitiva llicència municipal per a ser edificats. Les converses amb els responsables de les excavacions són profitoses, sempre t'expliquen què hi fan, què hi han trobat, què hi podria aparèixer. I és que els mencionats barris formen part dels Nuclis Històrics Tradicionals de la ciutat com Àrees de Vigilància Arqueològica que són, on, per llei, cal prospectar els solars abans d’iniciar l’alçament d’un nou edifici. Altra cosa és la lentitud de l’administració per a tramitar llicències i permisos. 

El Raval i Sant Salvador, com a barris històrics consolidats, tenen des de fa molt poc un perímetre protegit que abasta no sols la part monumental i edificis singulars, sinó també el subsòl de l’àrea delimitada, tot el que la Llei del Patrimoni Valencià enumera i descriu com arqueologia de l’arquitectura: carrers, perfils, topografia, places i altres elements, que amplien així la desfasada concepció de centre històric que aplicava Elx al passat.

Tan bon punt els arqueòlegs han excavat el terreny, dipositen al Museu d’Arqueologia i Història d’Elx (Mahe) els materials trobats amb el seu corresponent informe i memòria: operació encomanada per llei (DOGV núm 8157 de 26.10.2017) perquè l’organ competent els custodie, analitze, valore i, si cal, els restaure. Sols després, el propietari del solar rep el vist i plau municipal perquè s’hi puga construir.

L’excavació amb finalitats arqueològiques no és inusual, es fa en la majoria de les ciutats europees que tenen llarga història: memòries a contar i explicar que, de ben segur, solen donar pistes als ciutadans per situar en coordenades de temps i espai la ciutat del present, difícilment intel·ligible si no se situa ben bé en aquells paràmetres. L'urbanisme, la demografia, el medi ambient, la diversitat cultural, les tendències artístiques i tantes altres dimensions humanes transformen les societats fins a distanciar unes generacions d’altres de tal manera que, sovint, esdevenen irreconeixibles si no s’invoca el passat que la ciutat amaga. Els homes se semblen més al seu temps que als seus pares, diu un proverbi àrab citat pel conegut historiador Marc Bloch (1949). Però, a més, el coneixement del passat de la ciutat també satisfà a aquells que s’hi aproximen.

No és cert que el requisit de la memòria arqueològica paralitze o faça disminuir el ritme constructiu. Com que anys enrere no estaven definides més àrees històriques que les de l’antiga vila emmurallada, no es realitzava cap examen preventiu, i directament es destruïa un jaciment rere altre. I, en conseqüència, el patrimoni històric se n’anava en orris. Si poguérem observar sobre un plànol les construccions fetes sobre la vila des dels anys seixanta ençà i, sobretot, al Raval i Sant Salvador, ens podríem aproximar a tot el que hem perdut: a l'ingent cabal de dades sostrets als ciutadans sobre una ciutat que podria haver presumit d'un fum de coneixements de matriu cultural heterogènia, diversa, convergent sobre unes mateixes àrees espacials que donaven a Elx unes particularitats ben notòries.

Tampoc és cert que les excavacions preventives paralitzen el creixement econòmic per si mateix. Les construccions i la instal·lació d'infraestructures en ciutats al subsòl de les quals hi ha una densitat gran de restes arqueològiques, com a Elx, els conflictes d'interessos cal resoldre'ls sense perjudicar a cap de les parts perquè els drets que generen ambdós tipus de béns puguen ser compatibles. Aquí juguen molt no sols els criteris de l'administració respecte de la valoració de les restes, dins el marc legislatiu, sinó també la consciència social respecte de la seua apreciació i estima.

Tot i això, l'administració ha actuat sovint com un agent dels interessos privats. Els últims governs municipals han deixat abondoses proves del seu escàs interés per situar al lloc que li correspon quelcom tan bàsic per a tota comunitat civilitzada com és el dret dels ciutadans a conéixer, gaudir i integrar en la seua dimensió cívica la història de la ciutat, segons aquesta ha estat investigada.

Els solars aparentment abandonats són, aleshores, resultat d’un avenç important, el resultat d’una conquesta social i, a més, d’un canvi d'escala de percepció de la ciutat. Els barris històrics consolidats, ja d’«ofici», poden oferir als ciutadans pistes, senyals de la seua història, cosa que evita que, com abans, les troballes siguen casuals, espontànies i a l'atzar, a la voluntat només dels diferents professionals que tracten l’espai urbà. En molts pocs casos la iniciativa empresarial o política precedeix a la cívica. No és així al nostre cas, almenys als últims anys. 

 No ens ha d'estranyar que, en general, siga relativament escassa a Elx la consciència social respecte de la conservació del patrimoni. No valen els tòpics que Elx és una ciutat bàsicament industrial, amb actituds pragmàtiques generalitzades, orientades a la resolució de problemes urbans amb resultats immediats i visibles: enderrocar i construir, sense la possibilitat de reparar i restaurar per rehabilitar i recuperar. Tan sols cal contar-ho bé: assolir una narrativa de la seua història entusiasta i ben tallada perquè toque, restablisca i anime la consciència col·lectiva dels que hi vivim. No cal oblidar que el coneixement històric sol encavalcar-se amb les maneres de transmetre’l.

 No obstant això, la defensa ciutadana del patrimoni no ha començat actualment. Hi ha una trajectòria llarga, desconeguda i fragmentada, de defensa del patrimoni il·licità en temps recents, avivada des del tardofranquisme, que sols ara comença a tenir una dimensió pública que la fa ben visible a l’horitzó social de la ciutat. Aurelià Ibarra i Manzoni (1879) i Pere Ibarra i Ruiz (1926), poden ser-ne els seus iniciadors, com han demostrat de manera fefaent els estudis de Joan Castaño. Aquest fet contradiu un altre: a Elx no és possible la salvaguarda i protecció del patrimoni. Una prova d’això és que quan associacions ciutadanes han reivindicat públicament la necessitat de preservar el patrimoni, la colpidora i inquietant història de la ciutat ha demanat amb seny la paraula, i l’opinió publica ha estat a l’aguait, seguint-la i, quan calia, reclamant-la.

La diferència entre excavar i no excavar, investigar i no investigar, és gran. Gràcies a les prospeccions, a la ciutat, al nostre terme, per exemple, s’estan replantejant hipòtesis de fons com ara la naturalesa i índole cultural dels orígens de la població on ara vivim. En  connexió amb el grans jaciments de l’Alcúdia i el Castellar, les excavacions fetes a la plaça Menéndez Pelayo manifesten convergències històriques rellevants: un de tants exemples que ens situen al bell mig d’una de les cruïlles culturals que més poden explicar la formació de la ciutat contemporània. Si s’hagueren conservat, prospectat i rehabilitat els palaus dels antics cavallers que envoltaven el sector nord, arrasats a la fi dels anys setanta del segle XX, s’haguera descobert, molt possiblement, un autèntic bosó de Higgs de la urbanística meridional valenciana des d’Elx, amb evidències per resoldre el caràcter de la confluència de l’urbanisme andalusí i cristià en indrets com el nostre. Un bon seguit de tòpics sobre els inicis de la ciutat hagueren caigut un darrere altre, i s’haguera desplegat davant de tots una panoràmica diferent a la visió tradicional de la ciutat, encara molt poc revisada.

Aquestes dades perdudes han impedit situar la urbanística històrica de la ciutat dins els marcs teòrics necessaris per pensar-la de manera innovadora, amb les seues irrepetibles particularitats. Una ciutat «intel·ligent» i «sostenible», diguem-ne, no pot prescindir del coneiximent socialitzat sobre la seua història. Un arrasament, per cert, consentit pels que podien haver-lo impedit, ignorat, alhora, per una gran part de la població, aliena i poc informada d’aquest tipus d’esdeveniments. Les Àrees de Vigilància Arqueològica són un primer intent d’evitar aquestes pèrdues irreparables.

En tot aquest procés d’avanços i retrocessos, el Mahe ha de tenir un paper fonamental per la seua posició estratègica entre investigació i ciutadania. Però, ara per ara, ha declinat de les seues funcions. Què és de les nombroses peces acumulades als seus dipòsits, resultats d’excavacions antigues i recents, provinents de solars de la vila murada i dels esmentats barris del Raval i de Sant Salvador? No en sabem res. Si les dades arqueològiques provinents de les excavacions referides no són analitzades, descodificades, publicades, i les més significatives restaurades i exposades, el discurs museugràfic davalla i es paralitza, ja que ha d’estar permanentment renovat per mantenir-se fidel als seus principis fundacionals i a la societat que el legitima. No es pot eliminar la investigació, una de les seues funcions bàsiques, tal com formula la legislació valenciana. La investigació, l’elaboració i publicació de catàlegs i monografies de les seues fonts, entre altres objectius, competeixen a institucions com el Mahe (DOGV núm. 1494 de 28.02.1991), especialment des que estan transferits a la Generalitat els arxius, biblioteques, hemeroteques i museus de la Comunitat (Reial Decret 3.066/1983, 13 d’octubre).

Així, una de les característiques del museu, la connexió entre la investigació i l’exposició/divulgació, s’ha perdut o s’ha perdut en gran part. Fins i tot, ha minvat el bon nivell de les exposicions que seguiren els anys següents a la seua inaguració, el 2006. Aquestes exposicions foren un important factor educatiu i d'aprenentatge cultural, però també dels valors que han format la convivència de la nostra comunitat ciutadana; és a dir, un factor pedagògic de visibilització didàctica de valors cívics. Unes exposicions que eren sostingudes i alimentades, sobretot, per la investigació local, ben arrelades al territori, en connexió directa amb el museu del qual realçaven, enriquien i promocionaven llurs col·leccions. 

Contràriament, el museu sembla, a hores d’ara, en vies de fossilització. Les etapes per entendre al dia la trajectòria històrica d'aquesta ciutat, queden parcialment desconegudes, amb dades rellevants amagades als magatzems d’una institució que no reflecteix públicament la investigació feta o els debats plantejats des que fou inaugurat. En canvi, llança el missatge d’una història eterna, amb troballes sense discussió, que dificulta l’entesa que la història de la ciutat és una construcció continuada, que, a partir d’un fons sòlid de fets científicament establits, reinterpreta els esdeveniments a partir de les noves dades que l’arqueologia i la recerca documental aporta contínuamente. Mai, en cap ciència, escrigué el citat Marc Bloch, l’observació passiva -tot suposant que en fora possible- ha produït res fructífer.

En conseqüència, el Mahe, un dels més importants recursos culturals municipals, resta malbaratat perquè no acompleix alguns del importants objectius fundacionals que l’identifiquen i li donen sentit en una població com la d’Elx. Ben clar ho tenien els organitzadors a les vespres de la seua inaguració. El Mahe "ha d’actuar com un element que permeta recollir futures investigacions i, alhora, potenciar-les". El Mahe "pot ser el gran triomf o el gran fracàs…si es queda aturat amb les seues actuals sales d’exposició cinc anys" deia, poc abans d’inaugurar-se, un dels seus principals organitzadors, l’antic arxiver municipal Rafael Navarro. Les esperances i il.lusions que dipositaren els ciutadans en el Mahe, quan fou inagurat, a poc a poc han desaparegut esdevenint, en el millor dels casos, indiferència.

El Mahe, per tant, creiem que és un recurs cultural desaprofitat. La seua funció serva fragmentada i desenfocada, ja que la seua utilitat es concep només dins els circuits de visites turístiques a la ciutat, quan el seu objectiu fonamental és, a la vegada, intern: explicar de manera permanent als il.licitans el què i el com de la ciutat, com ha estat possible la seua existència. Al cap i a la fi, impulsar una pedagogia social del patrimoni històric. 

Ara, que la ciutadania es resoll en drets i responsabilitats comuns dins espais polítics considerats, com el municipal, el suport d’institucions com el Mahe pot ser un focus comú de reconeixement veïnal que ajude a compensar i ajustar espais i temps tan diversos sobre un mateix sòl comunitari. I més en una ciutat on la diversitat d’orígens de la població ha forjat una complexitat social que necessita de referències clares a partir d’elements comuns equidistants, que difícilment poden ser altres que els cívics i culturals.

Així que, si vosté camina pels nuclis històrics consolidats d'Elx i es topa amb un solar amb restes arqueològiques, ha de saber que les runes a la vista no estan impedint el progrés ni el creixement econòmic, ni malbaratant el temps o els diners dels promotors. I, si li ve de gust, reclame al MAHE  el que vulga saber, el que li correspon exigir com a ciutadà a un servei públic que, de moment, no vol situar-se en el lloc que li pertoca.

* Joaquim Serrano Jaén és president de l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV).