X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

El desert i les palpitacions

22/10/2016 - 

El pròxim dimecres 21, a la llibreria 80 Mundos d’Alacant, es presenta l’últim llibre d’Enric Balaguer, El desert i altres palpitacions del nou segle. Enric Balaguer, catedràtic de literatura en la Universitat d’Alacant, és això que en diuen una referència per a les lletres contemporànies al nostre rodal de món: com a professor d’un bon grapat de promocions de llicenciats i graduats en Filologia, com a incisiu analista de les tendències i els avatars de la postmodernitat, i com a investigador principal (i cap visible) del prestigiós Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la UA.

Al marge de les constants aportacions en la premsa diària, i dels incomptables articles especialitzats o de divulgació que infatigablement ha anat publicant ací o allà, Enric Balaguer ha anat confegint al llarg dels anys -amb un treball pacient, sostingut, metòdic i excitant- una obra assagística molt estimable: tan estimable que, ben mirat, resulta única, excepcional, sense precedents a les nostres latituds. És curiós que segons quins fenòmens poden passar desapercebuts en el temps en què es produeixen. I el fenomen d’Enric Balaguer a Alacant potser n’ha estat un. Amb la discreció, la generositat i l’afabilitat com a banderes, l’obra d’Enric Balaguer -així ho volem reivindicar- és, en el context de les lletres valencianes contemporànies (i més concretament en l’àmbit de l’assaig a Alacant), un fenomen que, sí o sí, els manuals de literatura hauran de recollir i estudiar del dia de demà. 

La qüestió mereix ser formulada sense embuts: qui, abans d’Enric Balaguer, ha confegit a Alacant una obra assagística personal amb l’entitat -amb la capacitat d’interrogació i anàlisi- que exhibeixen (per apuntar només alguns títols) llibres com Dinou poetes dels seixanta (1987), Poesia, alquímia i follia (1995), Paper reciclat (1995), Ressonàncies orientals (Budisme, taoisme i literatura) (1999), Fulls de ruta (2002), Contra la modernitat i altres quimeres (2002), El Quixot i els clàssics valencians (2006), La totalitat impossible: sobre la fragmentació de la vida actual (2006), Els colors i les paraules (2007), Literatura i imaginari nacional (2007), La casa que vull (2009), La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010) o Constel·lacions postmodernes (2015)?

Ara mateix tinc sobre la taula, al costat del teclat amb què escric, el nou llibre d’Enric que es presentarà dimecres. Tinc deler per assaborir-lo. Així que posaré el punt final a aquest paper n’atacaré la lectura. Entre les hores adotzenades i burocràtiques de l’ocupació quotidiana, la litúrgia d’encetar una nova lectura (inici de viatge; expectativa, intriga, incertesa, curiositat) encara em procura un deix d’emoció: talment com una palpitació enmig del desert. Mire el llibre. Les línies sinuoses d’un paisatge dunar n’omplin la portada. Mar d’arena. Relleus. Llums, ombres i penombres. Bellesa morta. Desert. I travessant la imatge, una franja negra amb lletres blanques que anuncien l’autor i el títol: «Enric Balaguer. El desert i altres palpitacions del nou segle».

Òbric la coberta i a la primera pàgina descobrisc una dedicatòria manuscrita d’Enric, datada a Alacant, que parla de «la complicitat de les paraules»: de «l’amor irreductible i perdurable al plaer de raonar». Tafanege l’índex. I els títols dels capítols em són prometença de reflexió sobre un grapat de temes indiscutiblement decisius i apassionants en la comprensió del present: els discursos del sexe i l’evolució de les maneres de viure la sexualitat (i de recrear-la literàriament); la fascinació pel desert (que desinfla pretensions, evoca misteris, ressitua prioritats existencials i ensenya l’amor als detalls); la situació i la importància de les llengües minoritàries; la mercantilització de les humanitats; la desalfabetització de la societat; la pèrdua de llibertats que comporta el progressiu raquitisme del llenguatge; la incidència del capitalisme en la creació artística; la propensió dels escriptors a la depressió; la (in)utilitat de la poesia; els camins de la creativitat en l’era digital; etc.

Les idees, les reflexions i les raons dels llibres d’Enric Balaguer són una constant provocació per al pensament: inviten a la reflexió, desperten la part més bella i viva de l’esperit. Lliures de petulància, inviten a fer servir —i celebrar— la intel·ligència. No importa si per la via de l’adhesió, la dissidència, la dissensió o la discrepància decidida i frontal: el cas és que els libres d’Enric adesiara fan ganes de subratllar una frase que enlluerna, una idea que excita, una imatge que il·lumina. Davant d’aquest o d’aquell altre argument, un no s’està d’agafar llapis o bolígraf i anotar al marge una opinió còmplice; o radicalment contrària. Es tracta d’una permanent invitació a la discussió, tramitada —això sí— des de l’erudició, l’amabilitat, la serenitat, el talent, la sensibilitat i la temprança.

En el desert del dia a dia d’una ciutat com Alacant —de qualsevol ciutat com Alacant—, la «complicitat de les paraules» i «l’amor irreductible i perdurable al plaer de raonar» són un luxe inefable. Em jugue un café —del temps— que dimecres, a les 20:00 h, a la llibreria 80 Mundos, quan l’arpa barroca d’Alba Asensi començarà a desgranar les notes musicals que amenitzaran l’acte, en l’atmosfera planarà una certesa d’enteniment, raciocini, amenitat, pensament crític i civilitat. De sagacitat i perspicàcia. Hi queden invitats, si ho volen comprovar.

I ara, si m’ho permeten, els deixe. M’espera sobre la taula una prometença de viatge, admirant i travessant deserts. Sentint-ne intensament les palpitacions.

Noticias relacionadas

SILLÓN OREJERO

Arthur Koestler en el Artíco: I+D en los años de la Gran Depresión

Por  - 

"La estructura anárquica de una sociedad en la que unos tienen la fantasía y otros disponen del talonario de cheques provoca que el progreso de la humanidad se asemeje ya a ese clásico juego de mesa en el que el número de casillas que avanza cada participante depende de la suerte con el dado". Así describió el periodista Arthur Koestler las políticas de I+D en su época, que por lo que se ve no han cambiado mucho. Toda vez, la primera base mundial de lanzamiento de cohetes, de la que salió Von Braun, contó el periodista, dependía del patrocinio de una fábrica de sombreros.

next
x