El dia de la marmota de les escriptores

Fa aproximadament un any que la convocatòria del Dia de les Escriptores, el primer dilluns després del 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa de Jesús (si m’ho permeteu un tipus de convocatòria molt arrelada en la tradició catòlica i el seu calendari basat en l’any litúrgic, la quaresma i els seus comptes des de la Pasqua, que  des de l'any 325 se celebra el diumenge següent a la lluna plena -14 del mes hebreu de nissan- després de l'equinocci de primavera, i a partir d'aquesta data s'organitza tota la resta del calendari), em portava davant de les prestatgeries de la meua biblioteca personal, per fer la prova del cotó i comptabilitzar la quantitat d’autores per balda, amb uns minsos resultats que em van deixar esglaiat de mi mateix.

Sobretot tenint en compte la quantitat d’autores que formen part del meu canon particular. No del meu canon de “dones escriptores”, sinò del meu canon de “persones escriptores”, siga quin siga el seu gènere, sexe, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere o la negació de totes elles. 

 D’aquest llistat en formen part Marguerite Yourcenar, Mercè Rodoreda, Patricia Highsmith, Carmelina Sánchez-Cutillas, Dorothy Parker, Carson McCullers, Maria Zambrano, Maria Mercè Marçal, Blanca Andreu i alguna més que ara mateix no recorde, perquè he fet l’exercici de citar-les de memòria, com un efecte reflex, de la mateixa manera que no fa molt, entrevistant el guionista i periodista Bob Pop, li feia amollar així les propostes de Premis Nobel no concedits a grans de la literatura, llista amb un habitual biaix de gènere, i ell contestava amb agilitat: Virginia Woolf, Clarice Lispector, Alejandra Pizarnik, Susan Sontag i Belén Gopegui.

L’esdeveniment de recent creació, la primera celebració del qual va ser l’any 2016, és una iniciativa de la Biblioteca Nacional d'Espanya, l'Associació Clàssiques i Modernes i la Federació Espanyola de Dones Directives (FEDEPE) per recuperar el llegat de les dones escriptores, fer visible el seu treball en la literatura i combatre la discriminació que han sofert al llarg de la història.

Només el fet de què escriptores del nivell d’Émily Brontë, Caterina Albert o Cecilia Böhl de Faber hagueren de publicar amb pseudònim masculí per poder ser llegides, que els premis literaris més reconeguts, com el Cervantes o el Nobel, tinguen un percentatge de premiades que sobrepassa per poc el 10 %, o la presència de dones en els grans organismes acadèmics són dades objectives per constatar que hi ha una anomalia en el món literari. Són dades estadísticament impossibles, per a aquells a qui només els números són garantia suficient.

Enguany, amb el lema “Rebels i transgressores”, moltes iniciatives han planejat per la xarxa, massa potser, tenint en compte que un any més la repercussió en la societat ha estat en el seu nivell, en el nivell de lectura, vull dir, tot i que aquesta siga una altra de aqueixes dades estadístiques irrebatible: les dones llegeixen més.

Entre les iniciatives interneteres estava la de publicar fotografies dels llibres escrits per dones que ronden pels nostres racons de lectura. No sóc molt de seguir campanyes, jo, sí de fer llistes, ja sabeu, així és que no em vaig poder estar de acarar-me de nou amb les meues prestatgeries, amb la por al cos de l’experiència d’un any ençà, però mira per on, vaig haver un parell de viatges cap a la taula on estava muntant la foto, amb els braços carregats de llibres. 

En marxa, a punt de ser llegides o llegides recentment, d’esquerra a dreta, de dalt a baix: Jenny Erpenbeck, Marta Rojals, Astrid Lindgren, Mónica Ojeda, Penelope Mortimer, Virginie Despentes, Margarete Buber-Neumann, Sy Montgomery, Qiu Miaojin, Remedios Zafra, Ángeles Gómez y Fred Vargas.