El cor ple d'amor 

La meua és una família privilegiada. No és un mèrit propi, això, sinó una sort: la sort millor que pot tindre una persona. Perquè la família —l’entorn íntim— és, per damunt de qualsevol altra circumstància, la que ens forja la personalitat que tenim: la que conforma, en essència, la qualitat primera i última de cada persona. No puc sinó reconèixer-ho i celebrar-ho: en la loteria de la vida, la roda de la fortuna em va regalar el premi millor amb la família que tinc. L’enyorat Bernat Capó sempre tenia a punt, parlant d’açò, una dita memorable. M’hi solia dir: «Mira Joan, no li pegues voltes: una persona és allò que mama i aprén a casa, amb els pares, al voltant d’una taula a l’hora de dinar.» I el cas és que nosaltres, a casa, conscientment o inconscientment, vam mamar i vam aprendre dels nostres pares —i probablement ells dels seus— una cultura de la generositat i de la solidaritat que, tot i que mai no va ser explícitament formulada, consisteix, en essència, en l’assumpció que la suprema satisfacció de la condició humana deriva sempre de la voluntat de generar plaer, confort, seguretat, benestar, salut i alegria en el proïsme. Altrament dit: que la més exquisida de les felicitats s’aconsegueix —precisament— fent feliços els altres.

La meua neboda Anna —Anna Borja Lloret— es veu que també es va amarar d’aquesta manera de comprendre la vida, segons la qual el legítim anhel de la plenitud pròpia es concep de manera compatible —i indestriable— amb el servei a les altres persones. Per això, quan era metgessa resident de segon any en el Servei de Pediatria de l’Hospital del Mar al març de 2020, amb vint-i-set anys acabats de complir —mai no ho podrem oblidar!—, no va dubtar ni un segon quan, en desfermar-se la crisi epidèmica del coronavirus, van tancar la planta de Pediatria on treballava i al seu Hospital van començar a demanar metges voluntaris de l’especialitat que fora per a atendre en primera línia els malalts contagiats pel SARS-CoV-2. I ella, efectivament, va fer un pas avant i s’hi va oferir, voluntàriament: amb la plena consciència que s’exposava a contraure la COVID-19, i que es jugava la pell davant d’una malaltia mortal i temible, aleshores completament desconeguda.

Passa la pandèmia i completat ja el període de residència, Anna és ja una metgessa experimentada en l’especialitat de Pediatria. I, com que el pati està com està —el dèficit de professionals sanitaris qualificats clama al cel en la nostra societat!—, se la rifen. Em consta que, particularment des de centres sanitaris privats, li han plogut ofertes laborals golosíssimes quant als incentius econòmics. Tenia l’oportunitat d’haver-se folrat, vaja. Però no. No ha volgut. Hi ha renunciat. I en comptes d’apostar per la riquesa dels diners ha volgut apostar per una riquesa alternativa feta d’experiències formatives: s’ha matriculat en un màster de Salut Internacional i Cooperació i ara mateix es troba treballant com a metgessa —barata res!— en un racó d’Uganda que no sé si jo mateix seria capaç de situar amb precisió en el mapa d’Àfrica.

De tant en tant Anna ens envia fotos i vídeos: elefants, girafes, lleons, búfals, garses, marabús, goril·les, fardatxos, babuïns, hienes, rinoceronts... Tota classe de criatures del senyor, enmig d’una natura tan exuberant —una llum tan fèrtil— que sembla cosa de no creure. Quan hem parlat amb ella per videoconferència l’hem vista indefectiblement acalorada. «Fa molta calor ací! Intente aprofitar molt bé les primeres hores del dia, perquè quan el sol puja ja no hi ha qui visca...» En companyia d’una infermera autòctona visita amb bicicleta els llocs més recòndits de la regió on viu. Tracta les criatures malaltes i promou campanyes de prevenció sanitària. I tot el món la coneix: no solament per la seua qualitat de metgessa excel·lent amb una gràcia especial per a les xiquetes i els xiquets, sinó pel fet que és l’única persona de pell blanca en milanta quilòmetres a la redona. «Mwanamke mzungu», sembla que li deien, en suahili. Tant és així que l’altre dia, quan va assistir a una boda amb més d’un miler de convidats, ella era l’única persona blanca. Per això es va estranyar quan va sentir que, per megafonia, el locutor que amenitzava la celebració repetia: «Mwanamke mzungu! Mwanamke mzungu! Mwanamke mzungu». I que tot el món reia amb aquelles paraules...

—Estan parlant de mi? —va preguntar a l’amiga que tenia al costat.

—Sí... —li va respondre.

—I què diuen? —va voler saber, una mica enriolada, una mica avergonyida.

—Que en aquesta festa hi ha de tot i que és una gran cosa una boda així. Que no hi falta detall. Que els nóvios han fet portar menjar de tota classe, beguda, invitats, elements decoratius, carpes, música, alegria... I, fins i tot, una dona blanca!

«Mzungu». «Mzungu» li deien, a la nostra Anna —sembla que—, al seu racó d’Uganda. Fins que l’altre dia, segons m’explicava sa mare (la meua cunyada), la van rebatejar amb un nom nou en la llengua vernacla:

—«Asianzuru!» Mira... Aquest és el nom que li han posat ara a la teua neboda allà a Uganda —m’explicava la meua cunyada, al final d’un assaig de la banda, mostrant-me en la pantalla del mòbil un paperet de color rosa on hi havia escrit el nom en qüestió—: «Asianzuru»...

—Caram!

—És un nom en lugbarati, la llengua d’allí.

—Folis!

—Significa ‘la que té el cor ple d’amor’... —m’explica sa mare, visiblement orgullosa, que se li desfeien el ossets de cos.

—Oooooh! Que bonic! Prompte l’han coneguda... —sospese jo, tendrament solidari amb la meuan cunyada en l’estima a Anna.

—És molt curiós, perquè, segons explica, asianzuru literalment vol dir ‘cor fred’. Perquè asian és ‘cor’; i zuro, ‘fred’. Però allí ‘cor fred’ té tot un altre significat diferent del d’ací. No vol dir ‘gelat, indolent, insensible’, sinó tot el contrari: com diríem nosaltres ‘càlid, tebi, amorós’.

—Ostres que curiós!

—Sí... Es veu que fa tanta calor que la sensació que connota plaer, confort, tendresa i bons sentiments és la de la frescor. I, per això, en comptes de parlar figuradament de la ‘calidesa’ o la ‘tebiesa’ del cor, fan servir aquesta noció de ‘fred’ o ‘frescor’ per a expressar les emocions positives. Què et sembla?

—Preciós! Em sembla preciós! S’hi podria sucar un pa, en una classe de semàntica, o de lingüística cognitiva, amb això! Que ‘càlid’ o ‘fresc’ connoten ací o allà la idea de l’‘amor’, no deixa de ser una convenció lingüística condicionada pel clima! Xe, que bonic! «Asianzuru.» «Asianzuru.» «Asian zuru»...

Certament, sembla cosa de no creure, com opera el prodigi del llenguatge. I com de diferents poden arribar a ser el contextos geogràfics i culturals en què s’encunyen les paraules i, amb aquestes, les diferents percepcions del món. És, fet i fet, una de les coses més fascinants de la condició humana: que tots puguem ser tan iguals i tan diferents alhora. Perquè a pesar de la diferència expressiva d’una llengua tan exòtica per a nosaltres com pot ser aquesta del lugbarati —que he de confessar que no sabia ni que existia!— una cosa sí que resulta evident: que, en últim terme, l’essència de les coses, dels fets i de les qualitats és invariable. Perquè a l’altra punta del món i ací coincidim en la mateixa cosa rellevant: que Anna és una jove excepcional, extraordinària, plena d’amor. O. per dir-ho a la manera d’adés: plenament conscient que la suprema satisfacció de la condició humana deriva sempre de la voluntat de generar plaer, confort, seguretat, benestar, salut i alegria en el proïsme; venturosament imbuïda que la més exquisida de les felicitats s’aconsegueix, precisament, fent feliços els altres. Segurament, ho deu haver mamat i aprés a casa, tot això, al voltant de la taula a l’hora de dinar. Perquè ara mateix em ve al cap que la seua iaia paterna, que era ma mare, i que també es deia Anna, una volta em va escriure quan vivia a Itàlia —tota ella amor—: «Aprofita i assaboreix molt la experiència, fill. Perquè només saber-te feliç ens compensarà ací pel buit que ens has deixat.»

Talment, ara, nosaltres, amb la nostra Anna, Asianzuru. Com se sol dir: «La sang no es pot tornar aigua...» Ah! I gràcies —tèbies i fresques alhora— per regalar, estimar, viure i fer viure tantes felicitats, ací i allà, amb «el cor ple d’amor».