El dinosaure 

Parafrasejant el cèlebre microrelat «El dinosaure» d’Augusto Monterroso («Es va despertar i el dinosaure encara estava allí»), fa ganes d’escriure, ara: «Es va despertar i la pandèmia encara estava allí.»

Després de dos anys d’alarmes, ERTO, confinaments, mascaretes, gels hidroalcohòlics, distàncies interpersonals, mesures preventives, quarantenes, tests d’antígens, PCR, vacunes, ingressos hospitalaris i estadístiques, és una evidència que totes i tots tenim, socialment parlant, unes ganes enormes de passar pàgina i proclamar, per fi, la resolució definitiva de la crisi sanitària originada per la COVID-19. Tanmateix... Tanmateix, la pandèmia —aquest dinosaure amenaçador i incòmode— continua entre nosaltres. I no solament hi continua, sinó que, segons tots els indicadors, els contagis tornen a repuntar envers noves onades: talment com la cançó de l’enfadós, que no s’acaba mai.

Podem amagar el cap davall de l’ala i obviar l’evidència, però això no evitarà que «el dinosaure» continue entre nosaltres. Perquè és un fet: a pesar dels nostres molt humans desitjos de declarar superada la crisi, al nostre racó de món la incidència acumulada de contagis no ha deixat d’augmentar tossudament en les últimes setmanes, i ha tornat a superar el preocupant llindar dels cent casos per cada cent mil habitants.

Però la partida, per sort, es juga darrerament amb unes altres cartes. Les vacunes s’han demostrat eficients, i això no solament està contenint la virulència dels contagis i les afeccions, sinó també la quantitat d’ingressos hospitalaris i les necessitats de cures intensives. En açò, les dades del sistema sanitari valencià són meridianament transparents: nou de cada deu ingressats en UCI per coronavirus són persones que no s’han vacunat: que no s’han volgut vacunar. Pertanyen a la minoria del 10% dels ciutadans majors de 12 anys que, per les raons (personals i ideològiques) que siguen, no han volgut accedir a inocular-se el vaccí. Atenció a les xifres, per tant! Mentre que en la societat, en general, hi ha un percentatge de només una de cada nou persones no vacunades, en els serveis hospitalaris d’UCI els percentatges s’inverteixen, i només una de cada deu persones que hi pateix la malaltia gravíssimament ho fa a pesar haver-se vacunat.

Caldrà retenir per a la història de la vacunació —en el capítol dels grans èxits— xifres epidemiològiques tan eloqüents com les de l’última setmana d’octubre en el sistema sanitari valencià: de les 1.591 persones que s’hi van contagiar de coronavirus entre el 25 i el 31 d’octubre, 66 van ingressar en planta i 11 en UCI. Doncs bé: d’aquests últims 11, només un dels pacients s’havia vacunat amb la pauta completa (els altres 10, no). I val a dir que aquesta única excepció es va produir entre un total de 4.023.987 persones vacunades (mentre que els altres 10 ingressos en UCI es van produir entre les només 467.151 persones no vacunades). En matemàtiques, això són faves comptades: no vacunar-se hi multiplica no per dos ni per tres ni per quatre, sinó per vuitanta-sis —vuitanta-sis!— el risc d’acabar ingressat en una UCI. Bé: en realitat molt més, encara... Perquè entre els reticents a rebre la vacuna sembla que hi ha freqüències majors entre el veïnat més jove: entre els qui tenen entre 30 i 39 anys, seguits dels joves entre 20 i 29 anys. I és cosa sabuda que, precisament entre aquesta població més jove, els efectes de la malaltia no són tan perniciosos com entre la gent més gran. Etc.

Siga com vulga, a la vista de la fesomia que ofereix la dinosàurica bèstia pandèmica, l’assumpte sembla que s’ha de centrar en la pregunta següent: «I ara què en fem, del caldo?» Com mirem de persuadir el 10% de conciutadans —sort de nosaltres, els valencians, que amb un 90% hem aconseguit un dels majors índexs de vacunació d’Europa i del món!— que encara no s’han volgut vacunar? És lícit discriminar les persones no s’han volgut punxar la injecció preventiva? Se’ls pot negar l’accés a discoteques, restaurants, bars, camps de futbol, teatres i llocs de treball? S’hi val, sense arribar a l’extrem d’Àustria —que acaba d’aprovar mesures de confinament estricte per a la població no vacunada—, implementar a tort i dret, com a mesura preventiva, l’anomenat passaport covid, per a limitar l’accés dels individus inoculats amb el vaccí (i, per tant, potencials vectors de la transmissió vírica) als espais tancats on no es pot evitar el risc de contagi?

Aquest és el debat, clar. I polítics, juristes, metges, periodistes i contertulians radiofònics i televisius hi esgrimeixen els valors més sagrats, llustrosos i grandiloqüents: que si discriminació, que si salut pública; que si drets fonamentals, que si el dret suprem de la vida; que si persecució, que si prudència; que si llibertat individual, que si llibertat col·lectiva... Uf! La cosa s’està fent tan caldosa que potser convindria que algú començara a parlar clar, d’una volta per totes. Quins són els límits de la «no-discriminació»? Podem «no discriminar» els qui no saben fer la o amb un canut del dret d’accedir a una plaça de secretari d’ajuntament? Podem «no discriminar» els qui no tenen ni idea de medicina del dret d’exercir com a cirurgians en un hospital públic? Podem «no discriminar» els qui s’han begut dos botelles de vi i tres gintònics del dret d’agafar un volant i posar-se a conduir? Podem «no discriminar» el caçador que té el gust de disparar lliurement la seua escopeta enmig del jardí d’una urbanització on juguen criatures innocents? Podem «no discriminar» qui no té ni un cèntim a la butxaca i vol sopar al millor restaurant de la ciutat? Podem «no discriminar» els traficants de drogues respecte del suposat dret del lliure comerç? Podem «no discriminar» els proxenetes en l’exercici dels seus negocis d’explotació sexual? Podem «no discriminar» els qui es neguen a passar per l’escàner o a ser escorcollats en un aeroport, abans d’agafar un vol? Podem «no discriminar» els qui tenen la vel·leïtat de pilotar un avió comercial sense tenir-ne ni idea?

Admetem-ho: la vida —ai!— és feta de discriminacions. De llibertats raonables: raonades. De límits i horitzons que tenen a veure amb el difícil equilibri entre els interessos personals i el bé comú. La llibertat és sagrada, d’acord: sempre que no atempte contra la dignitat, la salut i la vida dels altres. I, en qualsevol cas, una llibertat només és completa si s’exerceix des de la solidaritat, el respecte i la responsabilitat. Qui, contra totes les evidències científiques, prefereix no vacunar-se està en el seu dret: talment com qui decideix no estudiar, no formar-se, no treballar, no estalviar, no fer favors a ningú o no medicar-se. Però ha de ser conseqüent i n’ha de saber assumir les seqüeles: si la seua decisió posa en perill la salut i la vida del proïsme —a més d’uns costos sanitaris gens menyspreables!—, caldrà que se’n faça càrrec de les conseqüències d’aquesta decisió. «No vols vacunar-te? D’acord. Però has de saber que no podràs entrar a discoteques, ni a restaurants, ni a bars, ni a teatres, ni a estadis, ni a cases de cultura; que no podràs pujar a avions, ni a trens, ni a autobusos; que no podràs compartir despatx ni espai de treball amb altres persones, etcètera. Senzillament: perquè el teu dret a no vacunar-te no val més que el dret dels qui tens al costat, de no ser contagiats per tu amb una malaltia potencialment mortal.»

Sembla que el Govern valencià està buscant la manera jurídica de regular, amb les millors garanties possibles, els instruments concrets que permeten reservar el «dret d’admissió» a determinats espais, perquè únicament els ciutadans vacunats hi puguen accedir. Ben fet! Mentrimentres, en els àmbits privats, tot apunta que el sentit comú i el trellat ja van obrint-se pas en aquest mateix sentit. M’ho comentava anit mateix un amic empresari —empresari potent—: «Ahir vaig estar fent entrevistes de treball. I els vaig preguntar, als candidats, si estaven vacunats. Xe, tu! I tres dels aspirants van i em diuen que no: que no s’havien volgut vacunar. I és curiós, perquè un d’aquells tres em va agradar molt com estava fent l’entrevista. Era el candidat que segurament hauria agafat. Però ni borratxo de vi no contracte jo algú que no estiga vacunat! No ja pel perill sanitari —que també—, sinó perquè fa falta ser més burro que Tacó per a no vacunar-te, sabent tot el que sabem ara sobre l’eficàcia de la vacuna contra la pandèmia! No vull bojos, ni ignorants, ni fanàtics en la meua empresa...»

Aquesta, ben mirat, és la qüestió: la ignorància i les seues conseqüències. Potser el celebèrrim microrelat d’Augusto Monterroso («Es va despertar i el dinosaure encara estava allí») hauria d’invitar-nos no solament a la reformulació adés proposada («Es va despertar i la pandèmia encara estava allí»), sinó a la comprensió que l’amenaça sempiterna és, tostemps, invariablement, sempre la mateixa —amb les seues mil i una cares—: la ignorància, la desinformació, el desconeixement, la inconsciència.

El dinosaure és la burrera.