ALICANTE. No m'importa que sone la música, que vinga la verdor ni quetorne sempre puntual la Primavera. No vull fer cas del crit estrany d'un paóque em distrau del meu propòsit. Qui deu estar tan sonat per tenir un paó acasa seua? La matinada, serena i fresca, anuncia un dia esplèndid, però jonomés vull creuar la carretera! Ja no és una necessitat: s'ha convertit en unaobsessió, perquè l'ansietat se'm menja viu. Trobe molt bonic veure passardamunt els tarongers pròxims les primeres oronelles de l'any. Observe comestiren les ales i pugen cap a dalt d'un cel que ja ha expulsat els núvolsplujosos de la nit. Contemple, gelós, com elles no tenen cap problema perpassar a l'altra banda. Jo m'he quedat impotent, immòbil: no em puc enlairar itampoc no veig un forat per on poder passar-hi. És impossible. Els cotxes nos'aturen i la cua multicolor és eterna. Mire un espai petit, entre vehicle ivehicle, i pose el peu, però, de seguida, el cotxe que ve accelera i no em dónaaltra opció que fer marxa arrere. Empresonat en aquest perill extrem, descanseuna estona sota l'ombra d'un gran arbre que no sé com es diu. Repose l'esquenaen el seu tronc alegre i espurnat d'una verdor nova de trinca. Canta unrossinyol que deu estar content. Un colom alça el vol, remou algunes fulles isent com em cau un poquet de la matinera pluja fresca que hi queda, però no empuc relaxar i torne a intentar-ho. Res no ha canviat. Pense que sóc inútil,perquè no trobe el lloc on dirigir els vacil·lants passos que vull que siguenprudents. La cua de cotxes funciona com un únic organisme viu, mecànic, en quècada peça de l'engranatge té un paper en la mateixa missió: impedir-me el pas.És una serp formada amb mil cotxes de totes les grandàries que actuensincronitzats, sense cap equivocació que puga aprofitar. Quants ocells que vanpels aires! I en la terra quina agror! Mire el conductors, els alce la mà i elsfaig tots els gestos que sé i els que m'invente perquè s'aturen: no em fan cas.No volen deixar-me passar. M'adone que de cada cinc cotxes passa un camió demoltes tones carregat de pedra. Deuen venir d'una pedrera pròxima, del pobleveí. Note que hi ha una regularitat amb un ordre molt estrany i que no pucentendre. No falla: cinc cotxes, un camió... Com pot ser això? Per què? No técap sentit! Em pessigue el braç per si de cas es tracta d'un somni. No. Arribe,fins i tot, a fer-me molt de mal i comprove que estic ben despert. És unarealitat absurda, sense trellat, però tangible com les flors del testos delsbalcons de les cases que hi ha a l'altra banda de la carretera. No m'ho puccreure, però és la pura veritat. Mire el rellotge i m'adone que ja estic dueshores intentant la maniobra sota un sol que bada les pedres. La suor emregalima pel front i pel bescoll. Agafe un mocador i m'eixugue com puc, però elmeu cap bull i no para de gotejar. És un altre esforç infructuós, inútil.
Una veïna, que m'observa des de la finestra de casa seua, volsaber-ho tot i que no pot evitar eixir al carrer per veure què faig. Roman unaestona dreta, callada, i, quan es decideix, em pregunta:
─Amb la calor que cau, què fas tant de temps mirant elscotxes? Què no tens altra faena?
Em quede mirant-la i li faig una cara de tan mala bava ques'espanta. Es gira per tornar a entrar a casa. Deu pensar que, en el carrer, nos'ha perdut res i intenta escapolir-se de la situació. Ha perdut, de colp, totala curiositat i ja no vol saber el que jo puga fer-hi, però jo li ho dic:
─No puc passar la carretera. Els cotxes no em deixen.
En sentir-me, interromp la maniobra i es torna a girar. Fixala mirada en els meus ulls i, molt seriosament, em diu, com si jo estiguerafava, com si fóra un xiquet que té problemes i al qual es veu en l'obligaciód'ajudar:
─Si pitges el botó del semàfor, es posarà verd per alsvianants i roig per als conductors i podràs passar-hi.
Ho diu fent cara de llàstima i, com no li conteste ni em veureaccionar, ara sí que torna a casa i tanca la porta amb forrellat. En unprimer moment, pense que la dona té tota la raó del món per fer la cara que fa:jo sóc un autèntic estúpid. Tanmateix la realitat em torna a l'absurd. Pitge elbotó i el semàfor sí que es posa verd per a mi i roig per als conductors, peròels vehicles no fan cas de la llumeneta. No s'aturen. Condemnat verd del'esperança! Segueixen sense deixar-me passar i em pose més que histèric. Quancrec que els cotxes van més a poc a poc, torne a posar la cama, però,l'engranatge, espavilat, ho detecta i els vehicles acceleren el pas de maneraamenaçadora, com si m'advertiren del perill en què em trobe. Ho tenen moltclar. No volen que passe la carretera. Pense que els podré enganyar anant-me'nun poc més avall per intentar creuar per un altre lloc: un altre esforçgratuït. Tampoc no m'hi deixen passar. Intente agafar-m'ho amb filosofia iprove de traure'm la ràbia i la impotència. No vull fer bogeries. Em fumaré unacigarreta, em dic. I em trac el paquet de tabac que tinc en la butxaca de lacamisa. N'agafe una i me la pose a la boca. Busque l'encenedor en les butxaquesdels pantalons, però no el trobe. No tinc foc i no puc fumar. De sobte, uncotxe s'atura i baixa una xica amb un llarg somriure en la boca. Trau unencenedor de la bossa de mà i em dóna foc sense dir ni pruna. Faig una bonacalada abans de pensar que ha aturat el cotxe i hi puc passar. Quan reaccione,però, ja he fet tard, perquè la jove ha tornat ràpidament al cotxe, l'ha posaten marxa i la cua, altra vegada en moviment, em torna a impedir el pas.Aleshores, veig que s'acosten uns veïns i els pregunte si tenen el mateixproblema que jo. Que si poden creuar la carretera. Em fan la mateixa mirada quela veïna que havia eixit de casa, com si jo fóra fava. I em contesten que no hohan intentat, perquè no en tenen cap desig ni necessitat. A la tercera hora jaestic desesperat i totalment fora de mi. Em moc com un gat engabiat, cercantpossibilitats impossibles, imaginant solucions insensates, delirant. Finalment,decidisc tornar a casa. Cal canviar d'estratègia, perquè la que estic fentservir no funciona. Opte per passar la carretera amb les mateixes condicionsque els que m'impedeixen el pas i agafe el cotxe. En arribar a l'encreuament,m'ature. Tot segueix igual. No hi ha manera. Ara, però, alguna cosa ha canviat.Ells em poden fer mal, però jo també els en puc fer. Ja no sóc tan dèbil. Tracel morro del cotxe un poquet i, de seguida, sent el primer tro: cric-crac! Empose a tremolar. El segon tro s'endú el llum esquerre del cotxe i arribe a laconclusió que he de fer marxa arrere. Desesperat, faig sonar el clàxon demanera insistent i la gent ix de les cases i m'insulta sense parar. Un jove,més atrevit, m'estampa una bastonada al vidre de davant. Em cauen tots elstrossos damunt, però tinc sort, és un dir, i no em faig mal. Decidisc deixar defer sonar el clàxon i baixe del cotxe. Vull explicar-los què em passa i éspitjor. No volen atendre les meues raons. Algú telefona la policia i, quanarriben, els diuen que estic boig, com una arruixadora, i els demanen queadopten alguna solució per a la meua persona. Encara que no entenc res, no elsvull contradir. Pense que serà pitjor i no intente més creuar la carretera,accepte amb resignació la multa i torne a casa.
Tanmateix, el meu pensament no es dóna per vençut i s'inventauna barbaritat. I em trobe agafant una serra mecànica i anant-me'n a l'eixidadel poble on els pals de la llum que hi ha arrenglerats vora la carretera sónde fusta. Si en talle uns quants i els faig caure damunt l'asfalt, segur queels cotxes s'aturaran i podré passar. De sobte, un conductor, des de dalt delseu camió roig, i endevinant les meues intencions, em pregunta, en el momentque anava a serrar el primer pal.
─Què fas? T'has fet llenyater?
I no serre el pal perquè, en alçar el cap per veure qui emparla, veig la llum: el camió roig ja havia passat abans, reconec el conductorpelat amb barba grisa. I tot està molt més que clar. He solucionat tot elproblema i l'esperança m'arriba a glopades, com una sensació agradable que emfa dibuixar un somriure, com un vent que em porta la confirmació que tot ésmolt més senzill. Ja no estic trist ni cansat. Puc eixir d'aquella situació demanera eficient i segura, sense cap història estranya. Com no ho he pensatabans? Si es tracta d'un únic organisme sincronitzat no pot ser infinit: cinccotxes, un camió... És com una sínia que fa rodar el seus catúfols o com unanòria. Sé com aturar la màquina, perquè ja ho he fet una vegada. Em trac unacigarreta de la butxaca i espere i, quan la xica atura el cotxe per baixar adonar-me foc, córrec com un esperitat i creue la carretera. Aleshores, tots elscotxes desapareixen un darrere l’altre com si marxaren en retirada derrotats enla seua missió.
El cant dels ocells proclama la primavera. I jo, lliure, comun cavall a l'alba, camine per damunt el dur asfalt i gaudisc de l'equilibrid'un sender solitari. És com si Ariadna em mostrara el camí.
